La malícia d’Ozon anima la secció oficial de Sant Sebastià

Mai no s’espera gaire res especial de la secció oficial a Sant Sebastià, que arriba quan altres festivals de classe A amb més reconeixement i projecció internacional han pogut fer la seva tria, de manera que pot fer la impressió, potser injusta, que fa el servei d’un camió de recollida de rebutjos. Tot i que el film ja va projectar-se en el festival de Londres, sembla el cas de The End, la primera ficció de Joshua Oppenheimer després d’una trajectòria com a documentalista especialment discutit arran de la seva pel·lícula més famosa, The Act of Killing, per donar veu sense prou distanciament crític a uns assassins que van participar en la massacre de comunistes a la Indonèsia dels últims anys seixanta. És una faula apocalíptica que no s’acaba mai: quasi dues hores i mitja donant voltes sobre si mateixa a través d’una família burgesa que, amb majordom i metge, ha sobreviscut llargament a la fi del món i que representa formes de vida quotidianes com si no hagués passat res. La idea, desenvolupada en una mena de musical molt pobre, s’hauria pogut resoldre en un curt.

Tanmateix, pel que fa a altres films programats diumenge, la secció oficial també ha recollit una prou interessant comèdia negra chabroliana de François Ozon, Quan cau la tardor, i una continguda adaptació de Pilar Palomero d’un dels relats continguts a Un cor massa gran, de l’escriptora basca Eider Rodríguez.

Ozon, director tan prolífic com maliciós, comença amb dues dones grans que cacen bolets un dia de tardor. Aquestes dues dones, interpretades per Hélene Vincent i Josiane Balasko, tenen un passat moralment tacat, però viuen una vellesa tranquil·la en un poble de la Borgonya en principi només alterada pels seus descendents respectius: la filla d’una és una amargada interessada i el fill de l’altra és un delinqüent. Una mort activarà tota una sèrie de comportaments ambigus en una pel·lícula que, capaç de mantenir l’interès, fa una aposta per les segones oportunitats que poden aprofitar-se en la vida.

A Los destellos, Palomero, després d’explorar en la infantesa a Las niñas i l’adolescència problemàtica a La maternal, aporta un film sobre la maduresa, que, entre altres coses, pot suposar afrontar conscientment la malaltia (i la mort) d’una persona pròxima. Ho fa de manera discreta en tots els sentits.