Un dels propòsits del Festival de Peralada és exercir d’amfitrió i respondre al públic que l’ha escollit per fruir del seu somni d’una nit d’estiu. Així ho declara el seu director artístic, Oriol Aguilà, que defensa que cada proposta de la programació té una personalitat pròpia. I si hi ha una figura artística que tingui un marcat estil únic i clarament identificable aquesta és, sens dubte, Pedro Almodóvar, cineasta que aquest any marca de forma destacada aquesta edició del festival alt empordanès.

Ho fa com a autor del cartell i de l’exposició de fotografies dels seus bodegons florals que es poden veure a la Biblioteca del Carme, ubicada al museu del Castell de Peralada, fins al desembre. I també, la seva empremta cinematogràfica ha revifat a través de la música, aquella que embolcalla de forma delicada i amb un punt melancòlica les pel·lícules de la seva dilatada filmografia.

El director d’escena Joan Anton Rechi va presentar ahir a la nit a la nit una proposta, com dèiem, única, amb la complicitat i el protagonisme vocal de Pasión Vega, una de les veus més singulars del panorama de la música espanyola. Cantant versàtil i polifacètica, de veu potent i expressiva, va oferir un recital amb cançons extretes de les pel·lícules del gran director manxec. Un homenatge a l’univers del cineasta que es caracteritza per dones fortes, protagonistes d’històries un punt inversemblants, banyades per una fotografia impecable, un ús magistral dels colors, decorats que supuren el pop-art i cançons, moltes cançons, totes meravelloses i que formen part de la nostra memòria sentimental i musical. I és que les cançons d’Almodóvar són un personatge més als seus films, com la cançó que va encetar el repertori de Pasión Almodóvar, el cèlebre Quizás, quizás, quizás d’Osvaldo Farrés que il·lustrava un dels passatges de La mala educación (2004) i que un altre colossal cineasta com és Wong Kar Wai també va mitificar a In the mood for love, en el seu cas interpretada per Nat King Cole.

Cançons “que van directe al cor i que ben bé podrien ser el guió de les seves pel·lícules”, com va definir la mateixa cantant, que va continuar amb Encadenados, que apareixia a Entre tinieblas (1983) i la popular Cucurrucucú Paloma d’Hable con ella (2002). Un preludi per interpretar amb major intensitat i sentiment La bien pagá del seu paisà Miguel de Molina, homenatge que el cineasta també li va fer a Que he hecho yo para merecer esto (1984).

Un dels punts àlgids de la vetlada va arribar amb Un año de amor de Tacones lejanos (1991), que va fer oblidar per uns moments la recordada versió de Luz Casal, però no de la magistral actuació de Marisa Paredes, una de les protagonistes del film, que es va aixecar d’entre el públic.

L’univers almodovarià va continuar amb el reguitzell de temes que brillaven per l’acompanyament de quatre bons músics, al piano, percussions, contrabaix, violoncel i guitarra. A destacar, el tango de Volver que va immortalitzar Chavela Vargas, que va durar i durar i voldríem que així ho hagués fet eternament amb el lluïment instrumental final. Tonada de Luna llena, A tu vera, Ne me quitte pas, Puro teatro i una versió d’un minimalisme excels de Piensa en mí van donar peu a un “brindis per la vida” que va reclamar Vega tot interpretant En el último trago de la banda sonora de La flor de mi secreto. El binomi música i cinema va enfilar el The End amb dos bisos reclamats pel públic que va omplir el Mirador del Castell de Peralada, banyat per la lluna plena: Ay amor i I’m so excited. Cap flor dura dues primaveres, com va recordar Pasión Vega. La seva actuació la recordarem doncs com les flors seques, testimonis d’aquell esplendor que vam viure aquesta nit d’estiu.