Un festival dels de veritat

Amb l’espectacular i multicultural concert titulat Un mar de músiques, centrat en diversos villancets criolls en diàleg amb les músiques d’Àfrica, Amèrica i el Carib, es va cloure, diumenge a la plaça de Bernat Calvó del reial monestir de Santes Creus, la quarta edició del Festival Jordi Savall, que, des de dilluns passat, s’ha celebrat als reials monestirs de Santes Creus i de Poblet, a més de Montblanc. El concert, amb presència de músics provinents del Canadà, Guadalupe, Guinea, Mali, Mèxic, Colòmbia, el Brasil, Cuba, Haití i Veneçuela, a més dels músics i solistes vocals habituals dels conjunts de La Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI, va servir per exposar, musicalment, un dels capítols més ignominiosos de l’espècie humana: l’esclavatge. Si bé el concert permetia a l’oient construir un recorregut històric per l’esclavisme de persones de raça negra que hi va haver a Occident entre els anys 1440 i 1880, la veritat és que, a la fi de l’espectacle, un no podia deixar de fer dues reflexions. La primera, que aquesta inhumana pràctica laboral en absolut està abolida al nostre món i, així, segons dades aportades per l’Organització Internacional del Treball (OIT), es calcula que actualment uns 50 milions de persones viuen en règim d’esclavitud. L’altra és que la concepció del concert, ideat per Jordi Savall amb les riques aportacions de textos i cronologia de Sergi Grau, havia oblidat una important figura del nostre país: el sant de Verdú Pere Claver (1580-1654), que, després d’haver-se traslladat a les missions i conèixer aquesta vergonya còsmica, en haver de professar els seus vots perpetus solemnes, l’abril del 1622, va decidir autobatejar-se com a Petrus Claver, aethiopum semper servus. O el que és el mateix: “Pere Claver, esclau dels etíops per sempre.”

Aquest cronista fa molt temps que ha arribat a la conclusió que, al nostre país, hem perdut el marc del que és un festival de música. Hem acabat anomenant festivals simples programacions d’allò que ven, per molt que alguns s’entestin a titular-lo amb el mateix nom que el d’una obra d’encàrrec o hi facin maridatges gastronòmics. Un festival es construeix sobre la base de la prescripció, la descoberta, l’aportació d’un relat i la reivindicació d’un patrimoni musical i cultural.

En aquest aspecte, el cronista ha de reconèixer obertament que el Festival Jordi Savall, celebrat aquesta darrera setmana a Santes Creus, és dels pocs que mereixen de veritat aquesta denominació. Si, diumenge, el Concerto Madrigalesco de Luca Guglielmi ens va recordar la importància, a la Viena de principis del segle XIX, d’una figura com Anton Eberl (1765-1807), dissabte era el conjunt Intonationes, que dirigeix el contratenor David Sagastume, qui reivindicava la polifonia del basc Johannes de Antxieta (1462-1523). Descoberta de nous repertoris, concerts que contribuïen a la temàtica de l’edició d’enguany –“a la convivència”–, prescripció de noves formacions, conferències... Tot plegat, i en un marc tan necessitat de ser posicionat en el mapa com el monestir de Santes Creus, fa d’aquest festival Jordi Savall un festival dels de veritat. Hi ha qui es limitarà a dir que batejar-lo amb el seu nom és un exercici de megalomania. Però fa molt temps que sabem que Confuci ens va ensenyar allò de “quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit”.