El costat fosc del somni americà

Des de l’adolescència, James Baldwin va saber que era homosexual, però ho va haver d’amagar als seus pares, molt religiosos. Va tenir la sort de trobar una professora que el va guiar en la lectura i el va animar a escriure. Als anys quaranta, mentre lluitava per sobreviure amb feines poc qualificades, Baldwin va començar a publicar en diaris d’esquerra. L’apassionava el cinema, especialment els westerns, fins que se’n va adonar: “L’indi que maten soc jo.” El trotskisme va ser una altra influència important: “Em va inocular contra l’estalinisme.”

El 1948 va deixar Nova York per anar a viure a París. La pressió del racisme era tan gran, que diria: “Vaig haver de marxar per sobreviure. Si no, com tants joves negres, hauria acabat enfonsat o matant algú.” França va significar una relativa llibertat. Una vegada va ser arrestat per haver robat un llençol en un hotel (no va ser ell; va ser absolt): sorprenentment per a ell, la policia no el va insultar pel fet de ser negre, sinó que el va tractar respectuosament com a nord-americà.

La primera de les seves sis novel·les, Go tell it on the mountain (‘Digues-ho a la muntanya’, 1953), explora el seu trencament amb el cristianisme i la complicada relació amb el seu pare autoritari. Ja hi són presents els temes que impregnarien la seva obra: els estralls del racisme en les persones negres, que conduïen sovint a l’autoodi, i la dificultat de viure dignament com a homosexual. En la seva segona novel·la, Giovanni’s room (1956), el protagonista és un americà blanc involucrat al mateix temps amb una dona i un home. Tot i el temor de Baldwin que el tema fos massa controvertit, aquesta explícita novel·la sobre l’homosexualitat va ser un èxit enorme: en part per raons sensacionalistes, però també per la serietat amb què tracta el tema i la bellesa de la seva escriptura. Baldwin reivindicava sovint la influència de les frases precises i barroques de Henry James, un altre novaiorquès exiliat a Europa –sorprenent, ja que James era un patrici blanc, no pas un pària negre.

Another country (1962) està ambientada en un marc més ampli que les dues primeres novel·les: diversos intel·lectuals negres i blancs de Nova York, en relacions homosexuals i heterosexuals, intenten trencar els tabús de raça i sexe. El llibre explora l’extrema fragilitat de l’amor en un sistema capitalista, la ideologia del qual és el racisme, el sexisme i l’odi a l’homosexualitat. Tot i que va ser la novel·la més popular de Baldwin, com gairebé tota la seva obra no ha estat traduïda al català. Però Baldwin sí que va visitar Catalunya. El 1962 va passar una setmana amb Jaime Gil de Biedma a Barcelona. Alguns comentaristes creuen que van ser amants, però més probablement l’aristòcrata i el revolucionari van fruir de llargues discussions, animades per l’alcohol, sobre literatura.

Baldwin no era només un escriptor de ficció. També era famós per les seves obres de teatre i assajos com The fire next time (1963), que va ser traduït, eludint la censura franquista, com La pròxima vegada, el foc (Proa, 1966). El llibre prediu els feroços motins (“el llenguatge dels desposseïts”) dels anys seixanta als guetos negres dels Estats Units. Baldwin hi atacava la falsa innocència dels americans blancs. Fins que no reconeguessin els seus privilegis i la seva culpabilitat en esclavitzar la gent negra, ni blancs ni negres podrien ser lliures. El 1957 va prendre la valenta decisió de tornar als Estats Units per unir-se a les campanyes del sud contra la segregació. Els escriptors, pensava, poden expressar la necessitat de canvi, però aquest canvi “no es pot aconseguir sense el poble”: només la lluita de masses derrotaria el racisme. Tot i la seva por, es va sentir “lliure en la batalla”. Va fer-se amic de tres líders d’aquella llarga lluita: Medgar Evers, Malcolm X i Martin Luther King. Tots tres van ser assassinats.

A mesura que la repressió s’incrementava durant els anys seixanta, Baldwin es radicalitzava. Com Malcolm X, vinculava la lluita dels negres als Estats Units amb les de la gent colonitzada de tot el món. Això el va portar a ser un fort oponent a la guerra del Vietnam. La seva pròpia experiència hi va contribuir. A la França dels anys cinquanta havia presenciat el maltractament dels algerians durant la guerra d’independència. Va visitar Israel, que llavors molta gent va considerar un model per a l’autodeterminació dels pobles oprimits. L’estada el va convèncer que aquest nou país era un estat colonial, una avançada de l’imperialisme nord-americà. Es va convertir en un defensor dels palestins: “Només hi ha una part de Jerusalem on una persona negra com jo podria viure.” Després de l’assassinat, l’abril del 1968, del seu estimat Dr. King, Baldwin es va apropar als Panteres Negres. Durant un temps va tenir l’esperança que era possible la revolució als Estats Units, que una revolta global dels oprimits podria derrotar l’imperialisme i forçar les persones blanques a reconèixer la injustícia dels seus privilegis.

El 1971, va comprar una casa a Vença, França, on moriria de càncer el desembre del 1987. La seva absència de la primera línia va significar que la premsa podia parlar d’ell amb menyspreu, com un mer residu dels turbulents seixanta. Però va continuar fent xerrades (ell i Toni Morrison van parlar a Barcelona el maig del 1985), sostenint amb diners i articles moltes lluites i publicant llibres. La seva decisió de viure obertament l’homosexualitat, fins i tot en els repressius cinquanta, i l’exploració en les seves novel·les de la vida homosexual han augmentat la seva reputació com a precursor de l’alliberament gai. Més recentment, el moviment Black Lives Matter ha retornat l’atenció cap a Baldwin. El seu activisme i el que va escriure als anys seixanta sobre els fanàtics blancs i la seva “foscor espiritual”, sobre els assassinats constants de gent negra i sobre les massacres comeses per l’imperialisme nord-americà, malauradament, són encara rellevants.