Cinema
Albert Serra
Director, guionista i productor de cinema
“No prenc partit en res. Toreros, tauromàquia... Jo no hi entro”
Amb el seu documental sobre toros i toreros, assegura que els ha retratat com “ningú ho ha fet mai” en la història
En l’entrevista també parla de l’actualitat, de Trump, Milei, Hollywood i els mitjans de comunicació enfrontats a les ‘fake news’
-
“No prenc partit en res. Toreros, tauromàquia... Jo no hi entro” ORIOL DURAN. -
Serra fotografiat a Barcelona ORIOL DURAN. -
Albert Serra i Albert Serra, el geni i la figura, l’artista i el personatge... O són el mateix? ORIOL DURAN. -
Desdoblat, geni i figura ORIOL DURAN. -
Albert Serra, fotografiat aquests dies a l’estudi de so de Barcelona on treballa ORIOL DURAN.
El que odio del documental és quan tracta de coses banals, burgeses, que no fan gràcia
No hi ha ningú al món ni en la història que hagi tingut accés a tot allò a què jo he tingut accés! És gairebé impossible trobar un torero real amb aptitud o predisposició d’actor
Albert Serra i Juanola (Banyoles, 1975) no para quiet, amunt i avall, de Banyoles a París i de París a Banyoles. I a Barcelona pel mig. Vacances? No, no hi veu “la gràcia”, a fer-ne, diu des del seu estudi a la capital francesa, on ens hem citat per entrevistar-lo via Zoom. No hi ha cap lloc del món on no hagi estat que li interessi, remata. Entre la capital francesa –que ja comença a esgotar-lo amb tant turista i esportista coincidint amb els dies previs als Jocs Olímpics– i la catalana, treballa aquests dies en la postproducció del so del seu nou film, Tardes de soledad, un documental que retrata “com no s’ha fet mai” la part estètica de la tauromàquia en tota la seva complexitat, amb l’expressivitat i el refinament plàstic del cineasta banyolí, francès d’adopció.
Per què un documental i no pas una pel·lícula de ficció?
Documental perquè m’ho van proposar, des de la Universitat Pompeu Fabra. Quan ho van fer no tenia cap tema, no m’interessava res, com pots entendre. Passaven els anys fins que un dia se’m va acudir això: un tema amb prou interès, visualment, específic i violent, que no es podia tractar en termes de ficció. És gairebé impossible trobar un torero real amb aptitud o predisposició d’actor i, segon, no es pot preparar una corrida en un lloc de màxima pressió, perquè seria molt car i impostat. Fixa’t que totes les pel·lícules de ficció que ho han intentat fer són ridícules. El que odio del documental és quan tracta de coses banals, burgeses, que no fan gràcia, sense especificitat visual. Preferiria que se’n fes un llibre o un article al New Yorker.
El seu no serà un documental, diguem-ne, convencional?
No sé què vols dir amb això, però a mi el que m’interessa és la dificultat per retratar o fer visibles coses invisibles. Quina gràcia té ensenyar coses que ja hem vist mil vegades o coses a les quals el periodisme ja pot donar accés? Jo observo i intento aproximar-m’hi tan endins com sigui possible i de la manera més complexa, i sense tenir cap idea preconcebuda a priori.
Això li volia preguntar: la temàtica no li ve per cap fília?
M’atrau el fet d’haver-lo triat com a tema i no saber el que em trobaré, perquè d’entrada el grau d’accés que nosaltres hem tingut no l’ha tingut mai ningú al món en la història. Hi ha tota una sèrie de coses que no es poden trobar en cap altra pel·lícula. Per diverses raons: perquè ningú hi ha tingut accés i perquè no hi havia la tecnologia digital adequada fins fa poc, ni en so ni en imatge. Els toreros que hi surten portaven un sense fil que durava tot el dia, sense haver de canviar de pila cada dos per tres. Si ho haguessis de fer, ja no tindria gràcia.
El meu pare em portava de petit a veure toros i jo era dels que sempre aplaudien el toro. Pren vostè alguna mena de partit en el documental?
Jo no prenc partit en res. La tauromàquia? El torero? Jo no hi entro, en això. Parteixo de la base que això existeix; no és pas el meu problema, aquest. El meu problema se centrava en la figura del torero, no la quadrilla, sinó el matador. Ja ho sé que la gent ho pregunta, però no sé quina gràcia té, això. La seva existència no m’interessa, el problema és de la gent que es dedica a legislar.
I quin retrat fa de la figura del torero? Era tal com la tenia preconcebuda?
La gent parla així, en termes periodístics? Què vols dir amb “la figura del torero”? Hi ha diversos toreros, cadascun no té res a veure amb l’altre. Això és com si em preguntes: “Com has trobat el director de cine?” És gairebé una pregunta al límit d’estúpida. O és com si algú fa un documental sobre un escriptor i li preguntes: “Com has trobat que era la figura de l’escriptor?” O d’un general. Deu haver-hi de tot, no? Depèn de l’exèrcit, del caràcter de la persona, depèn de la ideologia que té... Doncs no sé, és una cosa molt genèrica, això. Hi ha escriptors i generals de tot tipus. No és una cosa tan estrambòtica que es pugui simplificar i que hi hagi una “figura del torero” i que tots els toreros són així. Hi ha de tot.
Però no em negarà que els toreros, en general, tenen una aura social i cultural particular.
És un tema com qualsevol altre. Té una especificitat de la persona que has retratat i, a partir d’aquí, evidentment, hi ha una sèrie d’elements que ho fan una mica més vistós o radical, en el sentit que hi ha la vida, la mort, el sacrifici animal.
Borges va dir sobre la tauromàquia que era una “forma evident de barbàrie” i sobre els toreros, que no són valents, sinó “bufons de la valentia”.
No sé, tu mira’t el documental, ja veuràs. És que jo faig imatges. El que aquestes imatges diuen, la sensació que creen, ja és un tema de l’espectador. Repeteixo: jo he tingut un accés privilegiat a una cosa, i mai ningú l’havia tingut; això vol dir que ningú ho ha vist abans. Per què hem de tenir una idea prèvia del que ha de ser? És una idea completament gilipolles. No hi ha ningú al món que hagi tingut accés a tot allò a què jo he tingut accés! Per aquest gran privilegi que he tingut, he de ser allà, estar amatent i atent al que estic veient, m’entens? Jo observo i la càmera enregistra, fins i tot coses que jo no puc veure amb els ulls humans, i ja no diguem el so, que capta coses que jo mai podria haver sentit, ni a dos metres del torero, que dins del callejón em dona l’esquena. Moltes coses són sorprenents, inèdites, fins i tot misterioses per a mi mateix. Jo no estic per sobre de la pel·lícula, no és la meva opinió, és la meva creació. Per què hi ha gent que filma documentals per explicar la seva opinió? Si ja ho saps tot, escriu un llibre!
A Banyoles, hi viu Salvador Boix, crític taurí i l’apoderat de José Tomás, un dels toreros més cèlebres. El coneix, oi?
En Salvador ens ha ajudat molt. Ha estat gairebé des del principi ajudant-nos. El seu criteri i els seus contactes han estat una ajuda providencial per entendre moltes coses. A banda del punt de vista pràctic, logístic i d’accés a moltes coses que no podríem haver tingut, també ha estat clau per generar una confiança que d’una altra manera no s’hauria aconseguit. Han estat moltes hores i dos anys de rodatge. Ha estat fonamental.
I en quin estat es troba la producció d’‘Out of this world’?
S’havia de fer, però s’ajornarà a l’any que ve. S’ha anat retardant per una sèrie de motius, difícils d’explicar, logístics i de conveniència de tothom. Com que la història representa que passa a Rússia, havia de ser un lloc fred i a mi no m’agrada ni m’interessa, rodar al nord d’Europa. Quan fa molt fred, la gent no s’ho pren amb ganes. I si has de rodar a fora, tothom vol anar cap a dintre. Per a nosaltres ha estat una bona notícia.
També per quadrar l’agenda amb intèrprets de la talla de Kirsten Stewart?
Sí, també, pel fet que hi hagi actors anglesos i americans coneguts de Hollywood. Amb aquesta actriu en concret, potser..., estem en negociacions. Quan en el cinema d’autor europeu hi ha involucrats actors nord-americans, vulguis o no, és una conjunció de molts elements i sempre vas a remolc.
I això no pot afectar una temàtica d’actualitat com és la disputa entre Rússia i Ucraïna, amb els Estats Units pel mig?
No és ben bé el tema, però sí que està ambientat en el present. Quan tractes temes polítics, la realitat va tan de pressa que mai la podries atrapar. Avui dia, sempre quedarà anacrònic allò que vulguis explicar. Tampoc és que tingui res a dir de la realitat, es tracta d’una pel·lícula de ficció. En tot cas, tu crees unes imatges que poden estar contextualitzades, però el seu abast artístic va més enllà, o hauria d’anar-hi, d’allò sociopolític.
Tan ràpid va tot que ja es diu que Trump serà president abans d’elegir-lo.
No visc als Estats Units, però he vist aquest atemptat [tot just acabava de passar] i llegeixo els mitjans americans i estic al cas. Sembla que és més clar que guanyarà.
El fascina el personatge?
No em fascinen els personatges autoritaris, però sí que és més original que el seu contrincant [aleshores, Biden]. Molts d’aquests personatges tenen més gràcia. Malgrat això, si se’ls anomena populistes és que tenen més contacte amb el poble. El que la gent no pot dir és que li agrada la democràcia i el que obté més vots és un populista. Per definició, tots els que obtenen més vots són populistes, perquè tots diuen missatges suficientment populars perquè els facin guanyar les eleccions. Es diu de manera despectiva. Quan Trump va guanyar tampoc va fer res tan estrambòtic...
Sort que no opina de política...
Deixa’m afegir-hi que Philip Murray va definir què és l’extrem centre, un concepte que defineix bé aquella gent que sempre es vol mantenir al centre. Ja poden sorgir problemes que res no canvia, un consens que no fa res per solucionar problemes. Per això guanya l’extrema dreta. Les opinions consensuals no sembla que arreglin gaires coses. Jo que visc el món real i veig les opinions de la gent, noto que tothom s’està radicalitzant, sigui en la direcció que sigui. La socialdemocràcia era una utopia molt maca, però l’has de fer funcionar, i si no ho fas... Els del centre sempre et diran que és millor això que no pas el caos. No sé, arriba un punt que potser la gent prefereix el caos. Mira l’Argentina. Amics d’allà em diuen que els rivals de Milei eren els mateixos que van portar el país allà on era i que la decisió era difícil, però és com si t’has de morir perquè no provaràs una nova medicina si la que hi havia abans no serveix? Bé, deixem-ho, dic obvietats i no m’agrada la política. El que és clar és que els rics són més rics i els pobres, més pobres.
Els periodistes ho sabem, malauradament.
Amb això del periodisme, hi ha un gran debat amb els meus amics que hi treballen. Això d’Elon Musk que contraposa els legacy media (‘mitjans clàssics’) amb el seu de Twitter-X. Hi ha alguna cosa de veritat. Com això de l’atemptat a Trump: hi havia gent allà, gravant, donant l’opinió, verdadera o falsa, no ho sé. Però hi ha gent real allà comentant i informant, analitzant els fets. Abans ho feia un periodista i ho articulava. Però també hem vist cap on tendia, això: al poder. Quan el poder ja sabem que és el causant de les dificultats de la gent. El govern, el poder, els mitjans... Ja no ho vols llegir perquè ja saps que tot està controlat, oi? I tots a dir sí, Bwana? Doncs no. Tot això, enfrontat a aquesta forma caòtica i amòrfica d’informació que s’ha intentat deslegitimar. Fake news? Verdader o fals és l’essència de la democràcia. Això és el que deia Alain Robbe-Grillet: l’essència d’una democràcia no és que es puguin publicar veritats, és que es puguin publicar mentides. Mentides vol dir que es poden publicar interpretacions arriscades de la realitat. Per què no s’haurien de poder publicar intuïcions? Tot això ho trobo interessant.
Independència creativa
I Hollywood?: “No vull ser un esclau”
Ara que Albert Serra té com a proper projecte rodar una pel·lícula amb actors anglesos i nord-americans, qui sap si amb Kirsten Stewart, li preguntem si s’avindria a treballar a Hollywood. Contesta que no, que no li interessa perquè tots els diners allà són privats i no podria mantenir el control artístic. Aquells que coneix que hi treballen diu que només tenen problemes per aplicar el seu sistema, diferent de l’imposat. Creu que l’únic que pot actualment és Quentin Tarantino. “La resta no tenen independència creativa i són esclaus en una vall de llàgrimes.” Tampoc es veu fent una sèrie –tot i que bé sap que roda pel·lícules de tretze hores que després edita– si no és amb les condicions que ell voldria. També ens atrevim a preguntar-li, en el cas hipotètic que pogués rodar una seqüela, de quina obra seva en faria una. Respon sense dubtar-ho: Història de la meva mort, “perquè les memòries de Casanova són llargues i els episodis són tan delirants que donarien per a molta inspiració”. I com a recomanació d’un cicle estival proposa: L’últim estiu, de Catherine Breillat; Fairytale, de Sokúrov; Essential truths of the lake, de Lav Diaz, i The palace, de Polanski.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.