Música

Big Mama Montse

Cantant

“Ara el que em motiva més és continuar aprenent”

La cantant ha celebrat recentment els 35 anys de trajectòria com a gran referent del ‘blues’ i de la música en general a Catalunya

Sempre implicada en la defensa dels drets dels músics i la divulgació de la música, és vicepresidenta de la societat estatal AIE

Amb el poc retorn que tens ara si graves un disc gairebé prefereixo pagar-me unes vacances Ara hi ha molt grup emergent, però la gent gran cada cop existim menys, ens fem invisibles

Big Mama Montse és la veu per excel·lència del blues a Catalunya des de fa més de 35 anys, que són els que va celebrar l’any passat en el món de la música amb diversos concerts commemoratius, alguns dels quals han allargat la celebració fins al 2024. Molt implicada en la seva professió, Montse Pratdesaba ha assumit diversos càrrecs en entitats i organismes que defensen la música i els músics. Actualment és vicepresidenta de l’AIE (Artistes, Intèrprets o Executants), l’entitat de gestió estatal que presideix Luis Cobos i que té com a altres dos vicepresidents Luz Casal i Nacho García Vega (Nacha Pop).

Com va entrar la música a la seva vida?
De ben petita. A mi sempre m’ha agradat molt cantar i jo recordo que a casa meva teníem unes veïnes a sota, dues germanes, i jo era molt amiga de la que tenia la meva edat i la seva germana tenia cinc anys més que nosaltres. Ella tenia un tocadiscos a casa seva i ja escoltava discos de Jimi Hendrix i també de Serrat, Lluís Llach..., i jo també vaig voler un tocadiscos. Jo era molt petita, però els meus pares van haver de comprar un tocadiscos i jo me’n vaig fer la mestressa. Era un d’aquells que tenien tapa i em va durar fins als 19 o 20 anys, aquell tocata. Vaig començar escoltant les cançonetes i històries infantils dels discos que compraven els meus pares. Me’n recordo, sobretot, d’El dimoni Cucarell, de Guillem d’Efak. Potser la seva veu em va fer un cert efecte.
I quan ja els va comprar vostè?
Tenia una bona col·lecció de Hendrix, i també tenia discos de Deep Purple, Led Zeppelin, Bob Marley també.
Janis Joplin?
No, em va arribar més tard, però ara l’he redescoberta, la Janis. Va haver-hi un moment que deien tant que m’assemblava a la Janis, que vaig sentir per ella com un petit rebuig, perquè jo hauria preferit llavors que em comparessin amb la Bessie Smith, però a posteriori he entès per què em deien que era com la Janis, tot i que la meva veu era molt diferent de la seva. Compartíem l’autenticitat a l’hora d’expressar-nos.
Va descobrir aviat les grans senyores del ‘blues’ com ara Bessie Smith o Billie Holiday?
Jo vaig començar a escoltar blues als 16 anys, a través de BB King i d’aquells blues tan distorsionats de Hendrix, com ara Red house. Realment, en aquell moment el blues em va tocar, però jo llavors era més de heavy metal, o millor dit de hard rock, de rock dur: Led Zeppelin, Deep Purple... Anava a veure tots els concerts que hi havia, Saxon, Uriah Heep... Però després em vaig cansar del hard rock. Per a mi significava molt la llibertat, la rebel·lia, una actitud contestatària, perquè buscava la meva identitat en aquest estil, però després em va decebre –que em perdonin els que han seguit amb aquesta línia [riu]–, i vaig fer un canvi radical, perquè em va agradar moltíssim la Sarah Vaughan. Vaig començar a comprar discos de jazz, a anar a La Cova del Drac de Barcelona, em vaig fer amiga de l’Ignasi Terraza i de Lucky Guri i anava amb ells a molts de llocs on ells tocaven. A La Cova del Drac vaig començar a escoltar blues i em va començar a interessar molt. Ja tenia 25 anys.
A La Cova del Drac va fer també la seva primera actuació, no?
La primera actuació amb micro, perquè jo abans ja cantava en públic en un bareto que es deia Dr. Watson. Era darrere del Bocaccio, a dalt de tot de Muntaner, al carrer Camp. El que fèiem allà no eren ben bé actuacions, sinó que hi havia unes guitarres i ens posàvem allà a cantar i tocar cada dia amb una colla de gent. Quan van tancar el Dr. Watson, vam començar a buscar altres llocs i vaig descobrir La Cova del Drac. Allà hi anava amb un grup de col·legues, que anaven en moto i ja em coneixen de l’època del Dr. Watson, i van començar a dir-me Big Mama.
Com va ser el seu debut?
Entre els músics que voltaven per allà, tenia un amic, en Ricky Gil dels Brighton 64, amb el qual compartíem professor de veu, en Xavi Garriga, i un dia en Ricky em va convidar a cantar a La Cova del Drac amb el seu grup, Blues Explosion, en el qual també hi havia l’Harmònica Zumel, Amadeu Casas, Riqui Sabatés, August Tharrats, Josep Maria Marchant i Chento Briganti. Jo vaig començar amb aquests amics, que m’anaven demanant col·laboracions, i com que jo anava amb una colla i omplíem la sala [riu] al local van veure que si jo sortia a cantar, els anava bé per al negoci.
Era l’única dona en aquella jove escena del ‘blues’ barceloní?
No, també hi havia la Loti Lewis, una cantant americana que ja feia uns anys que estava aquí. Tocava amb el seu home, en Ron Burke, i sempre vam tenir una molt bona amistat. Després va sortir una noia que es deia Sweet Little Montse i més tard, la Txell Sust.
El 1990 va publicar la seva primera casset, ‘Blues Reunion 1990’, amb Víctor Uris, Amadeu Casas, August Tharrats, Santi Prat i Caspar St. Charles.
Jo havia entrat a treballar a TV3 com a tècnica i tenia una mica de recursos, així que vaig comprar micros i tot el que calia per gravar. Llavors estava en dos grups, els New Blues Explosion –en Ricky va haver de plegar perquè es va trencar la mandíbula en un accident– i els Special Company, i ens van demanar de fer un programa pilot per a TV3, per al qual vaig reunir el baixista i el bateria dels Special Company i el pianista i el guitarra dels New Blues Explosion i jo. La nova formació sonava tan bé que vaig pensar que s’havia de gravar alguna cosa, i en vam dir Blues Reunion. La casset va ser una autoedició, pagada per mi, i la vaig enviar a diferents discogràfiques i festivals de jazz i blues, i vam poder actuar al Festival de Blues de Lisieux (Normandia) i al de Cerdanyola.
I el primer disc?
Doncs estàvem tocant regularment a La Cova del Drac i l’August Tharrats va proposar que guardéssim una mica de diners de cada bolo per si havíem de fer algun viatge o alguna gravació. I així, guardant 2.000 pessetes de cada concert, vam arribar a tenir cinc-centes mil pessetes, i amb això vam gravar el nostre primer disc, Blues, blues, blues, de Big Mama & The Blues Messengers. El vam gravar el 1992, però quan el vam voler treure al mercat, ens van dir que no érem autèntics...
Qui us ho va dir?
Un senyor que no en diré el nom [riu], una persona important dins del món musical que ja no hi és. I l’Amadeu i jo ens vam quedar superdesanimats i vam deixar el disc guardat en un calaix. La nostra vida va seguir i quan més tard vam publicar un altre disc amb Big Mama & The Blues Messengers, gravat en directe a La Boîte, això va donar peu que poguéssim treure també aquell primer disc, que va acabar sortint el 1995.
Va estudiar enginyeria de telecomunicacions. Era el pla B?
Jo volia ser cantant des de sempre, però a casa em deien que estudiés alguna cosa, i com que m’agradava la música, vaig voler formar-me com a tècnica de so. Ara hi ha moltes escoles d’imatge i so, però llavors no hi havia res, i havies de fer una enginyeria o marxar fora. Jo vaig començar a la Politècnica i quan vaig fer primer va anar molt bé, però el segon ja no, i llavors un meu tiet que era enginyer em va recomanar l’especialitat d’imatge i so a La Salle. Allà feies televisió i coses més enfocades a la professió, com ara la insonorització de locals.
Suposo que, com a cantant de ‘blues’, la seva formació és essencialment autodidacta.
He escoltat molta música, i no sempre és fàcil entendre el que diuen els cantants de blues, sobretot aquells que feien servir un argot molt del Mississipí, molt del sud, de pagès, i no els entenien ni a Chicago. Per tant, ha estat un repte important introduir-me en aquest món, però també ha estat molt gratificant entrar en el blues femení, perquè hi ha molta broma, molt doble sentit, sovint amb connotació sexual des del punt de vista de la dona. Però com a cantant sí que vaig tenir una mestra que per a mi va ser molt important. Es deia Pura Gómez (1918-1998) i era professora del Conservatori Municipal de Barcelona. Em van dir que només volia fer classes a segons qui, perquè era molt especial, però a mi em va agafar, em va ensenyar la tècnica clàssica i em va tractar sempre amb molta estima. Ella era la cantant de Mompou i era amiga de Conxita Badia i Victòria dels Àngels. Tot el que em va ensenyar durant tres anys, que va ser molt, m’ha quedat al cor. És la base de la tècnica que jo utilitzo quan canto i també quan he donat classes. També em va anar molt bé per recuperar-me quan, el 1996, em van trobar uns pseudoquistos al coll i em van haver d’operar. Jo abans fumava i bevia molt, però ho vaig deixar tot cap al 1993, i aquests pseudoquistos eren més aviat conseqüència del que en deien la malaltia del sergent, per haver cantat fort sense tècnica. Quan em van operar, sentia molta angoixa perquè no sabia què passaria i si podria tornar a cantar, i ho vaig reflectir en un disc que vaig gravar amb Víctor Uris abans de l’operació, El blues de l’ombra blava . I després, quan tot va anar bé, vaig fer un altre disc, Ser o no ser, que és com un esclat, un alliberament. Era un disc amb majoria de temes propis en català. Ja fa temps, però, que componc més coses en anglès, com el disc que vaig fer pels meus 30 anys en la música, Party life, en una edició limitada de 400 còpies per a les persones que hi van col·laborar a través de Verkami.
Escoltant els seus discos es pot resseguir la seva vida?
Sí, i hi ha alguns discos que ara em costa escoltar perquè jo ja no soc això, ara soc diferent a la persona que els va gravar. Però he d’acceptar que he viscut això. En tot cas, m’identifico més amb els meus últims discos.
Li queda algun somni pendent?
En els últims temps han marxat molts bons amics, Víctor Uris, Riqui Sabatés, Amadeu Casas... i això et fa pensar. Si ara em morís, que no tinc cap pressa, ja estaria molt contenta de tot el que he fet, que és molt. Ara el que més em motiva és continuar aprenent. Com a projecte, sí que m’agradaria algun dia reunir una sèrie de músics que m’agraden molt i veure què passa: un bateria de Noruega, un contrabaixista brasiler, un guitarrista de Chicago... Voldria fer-ho d’aquí a un parell d’anys, si tinc la capacitat econòmica perquè ells puguin venir aquí o anar jo a algun lloc, i veure què surt d’aquesta trobada. I també m’agrada molt aquest blues més jazzer, més ric en harmonies, i m’agradaria fer un altre projecte amb aquest tipus de sonoritat, més propera a aquestes dones del blues que m’han agradat i en la qual la meva veu destaca més.
Té previst publicar algun disc?
Ara no estic gaire motivada per gravar un disc, perquè estic acostumada a pagar-m’ho jo tot i no he cobert mai res. A més, amb el poc retorn que tens ara si graves un disc gairebé prefereixo pagar-me unes vacances, perquè ja n’estic una mica tipa...
És vicepresidenta de l’AIE des del novembre passat, però sempre s’ha implicat molt en diferents entitats que representen la seva professió. Per què?
Has de tenir una certa voluntat de servei i ganes de solidaritzar-te amb els altres que poden estar passant el mateix que tu i pensar que fent pinya podem solucionar els problemes. He dedicat moltes hores a la gestió, però és una tasca que a mi em compensa. Hi ha molts músics en situació precària, i vas veient que ara es va avançant a poc a poc, que amb la tramitació de l’estatut de l’artista s’estan reclamant moltes coses, però queda molt per fer en temes de riscos laborals, de contractació, etc. en què els músics tenim moltes singularitats.
Es veu cantant fins al final, envellint a l’escenari?
Ara necessitava fer una mica de parada, per tornar a trobar la motivació, que no tot sigui només cantar per obtenir una retribució i per sobreviure, sinó pensant que necessito temps per replantejar moltes coses. I bé, ho estic fent, perquè jo visc amb molt poc. No tinc fills que em guardin la memòria, només tinc els meus versos, com deia la meva amiga Pilar Cabot. Soc molt fan d’una dona que es deia Alberta Hunter, que va tornar als escenaris als vuitanta anys, però amb una veu molt greu, de iaia. És tota una experiència vital i he connectat molt amb ella. I dic, mira, si jo pogués tornar als escenaris amb aquesta alegria, aquesta força! Perquè ara també a la gent que ens anem fent grans, igual que als actors i actrius, potser més a les dones, no ens criden tant. I ara hi ha molt grup emergent, però la gent gran cada cop existim menys, ens fem invisibles. I tant per tant prefereixo fer només coses que em facin molta il·lusió, que és el que estic fent ara. Molt poquet, però ben triat. Vull tenir una vellesa activa, però amb dignitat. Per morir als escenaris, m’estimaria més deixar-ho tranquil·lament i disfrutar de la vida. No em faria res retirar-me perquè a casa també puc tocar jo sola i disfruto molt. Sempre tinc uns orgasmes allà, tocant sola la guitarra! [riu].
El dia que va morir Elmore James

Llarga carrera als escenaris i les entitats

Montserrat Pratdesaba Ribas va néixer a Sant Quirze de Besora el 1963, el mateix dia que va morir el seu admirat Elmore James, un dels pares del blues elèctric, que potser li va transmetre la seva essència. En tres dècades i mitja de carrera, la cantant catalana ha publicat una vintena de discos i ha ofert centenars de concerts, alguns dels quals en destacats festivals europeus. Big Mama ha estat presidenta de la Societat de Blues de Barcelona, vicepresidenta de l’Associació Professional de Músics de Catalunya-Musicat i també ha format part de la junta de la Unión de Músicos Profesionales. Des de la tardor passada, és una de les vicepresidentes de l’AIE, una de les entitats més importants pel que fa a la representació i defensa dels interessos dels músics a l’Estat espanyol. Entre els anys 2013 i 2016 també va formar part de la junta directiva de la European Blues Union. Com explica en aquesta entrevista, després d’haver celebrat els seus 35 anys en el món de la música amb diverses actuacions, aquest any ha decidit fer pocs concerts, com ara el que oferirà el divendres 16 d’agost, a la capella de Santa Maria de la Fosca (Palamós), amb Sister Marion.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia