Qui oblidarà els Simple Minds?

Bona entrada, per no dir plena, la que es va reu­nir per sen­tir els Sim­ple Minds als jar­dins de Pedral­bes. Dos anys després de la seva con­vin­cent actu­ació a la Porta Fer­rada, el grup de Glas­gow assu­mia de nou els seus galons en una gira que majo­ritària­ment reu­neix els coe­ta­nis que els van acla­mar als vui­tanta, la seva època més fèrtil, quan van ven­dre prop de sei­xanta mili­ons de vinils i cas­sets, per con­ti­nuar la festa al cotxe.

Per demos­trar que el con­cert anava d’èxits van començar amb l’explo­siva Water­front, un pro­digi de força i talent: “Surt de la pluja, me’n vaig cap a la costa...” En plena forma, més prim que fa dos anys o de sis quan ja van actuar a Pedralbe, Jim Kerr és capaç d’aju­pir-se i obrir-se de cames gai­rebé com Prince. Pel super­vi­vent fun­da­dor Kerr no pas­sen els anys mal­grat sumar-ne ja sei­xanta cinc. Àgil i amb bona veu, també amb la magnífica corista negra de suport, Sarah Brown o la volcànica bate­ria Che­risse Osei, el grup es va moure per hits –sin­gu­lar­ment New Gold Dream (81/82/83/84), datada l’any 1982, Once Upon A Time, del 1985, o Man­dela Day, del 1989. També temes menys cone­guts però amb força. Qui havia de dir a Kerr quan va fun­dar el grup el 1977, tenia 18 anys, que podrien plan­te­jar un revi­val amb tanta cas­ta­nya com el que van ofe­rir a Pedral­bes. De grup de nens bonics, que podien riva­lit­zar amb Span­dau Ballet, Duran Duran o l’inclas­si­fi­ca­ble Adam Ant, els nois de Kerr van superar el punk con­ta­mi­nat per peto­ne­jar la glòria sense des­pen­ti­nar-se gaire. El públic del con­cert es movia entre els 50 i els 65 anys i encara no sem­bla­ven gaire pre­o­cu­pats per la dieta. La cer­vesa. anava amunt i avall en una apoteòsica nit vui­tan­tera amb uns dels seus pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals, unes ments sim­ples de llarg recor­re­gut, que van escam­par la lla­vor de la bellesa amb ritme i poques bala­des, com la la inti­mista Bel­fast Child i els dos èxits finals abans de coro­nar els bisos, Some­one Somew­here (In Sum­mer­time) i la seva cançó fetitxe, Don’t You (For­get About Me), que em repi­cava al cap en la tor­nada de metro cap a casa, des del “hey hey hey” ini­cial al rei­te­ra­tiu “no t’obli­dis de mi”. Com obli­dar-se dels Sim­ple Minds després d’un con­cert com el de diven­dres?