Música

Maria Jaume

Cantant i compositora mallorquina

“Als de la meva generació se’ns fa difícil sentir-nos d’un sol lloc”

La cantant reflexiona sobre els no-llocs i la gentrificació a ‘Nostàlgia Airlines’, el seu tercer disc

“Tots en el fons sabem que al final la distància, en les relacions, acaba passant factura...”

“A Mallorca havia existit una manera de relacionar-se amb els turistes molt més sana i de tu a tu”

He canviat força de gustos i m’he adonat que allà on més còmoda em sento és en el pop
Si ara comencés, trobaria uns referents pop femenins que abans no tenia, a Mallorca
Antònia Font [en el disc hi col·labora Pau Debon] és el grup amb què he nascut, viscut i crescut

La gen­tri­fi­cació i la mas­si­fi­cació turística, tant a Mallorca com a Bar­ce­lona, i com afec­ten, sobre­tot, el nos­tre estat d’ànim i les nos­tres rela­ci­ons, ja tenen un disc que en parli. Es tracta de Nostàlgia Air­li­nes (Bank­rob­ber), el ter­cer tre­ball, publi­cat el març pas­sat, de Maria Jaume (Llo­ret de Vis­ta­le­gre, 1999), mallor­quina amb residència, des de fa uns anys, a Bar­ce­lona, i una veu deci­di­da­ment a l’alça de l’escena pop del país.

‘Nostàlgia Air­li­nes’s’ha publi­cat en un moment en què la mas­si­fi­cació turística sem­bla esca­lar posi­ci­ons en les prin­ci­pals pre­o­cu­pa­ci­ons dels ‘autòctons’. Què l’ha por­tat a fer un disc així?
No era res pre­me­di­tat, però ha sor­tit en el moment per­fecte, sí [riu]... A més, de manera quasi simultània amb un assaig de l’Anna Pac­heco sobre coses simi­lars… [Estuve aquí y me acordé de noso­tros, publi­cat a Ana­grama després que l’autora s’infiltrés com a tre­ba­lla­dora en tres hotels de luxe]. Crec que ha arri­bat un punt en què tots estem satu­rats, ja que estem vivint situ­a­ci­ons a les quals no havíem arri­bat mai. Vaig enten­dre que, d’això, a més de mani­fes­tar-m’hi en con­tra, podia par­lar-ne també a través de la meva feina, que és fer cançons. Volia par­lar, per exem­ple, de com aquest con­text soci­o­e­conòmic i el turisme mas­siu afec­ten també el nos­tre estat d’ànim i les rela­ci­ons, ja que les difi­cul­tats per poder-se pagar una habi­tació on viure-hi, que és el que em passa a Bar­ce­lona, o la impos­si­bi­li­tat de poder pas­se­jar per plat­ges a les quals he anat tota la vida, que és el que em trobo a Mallorca, són coses que, tard o d’hora, aca­ben pas­sant fac­tura...
No sé si els mallor­quins, que fa dècades que patei­xen les con­seqüències del turisme mas­siu, deuen pen­sar: “Ara, a Bar­ce­lona, comen­ceu a saber de què va, això…”
Pot­ser hi estem més acos­tu­mats, sí, perquè el turisme de sol i platja, a Mallorca, hi està molt arre­lat. Però tinc la impressió que Bar­ce­lona, des de fa ja uns quants anys, també està al límit. La ciu­tat cada vegada està més satu­rada. Jo mateixa no he parat de moure’m de barri per manca d’habi­tatge o per manca de qua­li­tat de vida, ja que hi ha car­rers que han dei­xat de pertànyer a la gent que hi viu per pas­sar a pertànyer estric­ta­ment a la gent que els visita.
Quina ha estat la seva odis­sea par­ti­cu­lar, a Bar­ce­lona?
Pri­mer vaig viure a Sagrada Família, després a l’Esquerra de l’Eixam­ple i, més tard, al Gòtic, d’on em vaig sen­tir total­ment expul­sada. Era insos­te­ni­ble, fins al punt d’haver de deci­dir si pri­o­rit­zava el meu estat d’ànim o viure en un car­rer que s’havia con­ver­tit en un parc d’atrac­ci­ons. Ara visc a Sants.
Vostè és artista i no política, ja ho sé, però se li acu­dei­xen eines per com­ba­tre’ls, aquests pro­ble­mes?
Bé, cal­dria mar­car uns límits molt clars i faci­li­tar les coses, en el cas de Mallorca, a qui resi­deix a l’illa. És que, si no, és la llei del més fort! I si els mallor­quins no poden llui­tar con­tra el poder adqui­si­tiu d’un ale­many que, al seu país, cobra qua­tre vega­des més que ells, què se suposa que han de fer? Mar­xar tots de l’illa?
S’estan fent mani­fes­ta­ci­ons, alguna de les quals, com la de Mallorca, força impor­tant.
Sí, perquè hem arri­bat a un punt tan ridícul i evi­dent que fins i tot els turis­tes ho veuen i sen­ten aquest males­tar. Fins i tot la gent del PP, que ara ens governa, també ha hagut de reconèixer que hi ha aquest pro­blema. Una altra cosa és que facin res per com­ba­tre’l...
Més enllà del turisme, en el disc hi ha aquest aspecte d’estar entre dos llocs, de cer­car una iden­ti­tat. “La distància és només una línia que fan els avi­ons al cel”, canta a ‘Pura geo­gra­fia’. Ho creu?
Bé, depèn. Hi ha vega­des que no és així, evi­dent­ment! [riu] Volia dir, en tot cas, que hi ha situ­a­ci­ons en què neces­si­tes creure-ho perquè vols estar amb una per­sona i cal convèncer-te que la distància no té per què tren­car aquest vin­cle. Tots en el fons sabem, però, que al final viure lluny l’un de l’altre, en les rela­ci­ons, acaba pas­sant fac­tura...
Com ho porta això d’haver tin­gut durant els últims anys, doncs, un peu a Bar­ce­lona i l’altre a Mallorca?
Sento Mallorca com a casa sobre­tot quan soc a Bar­ce­lona. I quan soc a Mallorca també enyoro molt Bar­ce­lona, ja que aquí, mal­grat que m’hi asfixiï quan hi passo massa dies i tot el que he expli­cat, hi estic molt bé. Als de la meva gene­ració se’ns fa molt difícil sen­tir-nos d’un sol lloc. No en som de cap... o en som de molts. Per motius labo­rals o d’estu­dis, o d’accés a l’habi­tatge, ens hem anat mudant i les opor­tu­ni­tats no les hem tro­bat en un sol lloc sinó, gene­ral­ment, en molts. I, és clar, la iden­ti­tat la tenim feta una mica un cristo [riu].
En el disc, que es titula amb el nom fic­tici d’una aerolínia, hi ha dife­rents sons extrets d’aero­ports. Què repre­sen­ten?
Aquest no-lloc, pre­ci­sa­ment. Els aero­ports, a més, em ser­vei­xen per expli­car això que fem els músics, que no és només tocar, que és el que més ens agrada, sinó anar dei­xant pas­sar, sobre­tot, un munt d’hores de relleno i anar d’un lloc a un altre. Els aero­ports repre­sen­ten aquesta idea de no estar mai en un lloc quiet, sinó d’estar en movi­ment cons­tant.
‘Nostàlgic Air­li­nes‘. La nostàlgia, en els seus tres dis­cos, sem­pre ha tin­gut un paper fona­men­tal.
Sí, és una cosa que he aca­bat ente­nent que em repre­senta força. Entre el pri­mer i el ter­cer disc és evi­dent que hi ha hagut una evo­lució, però m’adono que en tots apa­rei­xen inputs que em pro­vo­quen un males­tar o que no em dei­xen estar del tot tran­quil·la. D’una manera o altra sem­pre he d’aca­bar par­lant dels meus pro­ble­mets [riu]...
En el disc hi ha una cançó ano­me­nada ‘Cala Rajada 1964’. Trenta-cinc anys abans que nasqués!
Sí, parla d’una època que evi­dent­ment tam­poc era tan ideal, però en què, pel que m’expli­quen els avis de la Mallorca d’aquells anys, hi havia una manera de rela­ci­o­nar-se amb els turis­tes molt més sana i de tu a tu, de voler apren­dre els uns dels altres i, fins i tot, d’amis­tat. Ara, en canvi, són dos mons paral·lels.
El disc, en l’aspecte estilístic, suposa un salt enda­vant impor­tant. Va començar tocant sola amb la gui­tarra i ara fa un pop força ‘mains­tream’ amb ele­ments de música urbana. Neces­sita fer un canvi en cada disc o, final­ment, ha tro­bat el seu propi llen­guatge?
Totes dues coses. El pri­mer disc el vaig fer amb 19 i 20 anys i tenia cançons que havia fet amb 17. Deia una mica el pri­mer que em sor­tia, tenia uns conei­xe­ments limi­tadíssims i la música que escol­tava no era ben bé la mateixa que ara. Però he cres­cut, he can­viat força de gus­tos i m’he ado­nat que on més còmoda em sento és en el pop. D’altra banda, no m’agrada estan­car-me, ja que con­si­dero que sem­pre hi ha llocs nous per explo­rar. En aquest disc jugo amb l’afro­beat, amb un pop més tra­di­ci­o­nal… Quan en faci un de nou m’agra­darà jugar amb coses noves, no crec que repe­teixi la fórmula, però sí que anirà més enca­mi­nat al que ha sig­ni­fi­cat Nostàlgia Air­li­nes que no pas els altres, ja que, en certa manera, tinc la impressió d’haver-hi tro­bat la meva essència.
Hi ha uns quants angli­cis­mes, pro­pis de la música urbana...
Sí, volia uti­lit­zar parau­les que poden sem­blar estra­nyes però que són les que uti­litza la meva gene­ració i les que uti­litzo jo. Volia recórrer a un llen­guatge acces­si­ble...
Té la impressió, mal­grat tot, d’haver fet allò que se’n diu, o se’n deia, ‘cançó pro­testa’?
No sé, perquè, més que voler ser­mo­ne­jar ningú, volia expres­sar el meu males­tar, que és, com deia abans, una cosa que faig quan em poso a fer cançons. I si ara aquest males­tar l’estan cau­sant en bona mesura les con­seqüències del turisme mas­siu, com ara haver fet insos­te­ni­ble l’accés a l’habi­tatge, crec que està bé que en pugui par­lar amb un llen­guatge pla­ner, que és el que et per­met el pop.
En el disc hi col·labo­ren Pau Debon (Antònia Font), Juli­eta, Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Mar Gri­malt. Per què ells?
Se’m van ocórrer a mesura que pen­sava com seria el disc, ja que, al cap­da­vall, són qua­tre refe­rents. Antònia Font és el grup amb què he nas­cut, vis­cut i cres­cut. Amb la Clara hi con­necto per aquesta cosa tan super­pop i super­fresca que fa. Amb Juli­eta podia inci­dir en aquesta ves­sant urbana que m’interessa cada vegada més. I, amb la Mar, en certa manera, podia invo­car aquest pas­sat acústic del meu pri­mer disc, Fins a maig no revisc.
Aquell disc va sor­tir publi­cat encara no fa qua­tre anys. Han can­viat força les coses, no única­ment en la seva música sinó també en l’escena musi­cal de Mallorca...
Sí, és evi­dent que ha cres­cut moltíssim, l’escena a Mallorca. Sem­pre hi ha hagut coses interes­sants, però si ara jo comencés com ho vaig fer fa qua­tre anys tro­ba­ria uns refe­rents pop feme­nins que lla­vors no tenia. De refe­rents de la música tra­di­ci­o­nal (Joana Gomila, Júlia Colom...) ja n’hi havia, però de refe­rents pop com ho pot ser per exem­ple la Maria Hein, no tants. Jo m’havia d’emmi­ra­llar molt amb l’escena del Prin­ci­pat. Ara, en canvi, tinc la impressió que als artis­tes de les Illes ens per­me­tem fer cada vegada més el que volem. Hi ha una diver­si­tat musi­cal cada dia més gran, a Cata­lu­nya, però des de fa uns anys també a les Illes. I m’agrada perquè la gent més jove que comença pot­ser veurà el camí més fàcil.

En directe

Una nova manera d’estar a l’escenari

“Quin concert + màgic... felicitats, Maria Jaume, 100% aquest és el teu any.” Ho escrivia Mushkaa, una altra de les cantants catalanes de música urbana en auge, l’endemà del concert que, l’abril passat, la mallorquina va oferir a la Sala Apolo de Barcelona, programat inicialment a la sala petita però realitzat finalment a la gran per l’alta demanda d’entrades. “El disc m’està funcionant força més que els altres, estic en un moment il·lusionant”, reconeix Maria Jaume, que, tanmateix, es proposa “tocar de peus a terra, és clar”. En els concerts de Nostàlgia Airlines, Maria Jaume, que va debutar com a cantautora de guitarra i veu, agafa només l’instrument en tres ocasions i capgira la posada en escena. “He hagut de tornar a aprendre a estar dalt d’un escenari”, admet. La cantant actua avui a Es Claustre de Maó i aquest mes d’agost ho farà també a Barcelona (Festigàbal, 17), Clariana de Cardener (Embosca’t, 30) i l’Acústica de Figueres (31).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia