‘Eric’ no és la millor sèrie de l’any, però sí una de les més originals

El Nova York dels anys vuitanta no té res a veure amb el destí turístic d’avui dia, un parc temàtic gentrificat on no té cabuda la pobresa, la criminalitat i la inseguretat que hi supurava amb carrers infestats de marginats. Tampoc amb aquells ambients de guetos queers amenaçats pels conservadors i una epidèmia que feia estralls, com va ser la temuda sida. Aquest context serveix de marc a una sèrie singular titulada Eric, que no escatima tampoc a farcir d’elements una trama que barreja una mena de true crime amb realisme social i ho salpebra amb tocs de fantasia servida a través d’un monstre gegant de color blau. Massa ingredients al còctel? Doncs sí, s’ha d’advertir d’entrada. També, que les línies argumentals acaben confluint en una final del tot inversemblant. Però no us espanteu, Eric no serà, ni de bon tros, la sèrie de l’any, però sí una de les més originals.

Abi Morgan, reconeguda guionista de films de la categoria de Shame i de sèries tan brillants com The Split, desplega tot aquest artefacte a partir de la desaparició d’un nen de 9 anys quan aquest anava a l’escola, per poder tractar el drama que viuen els pares (un duríssim relat sobre la separació i les discussions de parella), les relacions homosexuals clandestines i la corrupció policial i política, a més de les ja esmentades. Hi passen massa coses, a Eric, però en conjunt la sèrie enganxa perquè com a contrapès hi ha al·licients prou interessants.

Començant per les interpretacions, especialment la de Benedict Cumberbatch, que fa de l’histrionisme una lliçó magistral en el paper d’un pare addicte a l’alcohol i a les drogues superat per les circumstàncies i el pes de la culpa. Un personatge que és un titellaire professional i que ens remet a aquell Jim Henson i els seu univers de muppets que tant ens van meravellar de petits, però ves a saber si també rere les bambolines de Fraggle Rock o altres com ara la de Barri Sèsam s’hi respirava aquella mala maror. També el nostre Sherlock Holmes modern preferit posa la veu al monstre que dona nom a la sèrie, un ésser malcarat i rabiüt sorgit de la imaginació del seu fill i que ell recrearà físicament i psicològica, quan aquest li apareix constantment com a veu de la consciència. Eric representa la personificació del monstre interior que tots tenim dins, un dimoni que en aquest cas reequilibra un home perdut en una mar de desesperació. De la trama policial ens quedem amb el sensible policia amb ideals ferms que interpreta McKinley Belcher III, malgrat que ha de bregar amb la trama més irregular.

Al final el misteri, tanmateix, no és tant el que envolta el possible segrest del jove protagonista, sinó com s’ho va fer Abi Morgan o qui fos per convèncer Netflix que produís una sèrie tan atípica i a contracorrent. Després de l’èxit inaudit i sense precedents de Mi reno de peluche (Baby reindeer), tot és possible a la vinya del Senyor Algoritme. I nosaltres, encantats que sigui així.