Cinema

Guaita què fan ara

Sèries

‘Eric’ no és la millor sèrie de l’any, però sí una de les més originals

El Nova York dels anys vui­tanta no té res a veure amb el destí turístic d’avui dia, un parc temàtic gen­tri­fi­cat on no té cabuda la pobresa, la cri­mi­na­li­tat i la inse­gu­re­tat que hi supu­rava amb car­rers infes­tats de mar­gi­nats. Tam­poc amb aquells ambi­ents de gue­tos que­ers amenaçats pels con­ser­va­dors i una epidèmia que feia estralls, com va ser la temuda sida. Aquest con­text ser­veix de marc a una sèrie sin­gu­lar titu­lada Eric, que no esca­tima tam­poc a far­cir d’ele­ments una trama que bar­reja una mena de true crime amb rea­lisme social i ho sal­pe­bra amb tocs de fan­ta­sia ser­vida a través d’un mons­tre gegant de color blau. Massa ingre­di­ents al còctel? Doncs sí, s’ha d’adver­tir d’entrada. També, que les línies argu­men­tals aca­ben con­fluint en una final del tot inver­sem­blant. Però no us espan­teu, Eric no serà, ni de bon tros, la sèrie de l’any, però sí una de les més ori­gi­nals.

Abi Mor­gan, reco­ne­guda guio­nista de films de la cate­go­ria de Shame i de sèries tan bri­llants com The Split, des­plega tot aquest arte­facte a par­tir de la des­a­pa­rició d’un nen de 9 anys quan aquest anava a l’escola, per poder trac­tar el drama que viuen els pares (un duríssim relat sobre la sepa­ració i les dis­cus­si­ons de pare­lla), les rela­ci­ons homo­se­xu­als clan­des­ti­nes i la cor­rupció poli­cial i política, a més de les ja esmen­ta­des. Hi pas­sen massa coses, a Eric, però en con­junt la sèrie enganxa perquè com a con­trapès hi ha al·lici­ents prou interes­sants.

Començant per les inter­pre­ta­ci­ons, espe­ci­al­ment la de Bene­dict Cum­ber­batch, que fa de l’his­tri­o­nisme una lliçó magis­tral en el paper d’un pare addicte a l’alco­hol i a les dro­gues superat per les cir­cumstàncies i el pes de la culpa. Un per­so­natge que és un tite­llaire pro­fes­si­o­nal i que ens remet a aquell Jim Hen­son i els seu uni­vers de mup­pets que tant ens van mera­ve­llar de petits, però ves a saber si també rere les bam­bo­li­nes de Frag­gle Rock o altres com ara la de Barri Sèsam s’hi res­pi­rava aque­lla mala maror. També el nos­tre Sher­lock Hol­mes modern pre­fe­rit posa la veu al mons­tre que dona nom a la sèrie, un ésser mal­ca­rat i rabiüt sor­git de la ima­gi­nació del seu fill i que ell recrearà física­ment i psi­cològica, quan aquest li apa­reix cons­tant­ment com a veu de la consciència. Eric repre­senta la per­so­ni­fi­cació del mons­tre inte­rior que tots tenim dins, un dimoni que en aquest cas ree­qui­li­bra un home per­dut en una mar de des­es­pe­ració. De la trama poli­cial ens que­dem amb el sen­si­ble poli­cia amb ide­als ferms que inter­preta McKin­ley Belc­her III, mal­grat que ha de bre­gar amb la trama més irre­gu­lar.

Al final el mis­teri, tan­ma­teix, no és tant el que envolta el pos­si­ble segrest del jove pro­ta­go­nista, sinó com s’ho va fer Abi Mor­gan o qui fos per convèncer Net­flix que produís una sèrie tan atípica i a con­tra­cor­rent. Després de l’èxit inau­dit i sense pre­ce­dents de Mi reno de peluche (Baby rein­deer), tot és pos­si­ble a la vinya del Senyor Algo­ritme. I nosal­tres, encan­tats que sigui així.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.