El museu que recupera l’art de la censura soviètica
Igor Savitksy, fundador del Museu d’Art de Nukus, va dedicar-se a recollir pintures prohibides durant la Unió Soviètica
El centre conserva una de les col·leccions més importants d’avantguardisme rus i centreasiàtic influenciat pel modernisme
Ara alguns l’anomenen el Louvre de la sorra o el Louvre de les estepes
Un bou de color blau amb uns ulls com bales, negres i penetrants, i una banya decorada amb franges de colors et dona la benvinguda al Museu Estatal d’Art de la República del Karakalpakistan, a l’oest de l’Uzbekistan. La pintura rep el nom d’El Bou i diuen que era una crítica a l’ascensió del feixisme dels anys vint –alguns experts apunten també que el nom original era L’apropament del feixisme–, mentre que altres defensen que era una crítica al sistema estalinista.
L’autor de l’obra, que data del 1929, va ser Vasily Lisenko, un artista provinent d’una família pagesa de l’actual Bielorússia que va migrar a Taixkent, capital de l’Uzbekistan. L’any 1935 va ser detingut i condemnat a sis anys de reclusió en camps de treball acusat d’activitats contrarevolucionàries i antisoviètiques. Després d’intentar fugir va ser portat a un centre de salut mental, d’on va poder sortir el 1954. No se sap exactament quan va morir.
La història d’El Bou i la de l’autor són un exemple de la repressió artística durant l’època soviètica, sobretot als anys trenta, quan es va imposar el realisme socialista, un estil centrat a alabar els objectius del socialisme i el comunisme. Aquesta era l’única doctrina d’art considerada formal, explica Tigran Mkrtychev, actual director del museu, que enguany acaba la seva direcció: “Quan es volien comprar obres, als museus hi havia una comissió que les analitzava. Quan es trobaven obres que es consideraven apolítiques i antisoviètiques, no les acceptaven.”
La influència occidental és present en els artistes censurats. Encara que alguns dels pintors havien estat a Europa, molts d’altres no l’havien trepitjat mai. “El modernisme d’Ural Tansykbayev –artista uzbek– va començar quan va visitar el Museu del Nou Art Europeu de Moscou. Allà hi va veure objectes europeus. Quan va tornar a Taixkent va provar de combinar a través de la seva imaginació el que havia vist al museu i la tradició local”, explica Tigran Mkrtychev.
Es reunien a Taixkent, on havien vingut pintors de la resta de la Unió Soviètica, com Mikhaïl Kurzin, des de Sibèria. “Venien a l’Àsia Central per diferents motius, però s’hi quedaven. L’ambient d’aquesta zona amb nous colors i nous gustos i la influència modernista d’occident van generar unes pintures molt interessants”, detalla el director.
El Museu Estatal d’Art de la República del Karakalpakistan, situat a Nukus, la capital de la regió, és conegut internacionalment perquè exposa gran part d’obres prohibides: Igor Savitsky, pintor de Kíiv, es va dedicar a recollir i comprar més de 80.000 pintures que trencaven amb l’estil hegemònic. “És una sort que Savistky arribés a Nukus. Aquest museu és el resultat d’un atzar afortunat”, defensa el director. Conegut com un dels museus més importants de l’Àsia Central, alberga la segona col·lecció mundial més rellevant d’art avantguardista rus.
Igor Savistky va arribar al Karakalpakistan per fer excavacions arqueològiques. Aquí va començar a col·leccionar art popular, com objectes de fusta gravada, exposats també al museu. La recollida de les pintures es va iniciar amb artistes de l’Àsia Central, però es va expandir a la resta de zones de la Unió Soviètica. Savistky visitava els familiars dels pintors i carregava les peces cap a Nukus, on es va obrir un museu d’art el 1966. El reconeixement internacional va arribar abans de la Glàsnost i la Perestroika. Ara alguns l’anomenen el Louvre de la sorra o el Louvre de les estepes.
El museu està situat al centre de la ciutat, envoltat d’altres edificis institucionals. Nukus té fisonomia de ciutat soviètica: grans avingudes, edificis residencials trets del mateix patró i murals geomètrics on es dibuixa blat i cotó. Per als soviètics, l’Àsia Central havia de ser una zona de cultiu. L’aposta pel cotó en una zona amb pocs recursos hídrics va assecar el mar d’Aral, situat a la zona del Karakalpakistan i un dels principals atractius per al turisme de la regió. Per a molts visitants ara Nukus és una parada tècnica per acabar d’arribar a Moynaq, antiga ciutat pesquera del mar d’Aral.
El Karakalpakistan és l’única república autònoma dins de l’Uzbekistan, amb una població de dos milions d’habitants. Té els seus propis govern, tribunal i parlament, que aprova les lleis de manera autònoma. El juliol del 2022 hi va haver una sèrie de protestes a la zona per l’aplicació de canvis a la Constitució per part del president uzbek, Shavkat Mirziyoyev, que retallaven llibertats i drets del sistema polític karakalpak. “Així que sou catalans. Estic al corrent de les notícies, el vostre expresident és Carles Puigdemont, oi?”, pregunta un habitant de Nukus. Tot i que els moviments polítics de Catalunya i del Karakalpakistan són molt diferents, aquest ciutadà segueix l’actualitat catalana a més de sis mil quilòmetres.
La catàstrofe del mar d’Aral, amb l’assecament a finals dels setanta, va afectar tota la regió, que actualment és una de les més pobres del país. Per a Nukus, més enllà de la funció d’exposició artística, el museu de la ciutat es converteix també en centre cultural. És un matí d’agost i a l’exposició de la tercera planta no paren d’arribar grups d’infants que venen a visitar les obres.