Consells per als bons escriptors que dubten de tot

Adrià Pujol Cruells, un gran lector (i traductor) de Georges Perec, sent debilitat pels jocs verbals, no pas com una pràctica recreativa, sinó com una diguem-ne exploració feliç de la porositat de la llengua per acollir significats que semblen oposar-se, el dret i el revés, la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, el vell i el nou, el sí i el no. Ben mirat, no hi ha una gramàtica específica per al pensament enraonat i una altra de segon grau per al que desbarra: tot és u. D’aquesta constatació neix el díptic assagístic sobre el fet literari que va obrir el 2022 amb I si. Especulacions sobre llenguatge i literatura (Arcàdia), que ara completa, a la mateixa editorial, amb O no. Llegir, escriure, publicar. Mentre que el primer enunciat va servir-li per endinsar-se en un món de possibilitats textuals (i si fes això o allò, i si fes veure tal cosa o tal altra?), en aquest segon assaig s’enfronta al dubte permanent (el que volia dir és això, o no; el que convé fer és tal cosa, o potser no) per convertir un hipotètic manual sobre lectura, escriptura i el sistema literari que hi hauria de fer de mediador en un repertori, més que de solucions, de dilemes. Més d’un que hi busqui la fórmula quedarà decebut, però Adrià Pujol, que de tota manera explica alguns trucs personals, adverteix que “la gent intel·ligent no solen tenir opinions fortes, més aviat al contrari, per això els costa avançar, perquè s’ho rumien tot.” Una de les tesis del llibre, de fet, podria ser, o no, aquesta: el més natural és no escriure. Una altra és: si et decideixes a posar-t’hi, “estàs obligat a fer el millor llibre possible”. Sembla una instrucció de sentit comú, però ens faríem creus de quantes obres ha espatllat l’afany desaforat per publicar (“una feina de valents”, la descriu) i per complaure les suposades expectatives del mercat. Pujol sent, en aquest sentit, un gran respecte per “escriptors que han perseverat durant anys en una obra personal i ambiciosa que al final ha estat reconeguda”, malgrat que ningú no els feia gaire cas, i esmenta els casos de Miquel Martín, Lluís Llort, Cristina Masanés o Xènia Dyakonova, “cap dels quals no remena la cua enlloc”. “El compromís amb l’obra pròpia ha de ser irrenunciable”, sosté, enfront dels que claudiquen davant el mercat o, encara pitjor, adopten “la figura tragicòmica de l’escriptor ploraner”: “Per més que el ressentiment sigui un gran motor creatiu, l’obra sempre ha de complir uns requisits artístics.”

“A O no ensenyo què passa a la meva cuina, què em plantejo quan escric, i això comporta mirar-me el tema des de tots els angles”, diu l’escriptor, antropòleg i traductor, que se serveix al llarg de l’assaig d’una conversa teatral inèdita entre els personatges de Robinson Crusoe i Divendres com a encarnacions de la gosadia i la por, totes dues iguals de necessàries en el moment d’abordar un text, opina: “Els que escriuen llibres amb un sol àngel damunt l’espatlla veuen només la meitat de les opcions.” En el seu pretès manual d’escriptura, hi ha, doncs, poques certeses, però infinitat de pistes i finestres obertes. “El primer que s’ha d’aprendre és a estar sol, i acostumar-se a la sensació de no saber mai si això que acabes de fer està bé.”

Una de les vies principals per orientar-se, repeteix una vegada i una altra, és la lectura (potser perquè sempre hi ha algú que ja ha estat abans allà on vols arribar) i el reaprofitament, com en l’exercici de reescriure mites clàssics (inclòs el de Robinson) o d’apropiar-se el do per a la llengua viva d’una autora com Mercè Rodoreda. És imprescindible tenir un cap bifront com Janus, mirant alhora enrere i endavant, perquè “el lloc que havien ocupat Rodoreda o Pla en la nostra cultura fa anys que està vacant”, constata Adrià Pujol. “Quan vaig començar a escriure encara podia tenir de mentor algú com Vicenç Pagès Jordà, però no hi ha cap escriptor de vint anys que m’hagi llegit a mi”, comenta sense amargor: “No ho assenyalo com un problema, sinó com un canvi de paradigma: els joves, potser perquè s’han format en literatura comparada, tendeixen a emmirallar-se més en figures estrangeres.”