“Contínuament poso en dubte tot el que he assolit”

Després de la tempesta provocada pel malentès de les seves declaracions al The New York Times en les quals l’actor semblava ficar-se amb els espanyols, Javier Bardem afronta a Sant Sebastià la presentació de Vicky Cristina Barcelona. Sembla que per fi ha arribat la calma i el ministre de Cultura, César Antonio Molina, li ha lliurat el Premio Nacional de cinematografia, dotat amb 30.000 euros, per les fites assolides al llarg de la seva trajectòria, per la defensa de la seva professió i pel compromís amb el cinema español.

Com dirigeix Woody Allen?
No parla gaire però és molt atent i carinyós. Cela deia que no donava consells perquè preferia que la gent s’equivoqués per ella mateixa. Allen és una mica així. Aparentment sembla que no hi sigui, però quan el necessites hi és. En moments d’inseguretat i por li vaig haver de demanar ajuda. Té moltes coses per explicar. Acumula molta experiència vital. Roda des de la innocència.

Li ha deixat marge per a la improvisació?
No m’atreveixo amb els diàlegs d’Allen. Tot hi és. Ja m’ho deia, que improvisés, però no em veia amb cor. Els diàlegs són veritables joies. Són com imatges al cap.

Parlant de joies. Amb el munt de mestres amb qui ha treballat, qui li falta?
Posats a demanar, m’agradaria Martin Scorsese. I Coppola. Em va saber ser greu no estar a Tetro.

Però va ser vostè qui va decidir no participar-hi, no?
S’ha dit que jo vaig refusar, però és mentida. Va ser ell qui va decidir canviar el sexe del personatge, cosa que em sembla una idea brillant.

Per cert, deu estar content pel guardó rebut.
Sí, és molt emotiu. Però s’ha d’anar amb compte amb els guardons. Poden treure el pitjor d’un mateix. Però no em prenc el premi com un reconeixement cap a mi sinó cap a la professió. Li dec molt a molta gent. Abans que jo hi ha hagut molts actors que han dignificat la nostra professió i dels quals he après molt.

Podrà ben celebrar-ho...
Els quartos els destinaré al poble sahrauí, amb qui tenim un deute de memòria històrica, al fons assistencial de la Fundació AISGE per honorar els més grans d’aquesta professió i per al projecte d’un centre d’investigació i desenvolupament de l’art de la interpretació que preparo amb Juan Carlos Coraza.

Aquest compromís amb els més oblidats és el que el va motivar a produir el documental Invisibles?
Ha estat l’experiència més enriquidora de la meva carrera. Llàstima que no vaig poder ser al rodatge, però estava fent la pel·lícula dels germans Coen. Quasi paro boig. La logística em matava. Que si parlar amb el Congo, que si els metges, que si Wim Wenders… I tot això mentre estava assassinant gent… [rialles]. No és estrany la cara de boig amb què surto a la pel·lícula [Rialles].

Ja porta cinc anys sense rodar a casa seva...
Els que diuen que ja no treballo aquí sembla que ja em vulguin jubilar. Però no hi ha feina per a tothom. Si sabés dirigir o escriure ho faria jo mateix. Però potser n’hi ha que no em truquen perquè em consideren vell, o que no sóc prou bo o potser pensen que demano 50 avions privats. Però certament de vegades la gent fa càbales sense preguntar, i contra això jo no hi puc lluitar.

I com porta l’any sabàtic?
Mai no m’he pres un any sabàtic. Estic a l’escola d’interpretació de Juan Carlos Coraza. Faig preparació extralaboral. És plaent i bàsic, si més no per a mi. Per poder posar en dubte contínuament tot el que he assolit o que diuen que he assolit. Sempre agafo un any entre pel·lícula i pel·lícula. Mai no m’ha mogut l’ambició dels diners.

Sembla que vol millorar. ¿Alguna vegada no ha estat satisfet de la seva interpretació?
Contínuament em sento insatisfet. Fins al dia de l’estrena no entenc en tota la seva dimensió el personatge que interpreto. A aquell que investiga no li agrada veure’s en pantalla. La necessitat d’actuar no va lligada a la necessitat de veure’s. Es tracta de proposar un viatge a l’espectador, independentment del resultat final.