L’Espanya extraterritorial a l’estació de Sants i la guerra del cafè sol

Sem­pre he tin­gut la sen­sació d’estar en un espai extra­ter­ri­to­rial quan cir­culo per una estació de tren espa­nyola dins de Cata­lu­nya. És quel­com tan inte­grat en la nos­tra consciència opri­mida, que veiem com a rela­ti­va­ment nor­mal la forma mal­des­tra com aquest espai colo­nial aplica la llei de llengües ofi­ci­als, per exem­ple, en la mega­fo­nia dels ascen­sors, o dels trens. Pri­mer de tot la nos­tra llen­gua, és a dir, la del país, es pre­senta sem­pre en segon lloc, com per evi­den­ciar la seva inu­ti­li­tat. Encara que siguem a Cata­lu­nya fa pre­va­ler el cas­tellà, que és l’espa­nyol amb el qual tots ens hem d’enten­dre. Molts cops les tra­duc­ci­ons al català resul­ten còmiques perquè són mal­des­tres i perquè estan fetes per per­so­nes que no saben ben bé el que estan lle­gint, ni els importa, ja que ja ho han dit en la llen­gua que a tots ens uneix tant sí com no. No deba­des el sis­tema fer­ro­vi­ari és una estruc­tura d’estat.

De les mol­tes coses curi­o­ses i espa­nyolíssi­mes que pas­sen a les esta­ci­ons de tren, n’hi ha una de par­ti­cu­lar­ment simbòlica que s’ha estès foras­se­nya­da­ment per tot el ter­ri­tori, més enllà de les esta­ci­ons de tren, és a dir, per tot el país. És la qüestió del “cafè sol”. A Espa­nya, per qüesti­ons inson­da­bles, quan dema­nes un cafè sense cap altre adjec­tiu s’entén que dema­nes un cafè amb llet, per això s’imposa la neces­si­tat d’espe­ci­fi­car si hom vol un “cafè sol”, men­tre que en la nos­tra lògica si dema­nem un cafè i prou ja s’entén que és sol; si el volem amb alguna de les nom­bro­ses vari­ants pos­si­bles ja ho direm. Doncs no, els cafe­ters de les esta­ci­ons de tren i ja molts altres cafe­ters del país ens exi­gei­xen que quan dema­nem un cafè acla­rim si el volem sol. La lògica del país s’ha d’adap­tar a la lògica espa­nyola, sem­bla que per cor­di­a­li­tat cap al colon, que així no se sen­tirà estrany als con­fins de l’espai extra­ter­ri­to­rial.

Totes aques­tes coses són ben anti­gues però aquest pas­sat mes de maig vaig ser objecte d’una dis­cri­mi­nació lingüística a l’estació de Sants, amb una vari­ant sor­pre­nent d’apa­rença absurda però que al meu enten­dre amaga una gran violència i consciència de domini de la situ­ació per part del dis­cri­mi­na­dor. Em diri­geixo a la con­signa de l’estació, l’Excess Bag­gage Com­pany Tre­nes SL, a la planta -1. A la sala hi ha joves de diver­ses naci­o­na­li­tats que volen guar­dar els seus equi­pat­ges. Quan m’arriba el torn dic “bon dia” i l’empleat m’engalta un clàssic “que le hable en cas­te­llano”, perquè “esta­mos en España”. Li res­ponc que som a Cata­lu­nya i jo parlo català i lla­vors arriba la pro­posta deli­rant; l’empleat em diu que ell el català l’entén, però que si jo li parlo en català ell em con­tes­tarà en anglès, que “¿qué me parece?” “Una estu­pi­desa”, li res­ponc, i aca­bem la con­versa.

Unes hores després recu­pero l’equi­patge i demano el full de recla­ma­ci­ons. M’atén molt ama­ble­ment en català un altre empleat. Al cap d’uns dies rebo una carta en cas­tellà de l’Excess Bag­gage Com­pany Tre­nes SL sig­nada pel senyor Urbano Sori­ano, no diu en qua­li­tat de què. La seva fer­mesa espa­nyola és tal que al peu de la sig­na­tura, on figura l’adreça de l’empresa, mal­grat l’atzar del car­rer o pre­ci­sa­ment per això, tra­du­eix la plaça dels Països Cata­lans per “plaza de los Países Cata­la­nes”.

Diu Urbano Sori­ano que lamenta els fets i que pro­cu­rarà posar-hi remei, tot i que a con­ti­nu­ació asse­nyala que “….jurídica­mente y según la Ley 1/1998, de 7 de enero, esta­blece en su artículo 3.1 «El catalán es la len­gua ofi­cial de Cataluña, así como también el cas­te­llano»; 3.2 «El catalán y el cas­te­llano, como len­guas ofi­ci­a­les, pue­den ser uti­li­za­das indis­tin­ta­mente por los ciu­da­da­nos y ciu­da­da­nas en todas las acti­vi­da­des públi­cas y pri­va­das sin dis­cri­mi­nación…»; 4.1. «…todas las per­so­nas tie­nen el derecho a: a) cono­cer las dos len­guas ofi­ci­a­les; b) expre­sarse en cual­qui­era de las dos len­guas ofi­ci­a­les, oral­mente y por escrito, en las rela­ci­o­nes y actos públi­cos y pri­va­dos; d) uti­li­zar libre­mente cual­qui­era de las dos len­guas ofi­ci­a­les en todos los ámbi­tos; e) no ser dis­cri­mi­na­das por razón de la len­gua ofi­cial que uti­li­zan…»” Pretén amb aquesta par­ra­fada, el senyor Urbano, de donar a enten­dre que el seu empleat està empa­rat per la llei, quan de fet aquesta llei li pro­hi­beix explícita­ment de fer el que va fer, i encara menys de coac­ci­o­nar-me amb l’ús de l’anglès, idi­oma que pot­ser va supo­sar per la meva edat que des­co­nei­xia… M’ima­gi­nava que rebria una res­posta d’aquest tipus, segurs com estan que això no va enlloc, però m’ha sorprès el nivell d’imper­tinència.

Amb la res­posta automàtica d’Excess Bag­gage Com­pany Tre­nes SL, amb seu, segons ells, a “plaza de los Países Cata­la­nes” el cas cau al pou ina­bas­ta­ble de la burocràcia de l’admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat, que faci­lita els fulls de recla­mació i no sabem ben bé què en fa... En qual­se­vol cas el 012 no sap donar-me cap opció de con­tinuïtat en un cas de dis­cri­mi­nació lingüística, de fet em van adreçar a “Con­sum”; per això ho he tras­lla­dat a Pla­ta­forma per la Llen­gua, que fa un segui­ment i anàlisi crítica de fets com aquest. Tot ple­gat pot sem­blar una minúcia però és símptoma d’una decadència acce­le­rada. No és pas que l’empleat s’hagi begut l’ente­ni­ment, sinó que aquest empleat sap o sent que l’espa­nyo­lisme ram­pant el pro­te­geix i pro­mo­ci­ona, pot­ser no exac­ta­ment en el si de l’Excess Bag­gage Com­pany Tre­nes SL però sí dins l’espai extra­ter­ri­to­rial on tot ple­gat passa.

*Artista.