Llibres
Laura Huerga
Editora de Raig Verd i presidenta del PEN Català
“El que cal fomentar, i no se’n parla, és el pensament crític”
L’editora Laura Huerga va fer un canvi radical a la seva vida el 2011, impulsada pel moviment 15-M, i va engegar Raig Verd
Activista pels drets lingüístics en general i del català en concret i per la llibertat d’expressió, és la presidenta del PEN Català
-
Laura Huerga ORIOL DURAN. -
Laura Huerga està capitanejant una reactivació del PEN Català des que n’és la presidenta; ha aconseguit més socis i, amb el suport de la junta, ha obert nous comitès ORIOL DURAN. -
Laura Huerga, al despatx de l’editorial, espai que comparteix amb ‘L’Avenç’ i ‘Enderrock’ ORIOL DURAN.
Si no es triplica la inversió en ensenyament, la gent no tindrà prou base crítica i no consumirà cultura
Ens trobem una violència sistèmica contra la llengua, orquestrada pels poders fàctics i polítics
Escriure poesia és un exercici de cerca de la paraula exacta; ajuda a concretar idees i a renovar conceptes Al PEN Català ens cal gent que pugui pensar maneres de defensar la llibertat d’expressió i els drets humans
Laura Huerga (Barcelona, 1978) és una dona de mirada hipnòtica, tan clara com el seu discurs, substanciós i molt ben construït. Ara ja sabem el seu secret per aconseguir-ho: escriure poesia com a exercici de pensament. Que en prenguin nota des del sector polític. La poesia, precisament, és un gènere que no publica a la seva editorial, Raig Verd, una activitat que combina amb la presidència del PEN Català.
Com comença la història de Laura Huerga, abans de veure el raig verd en una posta de sol? Quina és la seva formació?
Vinc d’una família molt humil, no diria ni classe obrera, diria pobra. Monoparental. Ens va educar la meva mare, sola. I era senyora de fer feines i anàvem molt justes. Però vaig tenir la sort que al costat de casa van obrir una biblioteca pública i que ma mare donava importància a l’aprenentatge continu. Al marge de l’escola, era important aprendre el que ens interessés. Així vaig aprendre algunes llengües.
Quines?
Català, castellà, anglès, francès, italià i portuguès. Algunes les conec millor que d’altres, però les puc llegir totes, que és el que em cal per a la feina d’editora.
A més de les llengües, la lectura també l’atreia.
La meva curiositat sempre ha estat molt àmplia i llegia de tot, que és la millor manera d’aprendre. Però vaig haver de començar a treballar als 14 anys, del que podia. He treballat de moltes coses, combinat amb els estudis. Vaig començar la carrera de traducció i diverses filologies... No en vaig acabar cap.
I va anar a parar al món de la borsa... Com és?
Per guanyar més diners. Vaig estudiar secretariat de direcció i vaig treballar vuit anys en agències de borsa, sí. I va arribar un moment en què, tenint en compte que la vida és tan curta, em vaig preguntar què volia fer, si allò em motivava... És quan va començar el moviment del 15-M i això em va fer plantejar moltes preguntes.
I va fundar Raig Verd.
El 2011, sí, invertint-hi els estalvis que tenia. Vaig canviar un horari de 8 a 17 hores per un de tot el dia, també t’ho dic [riu]. Però soc molt feliç, no me’n penedeixo.
Va decidir fundar una editorial per publicar allò que trobava a faltar, potser?
En clau de continguts, sí. En termes de mercat, no, perquè no era la intenció. Vam publicar l’holandès Gerbrand Bakker i Juan José Saer, un autor argentí que aquí, inexplicablement, no estava publicat i al seu país s’estudia a les escoles... Amb això vam començar, però sense tenir gaire clar quins serien els següents passos. Amb ganes d’explorar, amb curiositat. Només tenia clar que tot el que publiqués m’havia d’agradar i d’estimular en algun sentit.
Publiqueu originals, però la majoria de títols són traduccions.
Els originals en català m’han d’interpel·lar tant com el que ve de fora, però em donen més feina directa, com a editora...
Quants títols heu publicat a Raig Verd, fins ara?
Uns 25 l’any, que per a mi no són gaires, però no tinc més temps. He rebutjat llibres que m’agradaven molt per falta de temps per poder-ne garantir una bona edició... En total hem publicat uns 250 títols, aproximadament.
En quantes col·leccions?
En tres, bàsicament: narrativa, assaig i juvenil, a més del projecte Duna, amb els editors de Mai Més, i els títols fora de col·lecció. I castellà, que per a mi és com una col·lecció, perquè en publiquem molt poc...
Al principi sí que hi havia més castellà, oi?
Sí, però amb el pas dels anys m’he fet més activista en favor del català i m’he adonat que és més important i té més incidència la feina que fem en català que en castellà.
Digui’m alguns dels autors preferits, dels que ha publicat...
Gerbrand Bakker, Ali Smith, Svetlana Aleksiévitx, Ursula K. Le Guin i Ngugi wa Thiong’o, que és una de les persones que més m’han fet reflexionar sobre la llengua, la identitat i la cultura. Aquests són els que han tingut més importància a l’hora d’anar definint el catàleg. Alguns s’han venut bé i d’altres no tant, però no els valoro per les vendes, sinó per les seves obres. El catàleg és la meva part creativa, ajuntar tots aquests autors és creació.
Tot i la molta feina que demana portar una editorial independent, encara ha tingut temps de publicar alguns llibres...
Dos d’infantils i un assaig sobre la llibertat d’expressió. Sempre he volgut escriure un llibre sobre presons o sobre el tema de la gestació subrogada –però vaig trobar la complicitat de l’Elena Crespi i ho va poder fer ella– i voldria escriure sobre altres temes, però no puc per falta de temps. Escric molta poesia, però no crec que sigui prou bona per publicar-la.
I com és que escriu un gènere que no publica com a editora?
Escriure és un gran exercici de reflexió, de pensament. Escriure poesia és un exercici de cerca de la paraula exacta. Ajuda a concretar les idees, buscar conceptes i maneres noves d’expressar les coses. La poesia m’agrada molt perquè m’ajuda a redefinir les frases que sempre estem dient. És un lloc on repensar-nos contínuament. Crec que s’hauria de llegir i d’escriure molta més poesia.
M’agrada, el concepte...
Ara, per exemple, hem de pensar molt sobre la paraula llibertat, perquè la dreta i la ultradreta s’han apropiat del concepte i li han donat una altra definició.
Ben cert... I parlant de llibertat, encara ha tret temps per ser la presidenta del PEN Català, que té cent anys d’història....
És un repte molt estimulant i molt important, en el moment en què vivim. Tinc un equip i una junta fantàstics. Amb la seva complicitat s’han creat nous comitès, el d’escriptores, el de drets lingüístics, el d’emergència climàtica...
Quants associats té actualment, el PEN Català?
Quan vaig començar n’hi havia 360 i ara anem pels 440. En continuem buscant de nous, ens en calen, perquè el PEN s’estava envellint i empobrint pel que fa als associats.
La defensa de la llibertat d’expressió que fa el PEN a tot el món és una de les bases fundacionals, oi?
Sí, és l’eix, però necessites una bona base de gent amb qui comptar. Tenir nous membres com ara Joan-Lluís Lluís, Víctor García Tur, Gemma Ruiz i Júlia Ojeda, entre d’altres, va molt bé en clau intel·lectual i estan fent molt bona feina. Ens cal gent que pugui pensar maneres de defensar la llibertat d’expressió i els drets humans.
Vostè és la cinquena presidenta d’un total de quinze. Com sempre, la paritat va coixa, tot i que menys que en altres àmbits.
Al PEN les dones sempre han tingut molt de lloc. Quan es va fundar, fa més de cent anys a Anglaterra, a les fotos ja veus dones, i és que va ser iniciativa d’una dona, en una època en què les dones no podien entrar al clubs, i això que primer es va dir PEN Club...
Quines són les seves funcions, com a presidenta?
Ajudo molt a coordinar l’equip i la junta i faig molts actes públics, cada setmana en tinc uns quants. Demana una atenció diària, perquè sempre hi ha correus i missatges de WhatsApp per atendre.
Sant Jordi és una festa que desborda sobretot el centre de Barcelona (com el turisme) i genera uns guanys econòmics bàsics per al sector. Arribarà a morir d’èxit? Es podrà regular?
No sé si podem arribar a pensar un altre model, crec que hauríem de ser més crítics amb el format actual, que té marge de millora. Autors, llibreters i editors hi pensem. Per exemple, caldria deslocalitzar-lo molt més, que no tot sigui al centre de Barcelona. Hi ha iniciatives, com al Poblenou, que han organitzat el seu Sant Jordi, i això és important, que el teixit associatiu hi sigui present.
Què caldria fer per fomentar el consum de llibres els altres 364 dies de l’any? De fet, cal fomentar res? Fins a quin punt cal ‘obligar’ la gent a llegir?
El que cal fomentar, i se’n parla poc, és el pensament crític. Fomentar la lectura és essencial i és el que ajuda a desenvolupar el pensament crític, però el pressupost d’Ensenyament és una vergonya. Caldria triplicar-lo i, en canvi, no es deixen de fer retallades i retallades i es compta amb l’escola concertada com un eix més de la pública. Tots escombrem cap a casa i els editors reclamem el 2%, que cal, però cal molt més augmentar el pressupost d’Ensenyament.
Vostè apostaria més per augmentar el pressupost d’Ensenyament que el de Cultura?
Si no es triplica la inversió en ensenyament, la gent no tindrà prou base crítica i no consumirà cultura. Tindríem una cultura subvencionada, però sense consumidors directes, i això no té cap mena de sentit.
Es diu molt que el català es mor, però fa l’efecte que té una mala salut de ferro. Amb tot, rep atacs polítics constants i, el pitjor, perquè no està directament manipulat, és que cada cop més és la llengua de les relacions oficials, i el castellà, el de les socials, a la inversa de fa 50 anys... Com ho veu?
Dins del PEN Català, els drets lingüístics són un tema fonamental. Tinc sentiments contradictoris perquè les xifres, quan vaig començar d’editora, deien que només un de cada quatre lectors llegia en català i ara és un de cada tres. En canvi, vas a un restaurant, per exemple, i sembla que fer servir la teva llengua és un desafiament. Ens trobem una barrera i una violència sistèmica contra la llengua, orquestrada pels poders fàctics i polítics. Una mica com en el cas de l’Ensenyament, això em preocupa perquè m’és igual que les xifres de lectura millorin si la situació de l’ús social del català empitjora. I em preocupa que el nou govern que tinguem no canviï la política lingüística. I també els ha de preocupar a ells, perquè ens hi trobaran frontalment, lluitant contra això. La feina des del PEN Català, des de Raig Verd i des de mi mateixa com a activista serà estar molt atenta i no deixar-ne passar ni una.
Tanquem amb bones sensacions... Quin ha estat el seu millor moment com a editora?
Entrevistar Ngugi wa Thiong’o al CCCB. També podria dir conèixer Ali Smith i Aleksiévitx... Conèixer aquests autors que són tan humils, tan normals, ha estat fantàstic. I l’entrevista amb Ngugi mereix un lloc especial. Ha sigut un lluitador incansable que ha rebut violència de tota mena i, tanmateix, combat amb un somriure, amb llum als ulls, amb il·lusió, amb l’esperança posada en la idea que les coses poden canviar... Jo vull combatre així, també.
En general, a la vida, què la fa plorar?
Moltes coses, ploro sovint, sobretot per les injustícies socials. Les desigualtats s’amplien a una velocitat de vertigen.
I què la fa riure?
Ric molt, més que ploro. Compartir, interactuar, tenir la sort de treballar en un sector tan maco com és el del llibre... Em quedo amb la gent. I rient, tant com sigui possible.
El nom fa la cosa
Formar la societat
Una posta de sol és una imatge molt gastada, com a model de bellesa. Amb tot, quan la vivim al natural, sense filtres, sol provocar una atracció potent que pot generar una sensació de relaxament. Hi ha postes de sol especials, en què el sol s’acomiada amb un raig verd. Quan aquest fenomen té lloc davant els nostres ulls, diuen que recordem l’instant tota la vida. Això es van plantejar Laura Huerga i el seu equip (Jordi Fernández, Noemí Giner, Pepe Arabí i Sandra Balagué) a l’hora de crear l’editorial, “publicar llibres que es quedin amb el lector tota la vida”.
“Des de l’inici ens hem preguntat per què volem editar llibres. Volem donar més espai a obres inquisitives, compromeses, valentes, inconformistes i exigents a les llibreries i a les biblioteques. Ens agradaria que els nostres llibres col·laboressin a formar una societat en què cada cop hi hagi més persones interessades a ser actors i no només espectadors del seu temps.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
