Gregory Porter, la veu de Porta Ferrada

El cali­fornià Gre­gory Por­ter, un dels màxims expo­nents del jazz actual a l’altra banda de l’Atlàntic, va fer escala dis­sabte al Fes­ti­val de la Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols i va tan­car així una set­mana frenètica de la gira euro­pea que va ini­ciar a Istan­bul i que ha pros­se­guit a La Fenice de Venècia, Ale­ma­nya i Mar­se­lla. Amb la veu barítona intacta, va dei­xar el llistó ben alt en un Espai Port amb l’afo­ra­ment gai­rebé com­plet i expec­tant davant l’opor­tu­ni­tat d’escol­tar en viu un d’aquells artis­tes que enri­quei­xen el bagatge del fes­ti­val degà de la Costa Brava.

Amb dos pre­mis Grammy al sarró durant l’últim decenni, Por­ter va sal­tar a l’esce­nari amb dis­creció i elo­gi­ant el rere­fons dels penya-segats en pri­mera línia del lito­ral, que con­tem­plava amb res­pecte i fent broma –“no us esmi­co­leu, sis­plau”– abans de començar a apu­jar el to de la música. La seva gorra i el seu pas­sa­mun­ta­nyes incon­fu­si­bles van ser­vir de para­pet per tapar cica­trius, però no pas per emmas­ca­rar una veu vellu­tada que va for­jar imi­tant, de vai­let, Nat King Cole, un dels seus refe­rents, però que també podria fer reviure el reper­tori d’un altre dels grans, més comer­cial i coe­tani, Barry White.

El can­tant, però, va apos­tar per la seva pròpia com­bi­nació de blues, jazz i tocs de gòspel en un con­cert en què va repas­sar els seus temes, cen­trats en l’amor, les vivències i l’arre­la­ment a l’espe­rit de Har­lem i amb un record sem­pre pre­sent per a aquells que ho pas­sen mala­ment.

Generós, va repar­tir joc entre el seu quin­tet de músics durant tota la vet­llada, amb pro­ta­go­nisme per als solos de saxo de Tivon Pen­ni­cott, però també per al baix Jah­mal Nic­hols, que va donar des­cans a la resta durant un diver­ti­ment que va con­cloure amb la con­cessió de My girl (The Temp­ta­ti­ons), impro­vi­sada fora de reper­tori. El pia­nista Chip Craw­ford i l’orga­nista Ham­mond Ondrej Pivec van pro­ta­go­nit­zar un duel que va virar cap a la bossa nova, i moments més pro­pers a la jam ses­sion que van fer gau­dir un públic que s’hau­ria unit al grup amb el You can join my band que va cloure la nit.