Entre Barcelona i Seül, amb escala a Vic

No ha estat, segu­ra­ment, la pro­posta amb més sor­tida comer­cial de totes les que, aquesta set­mana, s’han pre­sen­tat a Vic, però és d’agrair que, gràcies al Mer­cat de Música Viva i la Fabra i Coats - Fàbrica de Cre­ació, s’engendrés una mar­ci­a­nada com la que dijous vam veure a l’Atlàntida: Terra ignota, en el marc de la qual el bar­ce­loní Blood Quar­tet –amb pesos pesants de la impro­vi­sació com el trom­pe­tista Mark Cun­ning­ham i el per­cus­si­o­nista Pau Rodríguez (Za!)– es van aliar amb els sud-core­ans Dongyang Gozupa, grup a cavall del folk­lore tra­di­ci­o­nal i el rock pro­gres­siu, per a un viatge psi­cotròpic, amb el yang­geum, ins­tru­ment coreà tra­di­ci­o­nal de corda que es toca amb una canya de bambú, aca­pa­rant totes les al·luci­na­des mira­des.

Tot i que, pos­si­ble­ment, va ser el més sal­vatge, el de Blood Quar­tet amb el grup de Seül no va ser, però, l’únic atre­vi­ment que, aquests dies, s’ha pogut veure a Vic, en tres jor­na­des d’acti­vi­tats pro­fes­si­o­nals que, tal com havien adver­tit els direc­tors del Mer­cat, Marc Llo­ret i Oriol Roca, posen en relleu el des­di­bui­xa­ment crei­xent de fron­te­res i estils que impera actu­al­ment en les pro­pos­tes d’un bon munt de músics cata­lans i de més enllà. Mos­tra d’això va ser ahir, per exem­ple, l’actu­ació de la valen­ci­ana San­dra Mon­fort, que, en la pre­sen­tació de Mona de nit, fruit d’un any intens durant el qual, com va dir, ha fet una cin­quan­tena de bolos i ha hagut de superar un càncer de mama, va acon­se­guir por­tar una mica més enllà el dis­curs que, valenta, ja for­mu­lava fa un any amb La mona: fer dia­lo­gar la cul­tura popu­lar de pobles com el seu, Pedre­guer (Marina Alta), amb la tra­lla electrònica que, agradi més o menys, també ha defi­nit aques­tes ter­res.

En el marc del Mer­cat de Música Viva, ple, enguany, d’esti­mu­lants pro­pos­tes, hem pogut veure també el navarrès Gorka Urbizu, can­tant de Berri Txar­rak, posant-se al ser­vei del pop metafísic de Joan Pons i Jordi Matas, ara músics de la seva banda; i el jove duo Caamaño & Amei­xei­ras man­lle­vant-nos uns quants som­riu­res amb la seva simpàtica i des­a­com­ple­xada immersió en l’uni­vers dels ritus popu­lars gallecs.