Una dona africana flairant el te a la Xina

Nascut a Mauritània el 1961, Abderrahmane Sissako va viure bona part de la seva infantesa i primera joventut a Mali. Va establir-se a França l’any 1990, però, essent un cineasta de l’exili, Mali és el lloc i referent de bona part dels seus films sobre el malestar al cor de les tenebres africanes. A la notable Bamako (2006), en un pati interior de la capital de Mali, va muntar un judici testimonial contra les institucions financeres (Banc Mundial, FMI) com a responsables de la situació a l’Àfrica. A Timbuktu (2015) mostra una comunitat sotmesa al terror i les prohibicions d’uns gihadistes instal·lats al nord de Mali. Tota infracció és jutjada per tribunals que dicten sentències absurdes i cruels, com ara la dilapidació fins a la mort d’un home i una dona pel fet d’estimar-se i tenir fills sense estar casats: un fet real que, colpint-lo, va inspirar el director.

Nou anys després de Timbuktu, Sissako aporta Té negro , que, deixant de banda Mali, parteix de la Costa d’Ivori per transcórrer en bona part a la ciutat xinesa de Guangzhou fent també un desplaçament, entre físic i mental, a Cap Verd. El punt de partida és un casament frustrat: la núvia, Aya, diu que “no” sense que aleshores se’n sàpiguen els motius. Després d’una el·lipsi, es mostra Aya a Guangzhou treballant en una botiga de te, fent amistat amb noies xineses i, a través de rituals aromàtics, establint una relació amorosa amb un home al qual li pesa alguna cosa mal feta en el passat.

Tot vol ser subtil i, a Guangzhou, amb una atmosfera In the mood for love. Entre el que és real i somiat o desitjat, el passat i el present, Sissako sembla perdre’s, i confondre’ns, mentre els personatges resten vagues. Sempre ha tingut una vena poètica filtrada en el seu compromís polític, però, tot i algun discurs ètic cap al final, sorprèn en Sissako una pel·lícula tan diletant, tan recreada en si mateixa tot volent parlar de noves possibilitats de vida, d’obertura cap als altres i de sororitat femenina.