tot recordant
Marcel Marceau, el mim més popular
Va ser guardonat amb la Legió d’Honor francesa pel seu heroisme durant la Segona Guerra Mundial
Tal dia com avui va morir el mim Marcel Mangel, conegut arreu amb el nom artístic de Marcel Marceau, als 84 anys, al municipi occità de Caors.
Va néixer l’any 1923 a Estrasburg al si d’una família jueva. Des de ben jove va començar-se a emmirallar amb Charles Chaplin i va estudiar al Lycée Fustel de Coulanges d’Estrasburg i a l’Escola d’Arts Decoratives de Llemotges. Amb el començament de la Segona Guerra Mundial, ell i la seva família es van veure obligats a canviar diverses vegades de ciutat. L’any 1942 va unir-se a la Resistència Francesa i va entrar a fer de professor de teatre a Montintin, en un orfenat on s’amagaven un centenar de nens jueus. Les seves classes tenien la finalitat de distreure’ls de la tensa situació i fer-los perdre la por, però també, com a membre de la Resistència, va ajudar a escapar cap a Suïssa molts d’aquests nens. La història explica que durant setmanes es podia veure de lluny una llarga filera de nens caminant per una carretera entre França i Suïssa, dirigits per un home estrany, una espècie de pallasso ballarí, que feia piruetes i no parlava, i amb el dit índex davant dels llavis demanava silenci. Aquella acció heroica, que va repetir diverses vegades, juntament amb altres companys de la Resistència, va acabar salvant uns quatre-cents nens jueus. L’any 1944 el seu pare va ser detingut, deportat i assassinat a Auschwitz. Aquest fet el va dur a allistar-se en el primer exèrcit d’alliberament en la invasió aliada occidental d’Alemanya.
Acabada la guerra va adonar-se que amb la seva veu gutural i sorda ho tindria complicat per triomfar com a actor, i va decidir començar a estudiar mim. Es va convertir en alumne de Charles Dullin i d’Étienne Decroux al teatre Sarah Bernhardt de París i va entrar a formar part de la companyia Renaud-Barrault. El mim li permetia explotar les seves virtuts, la seva expressió facial, el gest i la implicació de tot el cos. L’any 1947, amb 24 anys, va crear, o més ben dit, va descobrir, el personatge Bip. Tenia la cara pintada de blanc, duia uns pantalons molt amples, una camisa ratllada, i al cap, un barret de copa d’on li sortia una flor vermella, i barrejava una sensibilitat romàntica amb situacions tràgiques. Va fundar la Companyia Marcel Marceau i va començar a rebre sol·licituds per actuar. Per altra banda, va conèixer Jacques Noël, un dels grans dissenyadors teatrals de l’època, que ràpidament es va convertir en el creador de tots els decorats i escenografies de Bip. El seu company d’escena era Pierre Verry, que també havia estat alumne de Decroux. Junts van viatjar arreu del món, trencant les barreres de l’idioma i portant aquest art a la popularitat, sobretot als Estats Units. Només va rebutjar actuar en aquells països on hi havia dictadures militars. Alguns dels espectacles més cèlebres van ser Le manteau (1951), Pantomimes (1954), Le petit cirque (1958), Paris qui rit, Paris qui pleure (1959), Don Juan (1964), La révolte de l’automate (1969), Le petit café (1972), o Le danseur de tangos (1972), entre d’altres. També va actuar en cinema i va publicar diversos llibres.
El 1978 va crear a París una escola internacional de mim, amb l’objectiu de convertir aquest art en un punt de trobada de totes les cultures del món. Per allà hi van passar una multitud d’alumnes de diverses nacionalitats, fins que l’any 2005 va haver de tancar per la política d’austeritat que va imposar l’Ajuntament. Per altra banda, va ser membre del comitè d’honor del festival Mimos, compost per estrelles del sector com Jean-Louis Barrault, Jacques Lecoq, Bob Wilson i Kazuo Ohno, i va ser condecorat amb diverses medalles, entre les quals la Legió d’Honor, la distinció francesa més elevada. L’any 2020 el cineasta Jonathan Jakubowicz va estrenar el llargmetratge Résistance, centrat en els anys que Marceau va formar part de la Resistència Francesa.
Marceau va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i gran part dels seus dibuixos, maquetes i fotografies van ser adquirides per antics alumnes seus que al llarg dels anys l’han anat recordant a través de diverses exposicions.