Llibres
Pere Figueras
Novel·lista
“Si vols escriure sobre ximples has d’escriure com un ximple”
Pere Figueras (Terrassa, 1963), és llicenciat en Història de l’Art i ha estat documentalista i membre del patronat de l’Arxiu Fotogràfic Tobella. És autor d’obres sobre història gràfica, membre fundador del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i de la revista Terme. És periodista i, durant molts anys, ha treballat com a publicista. El 2022 va debutar en novel·la amb Fets caldo, amb què va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana.
Ara, Figueras torna amb El dia dels ximples, com l’anterior, publicada per Clandestina / Crims.cat. Com l’anterior, és una comèdia amb moment àcids, altres de tendres, altres de gamberros i amb una crítica de fons intel·ligent i valenta. Com l’anterior, escrita amb pols ferm, referents culturals i mala bava.
L’Oleguer, la Tere i el Quim, més a prop dels 60 que dels 50 anys, són acomiadats d’una empresa d’aquelles de tota la vida. El cruel sistema econòmic els devora sense mastegar. Com de vegades passa quan es posa sota pressió gent grisa i anodina, esclaten cap on menys es podria esperar: munten una banda i decideixen atracar un banc. I la cosa es complica.
A l’exterior, la coincidència de diferents cossos policials barallant-se per les competències corresponents “provoca situacions absurdes i posen en evidència les seves contradiccions i el seu nivell d’estupidesa, ineptitud i corrupció”. I a ells se’ls van sumant altres forces com els polítics i els periodistes, que també surten a la foto amb cara de ximple.
A través d’una trama de ritme alt amb abundants diàlegs, Pere Figueras, a El dia dels ximples, fantasieja amb el que és capaç de fer un ésser humà quan el portes al límit de la desesperació i està a punt de caure de la classe mitjana fins a més avall del llindar de la pobresa. Una comèdia negra, sí, però amb un fons de rabiós combat social i polític, fins i tot antisistema.
Tant de bo només hi hagués ‘un’ dia dels ximples... Tots els personatges fan ximpleries, en major o menor grau. Potser perquè tots tenim la nostra porció de ximple?
I tant! Tots som capaços de fer les ximpleries més bèsties. Només cal l’estimul adequat. A la novel·la descobrim diferents menes de ximpleria: la que es fa per necessitat, per orgull o per ràbia, però també la que es fa perquè ho diu el reglament o perquè t’ho mana un superior tan o més ximple que tu...
Les ximpleries neixen d’estats primitius?
Quan l’ésser humà deixa de pensar amb el cap per fer-ho amb els budells dels seus actes en diem ximpleries. A mi m’interessa especialment jugar amb el comportament de la gent en estat irracional: les lleis, les convencions, el perill i la vergonya s’esvaeixen i ens queda l’individu en estat salvatge, instintiu, el primitiu, sí, l’original.
La trama mostra, bàsicament, unes 24 hores d’atracament en un banc, amb hostatges. En pel·lícules s’ha vist molt. Què aporta la seva novel·la?
Els atracaments són un veritable subgènere de la novel·la negra, un clàssic inesgotable de la literatura i el cinema. Té una llarga història i molt de futur. Dins del gènere, un atracament és una de les situacions més extremes en tots els matisos del negre: la violència, la submissió, la cobdícia, la por, l’extorsió, la maldat, l’heroisme... I planant per damunt de tot, la mort, el motor més potent de totes les motivacions.
Per tant es manté dins dels paràmetres?
No del tot. Suposo que si El dia dels ximples agrada als lectors serà per dos motius: perquè fa aterrar el subgènere a la quotidianitat, a l’actualitat del país, i perquè apel·la als sentiments més bàsics, més prosaics, més durs. I ho fa d’una manera crua, barroera i salvatge, sense filtres. Si vols escriure sobre ximples has d’escriure com un ximple. Aquest és l’exercici. Els lectors jutjaran si he reeixit o no.
Podríem dir que hi ha dues trames paral·leles. Per una banda la dels atracadors...
Són els ximples alfa, els primers en descobrir que amb creences i comportaments convencionals no s’aconsegueix canviar res. Són bèsties acorralades. I en etologia es descriu que una bèstia arraconada només té tres alternatives: sotmetre’s, fugir o atacar. Quan no hi ha escapatòria i la submissió no és una opció, et queda l’atac. Tant és si fer-ho és il·legal, immoral o perillós, ataques i prou. Ximpleria? No n’estic segur del tot...
Per altra banda, i és la part més ximple, hi ha la trama gairebé de vodevil dels conflictes entre diferents cossos policials...
I entre els polítics i els periodistes i l’administració... Segurament són ells els veritables ximples, pel fet que no pensen d’una manera racional, ho fan sota el dictat d’un programa pervers que ni tan sols es prenen la molèstia de qüestionar. És, per dir-ho d’alguna manera, el discurs més antisistema de la novel·la. Policies, periodistes, polítics..., suposem que fan el que fan per defensar els valors d’una societat justa. Però no descobreixo el pa amb tomàquet quan dic que és fum. Tots aquests actors no són al servei del comú, són al servei del Sistema, amb S majúscula, i els ciutadans som els peons, la peça que pot sacrificar-se quan calgui. I si es produeix una anomalia, com ara un atracament, al Sistema no li cal preguntar-se per què passa. Senzillament envia els seus anticossos a eradicar l’anomalia i se’n renta les mans.
A les seves novel·les, la policia mai és heroica, mai surt ben parada... Com és?
Quan era adolescent vaig escoltar per primera vegada la Cançó en i, del Quico Pi de la Serra, un tema que té gairebé cinquanta anys! Us la recomano. Comença així: “La policia està al servei dels ciutadans, la servilia està al ciutei dels piutadans, la ciutadia està al polei dels sertadans [...] l’oligarquia un, dos, tres, salta pagès, que no ha estat res”. El dia dels ximples podria ser l’intent de transcriure aquesta cançó en novel·la.
Però més enllà de la cançó, què en pensa?
No estic en contra dels policies com a persones. Crec que molts creuen de veritat que la seva feina és la garantia d’una societat justa i harmònica. Però com a institució, són el que et deia abans, anticossos del Sistema. Quan se’ls ho mana, poden atonyinar gent pacífica que exerceix el seu dret a la desobediència civil, o posar-se al servei de jutges prevaricadors per exercir de còmplices, detenir activistes per les seves idees, fer seguiments i escoltes il·legals per afavorir algun partit, contractar informadors sense garanties, infiltrar agents a col·lectius incòmodes, disparar bales de goma amb poca traça i nefastos resultats...
Ostres, alguna cosa més?
I tant, perseguir presidents legítims exiliats amb tots els mitjans i cap encert, aturar-te i identificar-te només perquè no tens el color de pell que hauries de tenir, detenir-te si els fas fotos quan reparteixen llenya, escortar infames dictadors en visita oficial no fos cas que prenguessin mal, retornar infants immigrants en calent, desnonar famílies senceres o iaies indefenses quan no poden pagar el lloguer... Segueixo?
No cal. Ha quedat diàfanament clar. Passem a la part tècnica de l’obra. Els diàlegs abundants funcionen molt bé. Com els treballa? Els llegeix en veu alta?
No, no els llegeixo en veu alta, no! La dona pensaria que he perdut la xaveta! Són molts anys davant d’un teclat, entre els quals una pila com a copy publicitari. A la tele i a la ràdio és molt important que la publicitat sigui creïble, versemblant. Ara ha canviat molt, la creativitat ja no és important, però abans podies passar hores amb el teu equip donant voltes a un diàleg de quatre frases comptades... o no venies el producte. També hi fa que escric molt a raig, sense pretensions. Com més automàtica és l’escriptura d’un diàleg, més natural resulta. I sobretot, és indispensable posar-te a la pell dels personatges, de manera que saps el que dirien en cada ocasió, si fossin reals. Ho amaneixes tot amb una mica d’argot, algun col·loquialisme i quatre paraulotes i... voilà.
Això sí, ha hagut d’escriure’n molts en castellà... Era inevitable?
A El dia dels ximples era ineludible, sí. Per exemple, un guàrdia civil de la vella escola ha de parlar en castellà si vols que el personatge funcioni. La diglòssia també ajuda a marcar la distància entre idiosincràsies que em calia transmetre. No entenc encara massa bé perquè la diglòssia fa petar les dents d’alguns autors o alguns crítics. És una realitat social, existeix, ens agradi o no. I qui vulgui retratar la realitat no pot obviar-la!
És clar que existeix la diglòssia, però també la coherència lingüística, i això obre un debat que ara no toca. Continuï, sisplau.
Els mateixos que abominen de la barreja d’idiomes a una novel·la s’empassen sense embuts pel·lícules catalanes de prestigi plenes de diàlegs en castellà. Em preocupa poc el que puguin retreure’m en aquest sentit, però en el meu descàrrec diré que tots els personatges catalanoparlants mantenen el català a les converses amb els castellans. [Riu.]
Aquesta és la seva segona novel·la publicada després de guanyar el premi de Tiana amb ‘Fets caldo’. Totes dues són comèdia. L’humor és la millor manera de dir les coses més importants?
L’Agustí Vehí deia que, com que a les novel·les negres cal parlar de coses terribles, el mínim que es pot fer pel lector és parlar-ne amb humor. És una explicació. I m’agrada. Jo suposo que escric així perquè m’hi trobo còmode. És un llenguatge universal amb què et pots entendre amb gairebé tota mena de lectors. I manta vegades arriba molt més lluny que un tractament seriós dels fets. M’explico. L’humor té molt de poder, ha fet més per espellofar els grans mites de la cultura i la societat que molts filòsofs eminents.
Algun exemple?
Una portada d’El Jueves va tirar molta més terra sobre l’actual rei dels espanyols que mil manifestacions republicanes. I encara podem anar més lluny, mireu si en pot ser de seriós l’humor que va provocar l’edicte d’una fàtua contra Charlie Hebdo. El resultat van ser dotze morts i una commoció mundial que encara patim.
Cas d’haver de fer un resum de lectura, diguem-ne ètica, de la novel·la, quina seria? Cada lector en farà la seva, però què ens ha volgut dir vostè, amagat rere la comèdia?
Efectivament, cada lector en farà la seva... espero. No tinc massa pretensions com a autor, ni dic res que no s’hagi dit abans i molt millor. Em conformaria amb que qui la llegeixi passi una bona estona i si, de passada, acaba el llibre una mica més descregut del que ho era, molt millor. Perquè només els descreguts poden veure-hi més enllà del nas.
I si el resum ha de ser publicitari, com vendria la seva novel·la?
Ara m’has fotut. I soc publicista! Però tu ho has volgut. Diria alguna cosa com ara: “Tremola, Dan Brown! Prepara’t, Stieg Larsson! Sacseja’t, Tolkien! Ha arribat la novel·la que deixarà les vostres vendes en un no res i el vostre prestigi a la paperera de la història! El dia dels ximples, el llibre que no pots deixar de llegir si vols gaudir com mai ho has fet amb la lectura. L’obra que esberlarà cranis i desvelarà consciencies a tots dos hemisferis. Demana-la al teu llibreter abans no s’esgoti. El dia dels ximples, de Crims.cat. Amb la primera edició, una escopeta de regal”.
Déu n’hi do... I això de l’escopeta és veritat?
I tant!
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.