Francesc Domingo, l’artista bandejat per no ser burgès i per defensar Catalunya

Francesc Domingo (Barcelona, 1893-São Paulo, 1974) estava cridat a ser un dels artistes catalans de fama. Sí, com Miró i Dalí, al costat dels quals la crítica amb olfacte dels anys vint va col·locar dalt del podi dels pintors més avantguardistes. “Per què dels tres l’únic que avui no coneix ningú és Domingo?”, es pregunta la historiadora de l’art Natàlia Barenys per, seguidament, donar la resposta: “Pel seu compromís durant la Guerra Civil i perquè no era burgès: era pobre.”

Fidel a la tasca de recuperar figures històriques de l’art català maltractades, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas presenten, fins al 19 de gener, De Sant Just Desvern a São Paulo, la primera antològica de Domingo en temps de democràcia, comissariada per Barenys. L’únic precedent barceloní, finançat per l’Institut Francès, el va allotjar la galeria Syra el 1950, just abans que l’artista s’exiliés per sempre. El 1973, un any abans de la seva mort, almenys es va poder acomiadar amb una mostra completa de la seva trajectòria a la ciutat on es va refugiar, São Paulo. Allà era conegut com el Maestro i l’admiraven com un referent de les avantguardes europees.

A la Catalunya del primer terç del segle XX, Domingo també va ser molt respectat. Dalí el va elogiar com a iniciador d’una “nova pintura” en veure Els jugadors (1920) –avui feliçment al MNAC–, amb uns obrers jugant a cartes. Domingo, nascut al Districte V, ara Raval, s’havia format en els ateneus que aspiraven a l’emancipació de la classe treballadora a través de la cultura. Joaquim Sunyer, factòtum del noucentisme pictòric, el va definir com “un proletari intel·lectual.” D’esquerres i nacionalista català radical. Amb la mateixa seguretat amb què va començar a agafar els pinzells i els llapis, va fer pràctiques de tir a la riera de Sant Just –on es va traslladar el 1913– amb els seus companys de la Joventut Catalanista de Barcelona. En aquell grup que no descartava la via armada per separar-se d’Espanya, hi havia altres pintors, Xavier Nogués i Josep Obiols, i el poeta Joan Salvat-Papasseit. No eren els de “ni un sol paper a terra”, no.

Però el destí per a tot artista que aspirava a ser algú era París, i aquí va anar Domingo, amb Els jugadors sota el braç, una pintura que no només va rebre aprovacions com la de Dalí: “la van qualificar de “quadre dels comunistes” i unes monges van intentar comprar-la per retirar-la de la circulació”, explica Barenys.

Domingo, dèiem, es va mudar a París, on un altre bon amic de joventut i futur gran ceramista, Josep Llorens Artigas, li va fer de marxant. Va compartir taller amb Miró; ni més ni menys que el taller on Miró va crear La masia. I es va fer amb la flor i nata de la intel·lectualitat francesa, la que en el període d’entreguerres va predicar el retorn a l’ordre en les arts. Domingo s’hi va aferrar emmirallant-se en el romànic català.

Quan es va proclamar la República, va tornar a Catalunya, on s’erigiria en una de les stars de la Sala Parés. “De dia feia de retratista de la burgesia i de nit, del Paral·lel. Però mai amb voluntat de fer denúncia social”, sosté la comissària. Domingo, remarca Barenys, no admetia ser titllat de propagandista. Però el cas és que quan va esclatar la guerra no es va quedar de braços plegats. “Era molt tímid, però no tenia por. Deia que preferia ser bona persona que bon pintor.” Barenys ha fet una recerca en profunditat que li ha permès descobrir en els arxius materials inèdits del seu activisme. Coordinat amb el responsable del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, i sent ell secretari general del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya UGT, va propulsar la que havia de ser una gran exposició coral d’art català modern al Jeu de Paume de París, amb més de 300 obres, i per a la qual també va aconseguir que Picasso es comprometés a cedir un conjunt d’obres seves.

“La mostra s’havia d’inaugurar el novembre del 1936 però el govern de la República la va boicotejar, i després va copiar el concepte al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937 bloquejant la presència d’artistes catalans”, relata Barenys. El tàndem Domingo Miravitlles va intentar llavors portar l’exposició a Mèxic, amb la mala sort que el vaixell que transportava les obres va ser interceptat a l’estret de Gibraltar per les tropes nacionals. Els franquistes van confiscar aquell carregament artístic com a botí de guerra, i no va reaparèixer fins el 1980. Teòricament va ser restituït als seus legítims propietaris.

La tercera iniciativa de Domingo va tenir una mica més de recorregut: el 1937 va obrir al número 14 de la plaça de Catalunya el Casal de la Cultura, amb què pretenia que “els artistes i els intel·lectuals s’arremanguessin i baixessin al carrer”, apunta Barenys. Els seus 800 socis feien creure que un altre futur, i un altre art més popular, sí que era possible. El 1939, és clar, se’n va anar en orris.

Després vindria un internament en un camp de concentració al sud de França i una tornada al seu país que seria fugaç perquè es va trobar totes les portes de les institucions públiques tancades per poder exposar. La mort en vida per a un artista. Mentre a l’exili, al Brasil, li deien el Maestro i va fundar un grup i una galeria, a Catalunya ja ningú parlava d’ell. “Era tabú parlar de Domingo”, exclama Barenys. I com n’arriba a costar sortir dels pous de silenci.