La Bellesa desterrada

En el món antic hi ha una asso­ci­ació fluc­tu­ant entre la Bellesa i el color. Com a aspi­ració al tot, la Bellesa con­tem­pla l’existència espe­ci­a­lit­zada però no cate­go­rit­zada de tots els colors. Fins al Renai­xe­ment és mul­ti­co­lor, i no amb tons neu­tres, suaus ni sub­tils, sinó ele­men­tals, seguint un llen­guatge impon­de­ra­ble. Diuen que el Par­tenó i els grans tem­ples grecs –i les piràmides d’Egipte– esta­ven pin­tats i flo­rits que ara se’ns farien estranys, com les cate­drals gòtiques; en aquest cas ens en podem fer una idea veient els vitralls, i quan el color no el dona la pin­tura sinó el mate­rial de cons­trucció, com el Duomo de Florència. Pot­ser algun dia se’n sabrà prou per gosar retor­nar Notre Dame i Char­tres a l’ima­gi­nat cro­ma­tisme ori­gi­nal.

Bru­ne­lleschi és el pri­mer a optar per l’aus­te­ri­tat per l’espe­ci­a­lit­zació simbòlica, per l’eco­no­mia de mit­jans d’expressió. Una obra amb tots els colors no es dife­ren­cia d’una altra que també els té. A l’hora d’entrar en la diver­si­tat de regis­tres, la con­tenció cromàtica com­pleix la funció sin­gu­la­rit­za­dora: en Bru­ne­lleschi (la Cape­lla Pazzi i els por­xos de la Piazza de Santa Maria) i en Mic­he­lagnolo (l’esca­li­nata de la Bibli­o­teca Lau­ren­ti­ana, la Cape­lla Medici) són el blanc i el negre. La pre­ca­ri­e­tat de mit­jans mar­carà la línia. Una estètica que arri­barà a la ple­ni­tud en el Bar­roc i l’arqui­tec­tura més que en el Renai­xe­ment i la pin­tura, i de forma palesa en la poe­sia i la música. Els colors purs dei­xa­ran de ser norma i es con­ver­ti­ran en excep­ci­ons reser­va­des a les grans oca­si­ons. Com a pin­tor, a la Cape­lla Six­tina Mic­he­lagnolo con­ti­nua jugant a l’estil antic –en aquest aspecte no va més enllà del Cena­colo leo­nar­desc.

El color marca i carac­te­ritza els temps i, com una moda més, les tendències solen venir mar­ca­des per reac­ci­ons en direcció contrària als estats ante­ri­ors. N’hi ha prou amb un cop d’ull als objec­tes de la vida quo­ti­di­ana de les últi­mes dècades, i fins on tin­guem recur­sos per arri­bar-hi, dels últims segles. Mirem per començar els edi­fi­cis. El Bar­roc és una explosió de colors, sobre­tot en els inte­ri­ors: blancs, dau­rats, colors pas­tel. El Roman­ti­cisme i el Neoclàssic apor­ten una certa aus­te­ri­tat, i el Movi­ment Modern encara més. En la cons­trucció, avui en dia el color no té gai­res hàbitats. Les ori­gi­na­li­tats dels prac­ti­cants de l’exa­brupte amb més o menys dis­po­sició d’anar una mica més lluny de cri­dar l’atenció, i la res­tau­ració (o sim­ple man­te­ni­ment) d’estu­cats i arre­bos­sats de murs i tan­ca­ments d’obra. Les parts anti­gues de les ciu­tats, fa cin­quanta anys gri­ses i esmorteïdes, ara són sam­fai­nes ita­li­a­nit­zants amb més o menys gràcia de colors des del vori i el groc pas­sant per tots els sie­nes i mar­ro­no­sos fins als gra­nats, magen­tes i bor­deus més obs­curs i potents. I sobre el que es fa de nova planta aquest cro­nista no es pro­nun­ciarà, perquè hi veu tal vari­e­tat i des­con­cert col·lec­tiu que ens pot pas­sar qual­se­vol cosa.

I els ves­tits? En els temps de la guerra i la post­guerra, tot­hom va igual, sobre­tot els homes, quasi uni­for­mats, i tots amb bar­ret. Amb la pseu­do­re­vo­lució dels sei­xanta i les dècades següents hi ha una explosió de color. A l’estiu, sobre­tot, tot són cami­ses i samar­re­tes de colors, mol­tes flo­re­ja­des a l’estil tro­pi­cal, homes i dones, i, mal que no tant, també a l’hivern. Els jer­seis de colors vius mar­ca­ven la pauta. En el post­mo­der­nisme –hi ha vari­e­tat d’opi­ni­ons si ja s’ha aca­bat, i en aquest cas ara on som– torna la pre­ca­ri­e­tat cromàtica. Les fotos de les mul­ti­tuds, fa uns temps mul­ti­co­lors, tor­nen a ser mas­ses de negres i tons fos­cos sub­til­ment tocats de blau o de marró.

Per aca­bar, els cot­xes. En temps ante­ri­ors a la guerra –en aquest país encara no n’hi havia gai­res–, els cot­xes eren negres i gri­sos. Els blancs eren els des­ca­po­ta­bles dels rics; per aca­bar de mar­car paquet, alguns lluïen dos colors. Amb l’eclosió del 600, el 2CV i simi­lars, els únics cot­xes negres eren els ofi­ci­als, i la resta eren blaus, verd lloro, verd oliva, grocs, gris clar; ver­mells al prin­cipi pocs, després van aug­men­tar, i en els sei­xanta de blancs quasi ni un. Els cot­xes han seguit una via anàloga als ves­tits. El 90% dels d’ara són blancs –són més barats–, negres, blau fosc i pla­te­jats. De tant en tant algun de ver­mell, gra­natós o blau cel, tots metal·lit­zats. Qui sap si pen­sant cap a quins colors ten­dim tin­drem pis­tes per saber cap on anem.