Altres

OPINIÓ

La Bellesa desterrada

En el món antic hi ha una associació fluctuant entre la Bellesa i el color. Com a aspiració al tot, la Bellesa contempla l’existència especialitzada però no categoritzada de tots els colors. Fins al Renaixement és multicolor, i no amb tons neutres, suaus ni subtils, sinó elementals, seguint un llenguatge imponderable. Diuen que el Partenó i els grans temples grecs –i les piràmides d’Egipte– estaven pintats i florits que ara se’ns farien estranys, com les catedrals gòtiques; en aquest cas ens en podem fer una idea veient els vitralls, i quan el color no el dona la pintura sinó el material de construcció, com el Duomo de Florència. Potser algun dia se’n sabrà prou per gosar retornar Notre Dame i Chartres a l’imaginat cromatisme original.

Brunelleschi és el primer a optar per l’austeritat per l’especialització simbòlica, per l’economia de mitjans d’expressió. Una obra amb tots els colors no es diferencia d’una altra que també els té. A l’hora d’entrar en la diversitat de registres, la contenció cromàtica compleix la funció singularitzadora: en Brunelleschi (la Capella Pazzi i els porxos de la Piazza de Santa Maria) i en Michelagnolo (l’escalinata de la Biblioteca Laurentiana, la Capella Medici) són el blanc i el negre. La precarietat de mitjans marcarà la línia. Una estètica que arribarà a la plenitud en el Barroc i l’arquitectura més que en el Renaixement i la pintura, i de forma palesa en la poesia i la música. Els colors purs deixaran de ser norma i es convertiran en excepcions reservades a les grans ocasions. Com a pintor, a la Capella Sixtina Michelagnolo continua jugant a l’estil antic –en aquest aspecte no va més enllà del Cenacolo leonardesc.

El color marca i caracteritza els temps i, com una moda més, les tendències solen venir marcades per reaccions en direcció contrària als estats anteriors. N’hi ha prou amb un cop d’ull als objectes de la vida quotidiana de les últimes dècades, i fins on tinguem recursos per arribar-hi, dels últims segles. Mirem per començar els edificis. El Barroc és una explosió de colors, sobretot en els interiors: blancs, daurats, colors pastel. El Romanticisme i el Neoclàssic aporten una certa austeritat, i el Moviment Modern encara més. En la construcció, avui en dia el color no té gaires hàbitats. Les originalitats dels practicants de l’exabrupte amb més o menys disposició d’anar una mica més lluny de cridar l’atenció, i la restauració (o simple manteniment) d’estucats i arrebossats de murs i tancaments d’obra. Les parts antigues de les ciutats, fa cinquanta anys grises i esmorteïdes, ara són samfaines italianitzants amb més o menys gràcia de colors des del vori i el groc passant per tots els sienes i marronosos fins als granats, magentes i bordeus més obscurs i potents. I sobre el que es fa de nova planta aquest cronista no es pronunciarà, perquè hi veu tal varietat i desconcert col·lectiu que ens pot passar qualsevol cosa.

I els vestits? En els temps de la guerra i la postguerra, tothom va igual, sobretot els homes, quasi uniformats, i tots amb barret. Amb la pseudorevolució dels seixanta i les dècades següents hi ha una explosió de color. A l’estiu, sobretot, tot són camises i samarretes de colors, moltes florejades a l’estil tropical, homes i dones, i, mal que no tant, també a l’hivern. Els jerseis de colors vius marcaven la pauta. En el postmodernisme –hi ha varietat d’opinions si ja s’ha acabat, i en aquest cas ara on som– torna la precarietat cromàtica. Les fotos de les multituds, fa uns temps multicolors, tornen a ser masses de negres i tons foscos subtilment tocats de blau o de marró.

Per acabar, els cotxes. En temps anteriors a la guerra –en aquest país encara no n’hi havia gaires–, els cotxes eren negres i grisos. Els blancs eren els descapotables dels rics; per acabar de marcar paquet, alguns lluïen dos colors. Amb l’eclosió del 600, el 2CV i similars, els únics cotxes negres eren els oficials, i la resta eren blaus, verd lloro, verd oliva, grocs, gris clar; vermells al principi pocs, després van augmentar, i en els seixanta de blancs quasi ni un. Els cotxes han seguit una via anàloga als vestits. El 90% dels d’ara són blancs –són més barats–, negres, blau fosc i platejats. De tant en tant algun de vermell, granatós o blau cel, tots metal·litzats. Qui sap si pensant cap a quins colors tendim tindrem pistes per saber cap on anem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.