Resultats desiguals d’una ocurrència

M’atreviria a dir que Marcello Mastroianni és un dels actors cinematogràfics més carismàtics que han existit i que la seva personalitat resulta simpàtica, encara que els seus personatges no sempre ho siguin. Això fa que l’homenatge a l’actor, a través de la seva filla Chiara Mastroianni, per part de Christophe Honoré a Marcello mio pugui despertar d’entrada una certa simpatia. Però també un temor (que pot confirmar-se amb la visió de la pel·lícula a la vegada que aquesta, estranyament, pot reafirmar la simpatia) considerant que parteix d’una ocurrència que aprofita la semblança de Chiara Mastroianni amb el seu pare: imaginar que, en un moment de crisi d’identitat, l’actriu es transforma en Marcello Mastroianni. Això suposa una exploració en ella mateixa, sempre dins el joc d’una ficció en què no deixa d’encarnar un personatge, mentre constata una pèrdua de la memòria cinèfila que fa que no se la identifiqui amb Mastroianni. Pot semblar que pràcticament només la seva mare, una Catherine Deneuve que li recorda que també és filla seva, només reconeix que Chiara s’ha convertit en el seu antic amant. Fins arribar a un moment rar, un dels més bells i sens dubte enigmàtics del film, en què una inesperada remembrança fa que la besi i li digui “amor meu”.

Davant la pèrdua de memòria cinèfila, Christophe Honoré, de fet un director força mitòman i procliu als homenatges, l’exerceix i associa Marcello Mastroianni a part del gran cinema italià, de manera particular a Fellini amb una sèrie d’al·lusions, citacions, imitacions i reconstruccions que fan l’efecte d’un pastitx. Allò que en surt de tot plegat, sense arribar a caure mai en un ridícul que voreja, és força desigual: hi ha moments emotius, d’altres de banals. No deixa d’haver-hi una certa condescendència amb la pròpia ocurrència. I, al capdavall, l’homenatge també hi és a Chiara Mastroianni i a Catherine Deneuve, potser les dues actrius favorites d’Honoré i recurrents en el seu cinema.