Claudia Pagès escriu sobre les dualitats i l’aigua

Claudia Pagès (Barcelona, 1990) és una artista visual i performer molt valorada aquí i, també, en l’àmbit internacional. Ara debuta en novel·la amb Més de dues aigües (Empúries). Entre molta altra formació, és alumna de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisis del Camp Freudià. “M’agrada llegir i hi ha alguna cosa en la psicoanàlisi que m’obre a l’enfrontament binari o dual o lingüístic, perquè al final tot és lingüística, topologia i filosofia barrejats”, afirma, i que li agrada llegir de tot, “filosofia, història i teoria de l’art, i també novel·la contemporània”.

És una persona agradable i riallera, de conversa molt còmoda, fa l’efecte que amb una intel·lectualitat complexa que no té cap necessitat de mostrar com qui es passeja amb un Ferrari. Segurament és l’evolució natural de l’adolescent que protagonitza la novel·la de debut. Pagès, però, no té res de novella.

“És la primera novel·la que publico però hi ha hagut text en tota la meva pràctica artística. Vaig començar a fer performances en què l’escriptura i l’oralitat eren principals. Sempre he recitat dins les arts plàstiques. Quan he fet instal·lacions o escultures més conceptuals, també són jocs lingüístics.”

A Més de dues aigües hi ha el poble, amb una bassa seca al mig, el bar, el bosc i les coves. Hi ha un grup de nois, un de noies de l’altre poble, la noia que anomenen l’Anglesa, objecte de desig i obsessionada amb la llengua, hi ha els regants i un conflicte per l’aigua. I la jove protagonista.

Afortunadament no és un text per a grans públics. És fàcil de llegir però, de vegades, complex d’interpretar. El lector pot tenir la sensació que es perd connexions, significats. Un text estimulant que enriqueix el panorama editorial català. “Si no s’interpreta tot no importa, es pot gaudir del text per moltes vies. Crec que és una novel·la molt simple, amb una complicació gran dins d’una simplicitat. Apunta a grans temes, com ara familiaritats, identitats, desitjos, superjòs..., temes que investigo i sobre els quals reflexiono, però he triat una veu molt tendra, amb molta oralitat”, comenta l’autora.

De la veu tendra, de la solitària adolescent, acabarem sabent-ne moltes coses però cap de tradicional. “Hi va haver un moment en què em vaig plantejar si a la protagonista li havia de donar una vida dins la casa, uns pares, però és estiu i li interessa més el que hi ha fora. I a mi també.”

Tot passa en un sol estiu i Pagès ens ho mostra, entre altres tècniques, amb descripcions sensuals, plenes de cromatismes, olors, tactes, sorolls... Fins i tot característiques de les patates fregides de bossa. La protagonista és molt porosa i percep l’entorn d’una manera física. “He anat a localitzacions on m’he inspirat, fins i tot he escrit allà, hores i hores. Penso que pots parlar de coses si et centres en una particularitat molt petita. També és una manera oral i sensorial de treballar el llenguatge. Et puc dur a la sensació del fang a les sandàlies, entre els dits, i d’allà a un lloc més gran; estableixo un joc d’entrar i sortir.”

En ser un poble, l’espai natural té molt de pes, en especial l’aigua, ja present al títol. Hi ha la bassa, el rec, el riu, l’aqüífer, un vàter trencat... “L’aigua és el conflicte més gran que tenim, ara mateix. En el genocidi de Gaza, els israelians han bombardejat llocs on hi havia aigua. En general, a tot el món, hi ha escassedat d’aigua, i més que n’hi haurà. L’aigua, com a punt de violència, de guerra, d’oposicions, m’atrau”, detalla Pagès abans d’afegir, rient: “A més, soc de Capellades, un poble damunt un aqüífer; he viscut tota la vida amb humitats i reumatismes.”

“En els meus projectes artístics també estic treballant el tema de l’aigua. Aviat presento a Manifesta un vídeo que hem anat a filmar a Xàtiva, d’aljubs construïts per àrabs i romans. També hi ha les canalitzacions, els recs, que m’interessen com a circulació de coneixement, de poder, de violència.”

A la novel·la hi ha molts elements i espais simbòlics, com ara el poble, el bosc, les coves, la bassa, el mur, els pollancres... “En tota la trama hi ha un efecte dual, de bandes, de grups, de pertànyer o no pertànyer, unes oposicions que cada cop són més contemporànies; cada cop vivim en un món més dual.”

En temps de xarxes socials, és curiosa una mena de comunicació rupestre. “Les pintades en un mur sempre són una afirmació o el seu antagonista, no hi ha més. És un altre element que em permetia parlar de la dualitat.”

Tots els personatges també tenen càrrega simbòlica: la peculiar Anglesa, els Camisetes Vermelles, les noies del poble del costat, el veí de l’adolescent, l’alcalde, el pastor... “No he volgut fer una obra bucòlica, de reivindicació del món rural, perquè també hi ha molta violència en l’entorn rural. Ni he fet una obra nostàlgica perquè la nostàlgia em sembla horripilant”, aclareix.

Entre tot d’elements que apareixen en bucle i se solidifiquen, un és el tema dels Rage Against the Machine Killing in the name. “És una broma interna, de la meva pròpia adolescència; música de festa major on la política és important, que crec que passa a molts pobles de Catalunya.” Claudia Pagès ofereix un bon debut que, coherent amb la intenció, viurà en una sana dualitat.