Amor, tocar el cel...

Ha estat Lluís Urpinell una de les peces clau en l’evolució de la poesia catalana cap al segle XXI. Malgrat que ell encara s’engloba fins l’anomenada Generació dels Setanta, Urpinell va dur la poesia al carrer, la va treure dels cenacles i va connectar amb la gent dels bars, de les botigues, de les barriades. I si observem bé la seva poesia més culteranista, els seus exquisits sonets, sempre trobem el diàleg amb la gent del carrer, la claredat per davant l’ocultisme on s’amaguen molt projectes fallits que no saben que ho són.

En la seva evolució hi ha títols fonamentals. La seva trajectòria s’inicia amb el dictador encara viu amb Exili forçós al Walhalla, que forma part de l’emblemàtica col·lecció Cristalls, i que va ser guardonada amb el premi Joan Salvat-Papasseit de la Banca Mora d’Andorra el 1975. Després i sense pressa han vingut llibres com ara Lerwick, March/Arthur i Tractat d’Ofiologia abans de desembocar en la seva última producció amb Naips Nous i Neons, ja al nou segle.

Amb una important obra inèdita, que ens arriba als coneguts i seguidors a través de les xarxes socials, Urpinell acaba de fer Contra l’amor, contra natura..., una col·lecció de sonets, encastats dins una mètrica i una forma aparentment clàssiques, però que nformen una reflexió sobre la mort i l’existència que m’ha recordat alguns moments inspirats del barroc: “A tu, que a tots ens vas mostrar / Que l’Infern és aquesta Vida / –D’on la Mort només és l’eixida!–; A tu, també, que ens vas dictar / Que deu ser, Amor, tocar el Cel, / Que hem de tendir al Purgatori..., / T’adreço el vers –un gori-gori?–, / Comediant, amb ton mon zel! / I a tu, és clar, toscà, Petrarca, / Que els trobadors vas tancar a l’arca / I a l’alba feres cantar l’Aura... / Darrer comunicat: «No daurà, / Avui, a la Mediterrània, / El sonet: forma extemporània!»”

Amb un exigent pròleg de l’enyorat Jaume Medina, que destaca el “ català modèlic” de l’autor, el llibre és un toc d’atenció a la realitat actual, que pot combinar Petrarca amb The Mamas & The Papas o The Cure. O punts culminants com en alguns dels sonets ens presenta estrofes anisosil·làbiques, com el del poema esmentat. Som, en definitiva, dins una festa de la poesia, una poesia que adverteix i que ens guareix de les trampes del destí, del determinisme contra el que lluita la poesia i les seves germanes artístiques. Malgrat que, manllevant Ausiàs, ens diu “jo soc aquell que diu sense esperança”, el seu cant, o contracant, apareix nítid i ple de vitamines per reforçar-nos el dia, per fer-nos creure en la paraula, en aquest cas la catalana. Urpinell ha estat un forçut, amb escassa paciència amb els editors. Sap volar lliure, sense cotilles, ni marques, com un heroi!