Picasso, barceloní de cap a peus

La majoria de barcelonins i de forans no saben que el gran museu de Picasso és la mateixa ciutat. Diàriament caminen per carrers i places i entren o veuen de reüll edificis vinculats a la vida de l’artista i que van ser inspiradors no d’algunes sinó de moltíssimes obres d’art seves que avui llueixen en les principals institucions culturals del món, inclosa l’única que ell va obrir per voluntat pròpia: la del carrer Montcada de la capital catalana. Aquest gegantí museu picassià a l’aire lliure té ara una eina ben útil per explorar-lo, Picasso Barcelona. Una cartografia, llibre que punteja 135 llocs amarats d’experiències primer d’aquell vailet andalús de tretze anys que va arribar a la ciutat amb tot per fer i després del geni triomfal que si bé acabaria allunyant-se físicament de Barcelona a causa de la dictadura, emocionalment i mentalment sempre la va tenir present i la va enyorar.

La historiadora Claustre Rafart, exconservadora del Museu Picasso de Barcelona, va entomar aquest projecte llargament reivindicat per la comunitat picassiana catalana i que finalment es va publicar en el marc de la celebració del cinquantenari de la mort de l’artista. Editat per l’Ajuntament, l’editorial Tenov i el Museu Picasso, el volum bellament dissenyat per Lali Almonacid ha rebut recentment el tercer premi al millor llibre del 2023 que atorga el Ministeri de Cultura dins de la categoria d’Obres Generals i de Divulgació.

La publicació segueix les petjades de Picasso a Barcelona en diversos plànols desplegables, endreçats per èpoques i situant tota mena de llocs, oberts i tancats, públics i privats, preservats (amb els mateixos usos o amb altres de diferents) i desapareguts. Descobrir la Barcelona de Picasso és entrar en un túnel del temps llunyà i proper alhora. A voltes ens és ben reconeixible, però també trepitjarem territoris poc o gens coneguts. “No hi ha una sola Barcelona de Picasso, n’hi ha moltes. El valor d’aquesta cartografia és que va més enllà dels quatre indrets típics que surten a totes les biografies de l’artista”, remarca Rafart, a qui convoquem perquè ens faci de guia d’una de les moltes rutes possibles.

El punt de trobada i d’inici del recorregut és l’església de Sant Pau del Camp, relacionada amb el Picasso més primerenc, “un jove que es fa seva la ciutat transitant-la, dibuixant-la i pintant-la íntimament. Per conèixer la ciutat la viu, i la manera de viure-la és anant als indrets”. Sant Pau del Camp va ser amb tota probabilitat el seu primer contacte amb el romànic, i els arcs polilobulats del claustre el que més el va motivar a agafar el llapis i el pinzell. “S’ha dit que hi va anar per complir un dels habituals exercicis acadèmics de la Llotja de copiar monuments antics, però no, forma part de les sortides lliures que feia per apropiar-se de la ciutat.” A més, hi afegeix Rafart, devia influir-hi el fet que el conjunt religiós just va començar a restaurar-se, després de temps totalment malmès, el 1896, al cap de poc que la família Picasso es va establir a Barcelona, els primers dies en un pis dels edificis dels Porxos d’en Xifré, després en un altre humil habitatge del carrer de la Reina Cristina i a partir del 1896 i fins al 1926, quan es van mudar al passeig de Gràcia, al carrer de la Mercè. “El recinte de Sant Pau del Camp el volien enderrocar i es va salvar gràcies a la mobilització ciutadana. Segur que Picasso, curiós de mena, n’estava al cas.” De fet aquest és un altre estímul per agafar el llibre: veure com Picasso i Barcelona es van transformar en paral·lel al tombant de segle.

Aquell marrec de nom Pablo a qui no coneix ningú no tardarà a imbricar-se amb una altra Barcelona: la de la bohèmia. “Vas por mal camino”, li advertí el seu pare. Tot xerrant hem arribat al carrer Nou de la Rambla, Conde del Asalto a l’època, “importantíssim en el Picasso en construcció.” Al número 10, a l’últim pis, hi va tenir un dels seus tallers. I just a la finca del costat, la 12, un dels seus locals preferits per divertir-se, el music-hall Edén Concert, on xalava amb les actuacions de la cupletista Consuelo Portella Bella Charito. Anys després va transmutar la vedet en treballs artístics. I tota la vida va guardar dues fotografies seves datades a primers del 1900. Però és que a la mateixa escala del número 12 hi vivia una altra dona inspiradora per a ell: Carlota Valdivia, una habitual de la vida tavernària i prostibulària, a qui va immortalitzar en el gran quadre La Celestina, bòrnia i amb mantellina negra.

Al Raval, llavors Districte Cinquè, no ens els acabem, els llocs picassians. Ens acostem a l’antic hospital de la Santa Creu, per reincident. L’artista adolescent hi anava a buscar el seu amic Jacint Raventós quan sortia de classes de medicina. El futur doctor el va deixar entrar al dipòsit de cadàvers, anomenat popularment el Corralet, i d’un dels cossos que va veure en va fer la tela La dona morta, amb aquell blau que a Picasso li va servir per expressar sentiments de tristesa i de fredor, tocat pel suïcidi del pintor Carles Casagemas, un dels seus íntims. L’antic hospital de la Santa Creu va reaparèixer a la vida del ja llavors creador consagrat el 1962, quan s’hi va celebrar una subhasta d’obres donades per artistes per obtenir fons per als damnificats pels aiguats d’aquell any. Picasso hi va aportar un quadre però, increïblement, no el va comprar ningú. El va acabar adquirint ell mateix per trenta milions de francs antics.

Hem arribat a la Rambla i ens aturem davant del Liceu, on el 1917 els Ballets Russos van presentar l’espectacle Parade, amb els decorats i el vestuari dissenyats per Picasso. “Va ser la primera vegada que es va veure un treball cubista a Barcelona”, assenyala Rafart. Picasso va viatjar a la capital catalana amb la seva parella, la ballarina Olga Khokhlova, a la qual va ensenyar la ciutat. Per exemple la va portar al Tibidabo, un indret que ell coneixia bé: el 1902 hi va pujar amb Juli González, i d’aquesta excursió n’ha quedat un retrat que li va fer a l’escultor. “Es tendeix a pensar que el territori picassià és exclusivament Ciutat Vella, i no és així”, precisa Rafart. La seva primera escultura la va fer, el 1902, a la torre d’estiueig de l’escultor Emili Fontbona, situada al barri de Sant Gervasi. Al Laberint d’Horta li va dedicar una obra, però per raons que desconeixem després hi va pintar a sobre una altra escena, Dona ajupida. A Gràcia, al número 21 del carrer de Bonavista, hi tenia el taller un dels seus primers col·leccionistes i mecenes, Sebastià Junyent, que li va deixar el seu espai per crear tranquil·lament una temporada que Picasso anava molt just de diners. I al cementiri de Poblenou hi va enterrar el seu pare, Don José, el 1913. Picasso passava aquell estiu a Ceret i es va desplaçar ràpidament a Barcelona. La mare, Doña María, va morir el 1938, en plena Guerra Civil, i va ser enterrada a la mateixa tomba, però aquesta vegada en absència del fill.

A la Rambla, Rafart aprofita per fer un discurs contundent. Fou aquí, al cinematògraf Napoleón, on Picasso va descobrir el seu amor pel cinema, “i no a Montmartre, com solen dir els historiadors –estrangers–”. Tampoc va sorgir a París la seva afició pel circ sinó a la Barcelona del canvi de segle, al Circo Ecuestre del Tívoli del carrer de Casp, on actuava l’amazona Rosita del Oro, la seva amant intermitent fins que ell va marxar a París el 1900. “Hem de reivindicar-nos”, exclama l’experta. Que és exactament el que va fer Josep Palau i Fabre amb una de les obres cabdals de Picasso i de l’art del segle XX, Les senyoretes d’Avinyó: defensar que Avinyó és el carrer de Barcelona i no la ciutat de França. Rafart ha sigut molt rigorosa amb aquesta entrada del llibre, exposant totes les teories, incloses les contradictòries explicacions que va donar el mateix artista. “Palau i Fabre va demostrar documentalment que al carrer d’Avinyó hi havia una casa de cites [Ca la Mercè, al número 44] que sovintejava Picasso. El seu estudi, inèdit, està guardat a la seva fundació de Caldes”, avisa Rafart.

El cas és que ben a prop del carrer on alternava amb prostitutes Picasso hi comprava els materials per dibuixar i pintar, a Casa Planella, al carrer dels Escudellers. També va ser client d’una botiga que hi havia a la plaça Reial, El Bazar de los Andaluces: el 1917 hi va adquirir un àlbum de dibuixos. I, a quatre passes, al carrer de Ferran, 8, un establiment que tot d’una mai relacionaríem amb Picasso, l’ortopèdia Clausolles, sobre la qual l’artista va demanar molts anys després si encara existia als galeristes Gaspar.

Als que tant els costa assimilar el catalanisme desacomplexat de Picasso, els convé conèixer la seva reacció arran de la mort de Jacint Verdaguer. Se’n va assabentar als Quatre Gats i junt amb Josep Rocarol, Jaume Sabartés i Àngel de Soto se’n van anar a peu a Vil·la Joana, la residència del poeta, van fer-hi nit (a la intempèrie) i l’endemà van acompanyar la comitiva fúnebre que va traslladar el fèretre fins al Saló de Cent de l’ajuntament. Fa uns anys l’historiador de l’art Josep Bracons va trobar la firma de Picasso en el llibre de condolences de mossèn Cinto. “Picasso i els seus amics l’admiraven perquè es va crear una fama que va arrelar a la ciutadania. Tampoc va començar a relacionar-se amb les gents de lletres a París, sinó a Barcelona”, subratlla Rafart.

Picasso Barcelona. Una cartografia és una caixa de sorpreses, també per desfer alguns malentesos. Com ara el del mitjà de transport que va agafar Picasso per anar a Gósol, a finals de maig del 1906. “Sempre s’havia dit que havia marxat amb els ferrocarrils de l’estació d’Espanya, però no pot ser perquè encara no existien. Va sortir de l’estació del Nord, amb l’únic tren que duia a Manresa. Després va pujar al Tramvia o Ferrocarril Econòmic, que des del 1904 arribava a Guardiola de Berguedà. I des d’allà un servei de traginers duia els viatgers fins a Gósol amb mules”, detalla l’estudiosa.

Hem començat en un claustre, el de Sant Pau del Camp, i acabarem en un altre claustre, el de la catedral, també molt lligat a l’imaginari del primer Picasso explorador de llocs autèntics de la ciutat. Al museu del carrer Montcada es conserva un dibuix del que sembla que havia de ser un gran quadre, que finalment no va fer, en què joguineja poèticament amb els reflexos en l’estany. Al cap i a la fi, Barcelona va ser el mirall de Picasso per començar-se a veure com el geni en què es convertiria. “Si no es coneix el Picasso de Barcelona, no es pot entendre on va arribar Picasso”, rebla Rafart.