Des de l’aniversari de Rufus Wainwright

Rufus Wainw­right és un tipus pin­to­resc, amb dife­rents naci­o­na­li­tats, mig cana­denc, mig ian­qui i molt vin­cu­lat a Angla­terra i a França. També aquí, on ha fet un munt de con­certs i fins i tot ha estre­nat la seva òpera –amenaça amb tor­nar a Pera­lada–, al fes­ti­val empor­danès i al Tea­tre Real de Madrid. Pot­ser perquè les seves visi­tes son periòdiques o perquè el dia va ser estra­nyot amb pre­ci­pi­ta­ci­ons i mal temps, les pla­tees del fes­ti­val Les Nits de Bar­ce­lona a Pedral­bes no es van omplir ni de bon tros, més si les com­pa­rem amb l’audiència que van tenir Sim­ple Minds, que hau­rien neces­si­tat dos dies per poder reu­nir tota la seva parròquia. Les coses, però, son així. Con­forme vas con­trac­tant artis­tes més vete­rans, més públic et bé, a menys que siguin grans estre­lles mediàtiques per a joven­cells.

El cert és que en un ambi­ent íntim, Wainw­right ens va expli­car tots els neguits: les espe­res dels aero­ports, la situ­ació de Biden, les òperes, les col·labo­ra­ci­ons amb Meryl Streep i el seu ani­ver­sari, que era l’endemà. Perquè es facin una idea els diré que els fotògrafs esta­ven con­dem­nats a fer-li fotos de pit en amunt perquè no volia que es veiés la pan­xeta pro­mi­nent, on des­ta­cava la gui­tarra, amb què va fer part del reper­tori. Tam­poc ens va par­lar del seu gos­set, que va tenir un paper pro­ta­go­nista en la roda de premsa que va fer al Palau Robert amb motiu de Robert Map­plet­horpe Flowers and Peo­ple. Un diàleg visual amb l’òpera Hadrian de Rufus Wainw­right, fa dos anys.

Diu­menge, Rufus va ini­ciar el con­cert amb Agnus Dei i el va con­ti­nuar amb una sèrie de temes con­cep­tu­als, com ara Mon­tauk, Mill­brook, Sans­souci i He Loved. En soli­tari i amb una certa mono­to­nia per les limi­ta­ci­ons gui­tarrísti­ques i el to mono­cord de la veu, el can­tant cana­denc es va ficar el públic a la but­xaca men­tre deia “vaig boig” per fer-nos enten­dre l’ agenda estres­sada. Com en mol­tes de les seves actu­a­ci­ons, va tenir dos moments per al seu mes­tre, Leo­nard Cohen, de qui va inter­pre­tar So Long, Mari­anne i Halle­lu­jah. El públic va sor­tir con­tent. A mi em va cos­tar resis­tir la cita.