Un Bertrana per als temibles almogàvers

A l’entrada de casa, el periodista Salvador Sabrià (Terrassa, 1960) encara hi té l’escriptori que l’avi havia regalat al pare i que ha anat passant a les generacions següents, primer als germans grans fins que el va heretar ell mateix i, algun dia, també serà per als seus fills. És un d’aquells mobles tan ben fets d’abans, amb els seus calaixos a banda i banda i la persianeta per tapar-lo, que Jaume Sabrià Roca va regalar al seu fill l’última nit de Reis que van viure junts. Fins no fa gaire, era l’únic que continuava aferrant la família al record d’aquell avantpassat que va morir afusellat, amb vint-i-dos veïns més, al cementiri de la Seu la nit del 10 d’octubre de 1936, en plena revolució anarquista. Un mort com tants d’altres, excepte que al cap d’un any, quan la Generalitat republicana va ordenar l’exhumació dels cadàvers, al fossat només hi van trobar 22 cossos.

“El de l’avi era l’únic que hi faltava, i era inconfusible, perquè havia estat l’home més alt de la Seu, una presència imponent”, explica el seu net, que remarca “el pes descomunal que representa arrossegar tota la vida un desaparegut a la família”. Els viatges al cementiri de l’àvia i el pare per intentar esbrinar-ne alguna cosa van ser constants durant anys, però no va ser fins que cap dels dos ja tampoc no hi era, que Salvador Sabrià va assabentar-se, per un assaig d’història local, que l’escamot anarquista havia deixat només malferit el veí 23è, i que “l’endemà van anar a rematar-lo”. No és una fi gaire consoladora, admet Sabrià, però almenys obria la porta al dol i, sobretot, una via d’investigació que ha recollit a L’escriptori de la Seu (Pòrtic), premi Carles Rahola d’assaig, dotat amb 6.000 euros. Encara sorprès perquè “un llibre escrit en un to tan personal hagi agradat al jurat”, Sabrià explica que ha consultat diversos arxius en la seva recerca, però que cap no l’ha impressionat tant com el de la “causa general” de la repressió franquista, d’un “impacte descomunal”. Per aquest motiu, raona, “en una guerra, la por és el primer que entra a les cases i l’últim que en surt.”

En només un any i mig, Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963) ha perdut tres persones estimades, entre les quals, la seva mare, la pitjor de totes, “la que deixa un forat més inconcebible”. L’estranger a casa (Proa), el llibre amb què ha guanyat el premi Miquel de Palol de poesia, dotat amb 6.000 euros, és fruit d’aquesta intempèrie, però també de l’estranyesa de ser, de “traspassar la frontera interior que ens fa estranys a nosaltres mateixos”. Fernàndez, professor d’estudis catalans a la UOC, ha entrat tard en la poesia (aquest és el seu segon poemari), tot i haver publicat ja diverses obres d’assaig relacionades amb la cultura gai, però afirma haver-hi descobert el sentit exacte de la famosa sentència del filòsof Gilles Deleuze segons la qual “has de ser com un estranger dins la llengua pròpia”.

Al seu llibre, que defineix com una obra sobre la pèrdua (“allò que ens fa ser humans”), el buit (“que omplim amb el desig”) i el dol (“la via per la qual fem presents els absents”), hi ha un treball profund per esbrinar allò que “transporten les paraules sense que nosaltres ho sabem”. Estructurat en tres seccions, que pressuposen, per tant, un centre tot i que més aviat respongui a “la imatge del conjunt buit”, L’estranger a casa parla també de sexualitat i de l’impacte de la memòria individual i col·lectiva, sobretot al poema “Oncle mort a Mauthausen”, on fa present un cosí de la mare que va perdre la vida a la infame pedrera nazi: “Sense haver-lo conegut, m’ha deixat impresa una marca interior, i només per la paraula puc accedir-hi.” Escrit en decasíl·labs, perquè afirma que “el vers lliure és el més difícil de tots, mentre que la mètrica ajuda a vehicular el sentit”, Fernàndez confessa que més de la meitat del poemari el va resoldre en un sol mes, en un transport estrany i irrepetible, “com una riuada de paraules”, sota l’efecte de la mort de la mare, afectada de demència des de feia anys: “Ha estat un procés lent, perquè en aquesta circumstància, li estàs dient adeu cada dia, cada dia se te’n va una mica més.”

L’escriptora Teresa Muñoz (Barcelona, 1974) ha guanyat el 39è Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil, per Bereshit, que ja ha sortit publicada amb el segell Fanbooks del Grup 62, un llibre que va escriure per “parlar de les pèrdues” i, més concretament, del dol juvenil, connectant-lo al món ancestral de les remeieres, “sovint acusades de bruixeria i condemnades a la foguera només per ser dones sàvies”, segons l’autora. A la novel·la, però, Muñoz hi parla també d’altres dones que a la mateixa època van aprendre a dominar unes arts més fosques.

Bereshit, subtitulada La filla del Sol i de la Lluna, està protagonitzada per la Greta, una noia de disset anys que va perdre la seva germana gran en un accident de trànsit. El dol de la Greta, però, es converteix en el fil conductor que fa arribar el lector al quid de la qüestió: una història de bruixeria i malediccions, a final del segle XVIII. Des de la mort de la seva germana, la Greta pateix unes estranyes visions que es van tornant cada vegada més vívides o que li acaben confirmant el que ja sospitava des de feia temps: la mort de la seva germana no va ser un accident, sinó el resultat d’una antiga maledicció que ha afectat les dones de la seva família durant segles. Ara ella intentarà trencar aquesta maledicció amb l’ajuda de la Dàlia, una herbolària que viu a tocar del bosc, i d’un amic que és més que això.

Teresa Muñoz va debutar com a novel·lista ara fa deu anys amb Com si fos ahir i el 2017 va publicar Des del balcó. El 2022 va fer, amb Vint-i-set dinosaures, la seva primera incursió en la literatura infantil i juvenil, un gènere que ella no considera menor. De fet, Muñoz encoratja els lectors de totes les edats per “oblidar una mica les etiquetes” i llegir Bereshit sense prejudicis. El seu llibre anterior va ser L’escriptora sense fronteres (2023), un biografia de Mercè Rodoreda.

“Un traductor és un escriptor que escriu a remolc d’un altre. Per a mi, traduir és reescriure”, afirma amb passió pel seu ofici (“Traduir és el que m’agrada més del món”) Ramon Farrés (Manlleu, 1962), traductor de llarga trajectòria i professor a la UAB, que ha guanyat la tercera edició del premi Aurora Bertrana per la primera traducció al català de Maria Antonieta (1932), la biografia que Stefan Zweig va escriure de la reina de França, des dels luxes de Versalles a la guillotina. Publicada el setembre passat per La Segona Perifèria, Maria Antonieta ja va per la tercera edició, però la traducció de Farrés és “una història que va començar molt malament i va acabar molt bé”: va ser un encàrrec d’una altra editorial al qual va dedicar moltes hores tancat a casa durant el confinament (“Va ser un reforç moral per passar aquella època tan difícil”), però quan Farrés va acabar la seva feina es va trobar que l’editorial havia fet fallida. Va ser l’editor de La Segona Perifèria , Miquel Adam, qui li va donar una segona oportunitat al clàssic de Zweig mai traduït fins ara al català. “La nostra cultura té encara buits que per als traductors poden ser oportunitats”, afirma Farrés, que ha traduït autors com ara Verne, Rilke, Brecht, Arendt, Bernhard, etc. Maria Antonieta és el tercer llibre de Zweig que ha publicat amb diferents editorials i resultats no sempre tan bons. “Zweig acostuma a funcionar bé, però també és molt important la feina de l’editor: els llibres no es venen sols”.

La cantant i compositora Anaïs Vila (Santpedor, 1988) ha estat guardonada amb el 30è Premi Cerverí a la millor lletra de cançó, per Cendres , un tema inclòs en el seu quart disc, Ara sempre (Temps Records, 2024). “Cendres és una reflexió sobre les relacions de parella llargues, perquè la majoria de les cançons parlen sobretot de l’amor i el desamor. Les cendres són el que queda quan portes un temps amb aquesta relació, i parlo de cendres sense cap connotació negativa”, explica l’autora, molt satisfeta per rebre un premi com aquest, que incideix en la part literària de les cançons. Vila també es mostra sorpresa per haver rebut el reconeixement, el primer d’aquest tipus després d’una dècada de trajectòria musical, i també per haver guanyat el Cerverí en competència amb altres finalistes com ara Guillem Gisbert i Joan Miquel Oliver, “grans referents com autors de lletres”, i grups tan populars com ara Oques Grasses. Anaïs Vila creu que pot haver guanyat el premi gràcies, en part, al suport durant el procés de votació popular dels seus veïns i veïnes de Santpedor, on ja no viu però hi manté molts vincles.

Un pòdcast que utilitza la literatura per ajudar els joves a afrontar el dol, l’ansietat, la depressió o la soledat. Aquest és el projecte amb què la professora i escriptora Raquel Casas i la periodista Lídia Gàzquez han guanyat el 24è Premi Lletra, convocat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya per promoure la lectura en català i l’ensenyament-aprenentatge de la literatura catalana a través de les TIC. Aquest any, la pregunta que el Premi Lletra proposava com a repte per a aquells que hi volguessin presentar els seus projectes, era aquesta: “Com podem contribuir a millorar el benestar emocional d’infants i/o joves amb la literatura i la lectura en català?”. La resposta de Casas i Gàzquez ha estat el pòdcast LiteraCura’T, que inclourà continguts diversos com ara entrevistes a escriptors i professionals de la salut mental. Gàzquez i Casas són també les responsables del videopòdcast geMMinades , centrat en la literatura de proximitat. Casas ja havia guanyat el 2019 el Premi Lletra amb el projecte Booktràilers: del paper a la pantalla.