Tot Recordant
Enric Sagnier i Villavecchia, l’arquitecte més prolífic de Barcelona
La seva obra més important va ser el Palau de Justícia de Barcelona (1887-1908), un dels primers edificis públics de la capital catalana concebut amb caràcter de monument
Avui fa 93 anys que va morir Enric Sagnier i Villavecchia. No és el primer, ni el segon, ni el tercer nom que ens passa pel cap quan recordem l’època modernista barcelonina, però en canvi va ser un dels arquitectes amb un nombre més gran de construccions fetes a la capital catalana, amb prop de tres-cents edificis que van contribuir a donar un nou caràcter als carrers de la ciutat. Entre les seves obres més destacades hi ha el temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, la duana del port, el Palau de Justícia i el Patronat Ribas.
Nascut el 1858 al carrer Cervantes de Barcelona, era fill de Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d’Estalvis, i de Clementina Villavecchia i Busquets, d’origen genovès. Des de ben jove ja es va moure en els ambients més selectes de l’alta societat de la ciutat. Ell va aprendre música –era un excel·lent intèrpret de violí– i pintura –tenia un gran domini del dibuix i del color–. El 22 de març del 1882 va obtenir el títol d’arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. La seva primera feina va ser sota les ordres de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar i Lozano, que treballava al monestir de Montserrat. Junts van fer la reforma de la capella de Sant Josep de la basílica de Montserrat (1884), i les esglésies de Monistrol de Montserrat, Sant Joan Baptista de Gràcia i Santa Engràcia de Montcada. Al mateix temps va fer un dels seus primers edificis d’habitatges, la Casa Cuyàs, de Montcada i Reixac. Una de les seves obres més rellevants d’aquest inici de trajectòria professional, que s’adscriu dins d’un estil eclèctic, va ser el temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, una obra catalogada com a bé amb elements d’interès. Aquest projecte i d’altres el van apropar molt a l’Església catòlica. L’any 1903 va ser nomenat arquitecte diocesà de Barcelona en substitució de Villar i Lozano; entre el 1903 i el 1915 va ser l’arquitecte del monestir de Montserrat, i des del 1927 fins a la seva mort (1931) va ser arquitecte de la catedral de Barcelona.
En una segona etapa, Sagnier es va apropar més a les formes modernistes de moda d’aquell moment, sobretot en la utilització de les arts aplicades, la proliferació de l’escultura i el treball en ferro; en canvi, no li agradaven tant les decoracions amb vitralls, els revestiments en ceràmica o l’ús d’esgrafiats, també molt utilitzats en el modernisme. Durant molts anys va gaudir dels favors d’una clientela fidel, per a la qual va treballar d’una manera incansable. Fàcilment es podrien arribar a esmentar d’ell fins a tres-cents grans projectes, a més de desenes de petites intervencions. Sobretot va fer edificis d’habitatges dins el barri de l’Eixample. Alguns d’aquests són la Casa Fargas, la Casa Rupert Garriga, la Casa Carulla, la Casa Antoni Roger, la Casa Rudolf Juncadella, les cases Pascual i Pons, o la Casa Ramon Mulleras. També va dissenyar grans xalets com la Casa Manuel Arnús, a la muntanya del Tibidabo, o la Torre de Villavecchia a Sant Hilari Sacalm. Altres grans edificis van ser el Casal de l’Estalvi de la Via Laietana, la seu del Reial Club Marítim de Barcelona, la duana del port de Barcelona o el conjunt arquitectònic Patronat Ribas. Però després de més de quaranta anys de trajectòria, la seva obra més imponent i que va ser una de les primeres edificacions concebudes com a gran monument va ser el Palau de Justícia de Barcelona, un projecte realitzat al llarg de més de vint anys conjuntament amb Josep Domènech i Estapà. D’estil eclèctic i catalogat com a bé cultural d’interès local, en l’actualitat és la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i de l’Audiència Provincial de Barcelona, i també conté una zona de custòdia de detinguts, sales per al cos mèdic forense, els col·legis d’advocats i procuradors, el servei de correus, l’oficina d’atenció al ciutadà i dependències dels Mossos d’Esquadra.
Les seves obres va ser premiades al concurs anual d’edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona dels anys 1901, 1916, 1917, 1918 i 1919; i va ser medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona per haver vençut tres cops en el concurs anual d’edificis. També va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, del Cercle Artístic de Sant Lluc, del Centre Excursionista de Catalunya i conseller de la Caixa d’Estalvis de Barcelona.
No va deixar mai de projectar capelles, ermites, esglésies i escultures religioses, i aquesta vinculació permanent amb l’Església catòlica li va valdre la concessió del títol pontifici de marquès concedit pel papa Pius XI l’any 1923 i el títol honorífic de cambrer de capa i espasa del papa l’any 1928. Per altra banda, es va dedicar ocasionalment a la política. Va ser diputat provincial en dues ocasions (1903-1907 i 1924-1929), en representació d’un grup catòlic aliat a la Lliga Regionalista anomenat Comitè de Defensa Social.
Després de la seva mort va caure ràpidament en l’oblit. El seu estil rococó va ser menyspreat pels nous corrents arquitectònics del segle XX, sobretot el noucentisme. Tampoc va tenir sort en morir just en l’inici d’un període que s’obria a la classe treballadora, al progrés i al republicanisme, una ideologia totalment oposada a la seva.
