cinema
Fa vint-i-cinc anys que Shyamalan fa trampes
No va ser el seu debut, en tot cas en el gènere del terror, però El sisè sentit va ser l’obra que el va exalçar a la indústria de Hollywood i va convertir el seu nom, M. Night Shyamalan, en tot un segell personal. Estrenada als Estats Units el 6 d’agost del 1999, quan el guionista de Stuart Little (sí, repasseu els crèdits) complia 28 anys, i d’això ja en fa exactament un quart de segle, contra tot pronòstic va resultar ser la segona pel·lícula més taquillera de l’any, només per sota de Star Wars: L’amenaça fantasma. I no només això: el film va aconseguir la nominació a l’Oscar a la millor pel·lícula, a més de convertir-se en un fenomen de culte.
Des que va demostrar que de vegades podem veure els morts, Shyamalan va continuar estrenant pel·lícules en què tothom esperava el gir final (com el d’El sisè sentit), una llosa que ell va assumir amb determinació mentre elaborava, una a una, obres portentoses, algunes fins i tot tant o més superiors (El protegit, Senyals, El bosc) que musculaven una carrera que donaria un tomb envers el declivi amb The Last Airbender (2010).
Tanmateix, cinc anys després, va estrenar La visita (2015), una proposta de found footage amb poc pressupost però elaborada amb un gran exercici d’estil que va demostrar la pasta de què està fet aquest cineasta que avui estrena a la cartellera La trampa, un thriller de suspens i intriga al més pur estil de Hitchcock, marcat per la tensió constant, del qual molts diuen que és una de les seves millors pel·lícules en anys. Josh Hartnett és el protagonista d’aquesta història que assegura emocions fortes, i si volíeu girs, doncs la trama (la trampa) n’està farcida.
“Veig morts”
Tornem a l’aniversari de la pel·lícula que el va marcar per a bé i per a mal, la tercera de la seva filmografia. Protagonitzada per Bruce Willis, Toni Collette i el nen Haley Joel Osment, recordem que narra com un psicòleg infantil que no passa el seu millor moment emocional té la voluntat d’ajudar un nen de vuit anys que assegura que és capaç de parlar amb esperits turmentats del més enllà que el visiten constantment. És veritat que la història és plena d’ensurts, sorpreses i efectisme, però, a diferència de la tendència del terror diguem-ne de caire adolescent que va marcar els noranta, l’enfocament de Shyamalan, que trencava les convencions, aprofundia en el fons dramàtic i més psicològic dels personatges. Willis ajudava el nen a trobar el seu camí, de la mateixa manera que el nen l’ajudava a trobar el seu. Deixant de banda que, a l’estil de la influent sèrie de televisió de Rod Serling La dimensió desconeguda, la revelació final l’emparentava amb clàssics com Psicosi, El planeta dels simis i L’imperi contraataca. Brillant.
És un exemple de com funciona Hollywood que després d’alts i (alguns) baixos hàgim recuperat la millor versió de Shyamalan quan ell ha hagut de bregar amb pressupostos més baixos, esprement el seu enginy i saber fer indiscutibles gràcies a una major llibertat creativa.
Split (2016) i Glass (2019), sorprenentment, ens van ressituar i empalmar amb la seva obra mestra, El protegit (Umbreakable, 2000); Tiempo (Old, 2021) és un divertiment reeixit que funcionaria a la perfecció en l’univers de Serling, i Llaman a la puerta (2023), una paràbola potent si li compres la premissa rocambolesca: uns assaltants demanen a una parella gai un sacrifici majúscul si volen evitar la fi del món. El que ja sabem segur, però, és que tenim corda de Shyamalan per a estona.