Una font inesgotable d’entreteniment

Amb l’impuls fonamental de la Pathé, produint i distribuint, la industria cinematogràfica francesa sembla voler demostrar la seva potència mainstream reprenent la tradició de les pel·lícules d’aventures fent-ho, a més, amb un gran pressupost. D’aquí, què millor que remetre a les novel·les fulletonesques d’Alexandre Dumas (pare), un geni de l’entreteniment molt abans que la prioritat sembli ser la d’entretenir-nos per sobre de tot? És així que després de les dues produccions recents relatives a Els tres mosqueters, D’Artagnan i Milady, arriba una nova adaptació d’El comte de Montecristo, possible inspiració de tantes històries posteriors sobre un venjador amb causa i d’alguna manera emmascarat.

Presentada fora de concurs al darrer festival de Canes, la pel·lícula dirigida per Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière (guionistes, per cert, de D’Artagnan) presenta, doncs, novament l’aventura del mariner mercant marsellès Edmond Dantès, que, víctima d’un complot que el vincula amb el bonapartisme en temps de la Restauració borbònica, és condemnat i empresonat al castell d’If; passats catorze anys, escapant-se, retorna per venjar-se dels seus delators havent adquirit una fortuna en trobar, seguint les instruccions d’un seu company a la presó, un tresor amagat a l’illa italiana de Montecristo. Donat per mort, assumint diverses identitats pel camí, arriba a París com l’enigmàtic comte de Montecristo, que, mentre va executant una venjança contra els seus tres traïdors que havien triomfat socialment, viu com un fantasma en un palau patint el dol per un amor irrecuperable: aquell que, abans de ser traït, va viure amb Mercè (d’origen català, tot i que se l’anomeni Mercedes) Herrera, casada amb un dels enemics de l’heroi amargat.

A la història, també intervenen princeses destronades, fills il·legítims i tota mena de capteniments cobdiciosos i miserables que duen al crim i a l’infortuni.

Amb aquests materials, els directors Delaporte i de la Patellière han declarat que han volgut fer una pel·lícula més a prop d’El guepard que de Batman. El cas és que son tan lluny de la manera personal amb què Tim Burton va adaptar el cèlebre còmic com del bagatge cultural, la intencionalitat política i la voluntat estètica amb què Visconti, a partir de la novel·la de Lampedusa, va recrear una època en la seva complexitat. Sense gaire finesa literària, Dumas, en tot cas, és un escriptor amb una habilitat narrativa que enganxa amb tota mena de peripècies que combinen l’acció amb el dramatisme fulletonesc desenfrenat. No és un dels novel·listes que van passar un mirall per les diverses capes d’una societat i en els quals, com en el cas de Stendhal i sense que en tinguessin la culpa, va pouar aquella certa tendència del cinema francès dels anys quaranta i cinquanta que els aleshores crítics de Cahiers van associar a una qualité polsegosa. I, bé, potser no s’hi veu la pols, però alguna cosa té de qualitat encartonada, amb l’aplicació d’una fórmula, aquesta nova versió d’El comte de Montecristo, on, començant per Pierre Niney com a intèrpret de Dantès, s’hi fan presents alguns dels actors i actrius de moda (i guapos) del cinema francès actual. També és una mica grandiloqüent, emfàtica, sense una realització gaire inspirada, però això no vol dir que, amb tot, la narració de Dumas segueixi sent una font d’entreteniment.