Sempre he tingut la sensació d’estar en un espai extraterritorial quan circulo per una estació de tren espanyola dins de Catalunya. És quelcom tan integrat en la nostra consciència oprimida, que veiem com a relativament normal la forma maldestra com aquest espai colonial aplica la llei de llengües oficials, per exemple, en la megafonia dels ascensors, o dels trens. Primer de tot la nostra llengua, és a dir, la del país, es presenta sempre en segon lloc, com per evidenciar la seva inutilitat. Encara que siguem a Catalunya fa prevaler el castellà, que és l’espanyol amb el qual tots ens hem d’entendre. Molts cops les traduccions al català resulten còmiques perquè són maldestres i perquè estan fetes per persones que no saben ben bé el que estan llegint, ni els importa, ja que ja ho han dit en la llengua que a tots ens uneix tant sí com no. No debades el sistema ferroviari és una estructura d’estat.

De les moltes coses curioses i espanyolíssimes que passen a les estacions de tren, n’hi ha una de particularment simbòlica que s’ha estès forassenyadament per tot el territori, més enllà de les estacions de tren, és a dir, per tot el país. És la qüestió del “cafè sol”. A Espanya, per qüestions insondables, quan demanes un cafè sense cap altre adjectiu s’entén que demanes un cafè amb llet, per això s’imposa la necessitat d’especificar si hom vol un “cafè sol”, mentre que en la nostra lògica si demanem un cafè i prou ja s’entén que és sol; si el volem amb alguna de les nombroses variants possibles ja ho direm. Doncs no, els cafeters de les estacions de tren i ja molts altres cafeters del país ens exigeixen que quan demanem un cafè aclarim si el volem sol. La lògica del país s’ha d’adaptar a la lògica espanyola, sembla que per cordialitat cap al colon, que així no se sentirà estrany als confins de l’espai extraterritorial.

Totes aquestes coses són ben antigues però aquest passat mes de maig vaig ser objecte d’una discriminació lingüística a l’estació de Sants, amb una variant sorprenent d’aparença absurda però que al meu entendre amaga una gran violència i consciència de domini de la situació per part del discriminador. Em dirigeixo a la consigna de l’estació, l’Excess Baggage Company Trenes SL, a la planta -1. A la sala hi ha joves de diverses nacionalitats que volen guardar els seus equipatges. Quan m’arriba el torn dic “bon dia” i l’empleat m’engalta un clàssic “que le hable en castellano”, perquè “estamos en España”. Li responc que som a Catalunya i jo parlo català i llavors arriba la proposta delirant; l’empleat em diu que ell el català l’entén, però que si jo li parlo en català ell em contestarà en anglès, que “¿qué me parece?” “Una estupidesa”, li responc, i acabem la conversa.

Unes hores després recupero l’equipatge i demano el full de reclamacions. M’atén molt amablement en català un altre empleat. Al cap d’uns dies rebo una carta en castellà de l’Excess Baggage Company Trenes SL signada pel senyor Urbano Soriano, no diu en qualitat de què. La seva fermesa espanyola és tal que al peu de la signatura, on figura l’adreça de l’empresa, malgrat l’atzar del carrer o precisament per això, tradueix la plaça dels Països Catalans per “plaza de los Países Catalanes”.

Diu Urbano Soriano que lamenta els fets i que procurarà posar-hi remei, tot i que a continuació assenyala que “….jurídicamente y según la Ley 1/1998, de 7 de enero, establece en su artículo 3.1 «El catalán es la lengua oficial de Cataluña, así como también el castellano»; 3.2 «El catalán y el castellano, como lenguas oficiales, pueden ser utilizadas indistintamente por los ciudadanos y ciudadanas en todas las actividades públicas y privadas sin discriminación…»; 4.1. «…todas las personas tienen el derecho a: a) conocer las dos lenguas oficiales; b) expresarse en cualquiera de las dos lenguas oficiales, oralmente y por escrito, en las relaciones y actos públicos y privados; d) utilizar libremente cualquiera de las dos lenguas oficiales en todos los ámbitos; e) no ser discriminadas por razón de la lengua oficial que utilizan…»” Pretén amb aquesta parrafada, el senyor Urbano, de donar a entendre que el seu empleat està emparat per la llei, quan de fet aquesta llei li prohibeix explícitament de fer el que va fer, i encara menys de coaccionar-me amb l’ús de l’anglès, idioma que potser va suposar per la meva edat que desconeixia… M’imaginava que rebria una resposta d’aquest tipus, segurs com estan que això no va enlloc, però m’ha sorprès el nivell d’impertinència.

Amb la resposta automàtica d’Excess Baggage Company Trenes SL, amb seu, segons ells, a “plaza de los Países Catalanes” el cas cau al pou inabastable de la burocràcia de l’administració de la Generalitat, que facilita els fulls de reclamació i no sabem ben bé què en fa... En qualsevol cas el 012 no sap donar-me cap opció de continuïtat en un cas de discriminació lingüística, de fet em van adreçar a “Consum”; per això ho he traslladat a Plataforma per la Llengua, que fa un seguiment i anàlisi crítica de fets com aquest. Tot plegat pot semblar una minúcia però és símptoma d’una decadència accelerada. No és pas que l’empleat s’hagi begut l’enteniment, sinó que aquest empleat sap o sent que l’espanyolisme rampant el protegeix i promociona, potser no exactament en el si de l’Excess Baggage Company Trenes SL però sí dins l’espai extraterritorial on tot plegat passa.

*Artista.