Llibres

Ferran Aisa

Historiador i autor del llibre “Salvador Seguí. El Noi del Sucre”

“Salvador Seguí es va mantenir sempre en la línia llibertària”

Ha publicat un assaig biogràfic sobre Salvador Seguí, una de les principals figures del sindicalisme català durant el segle XX

Hi repassa la seva formació autodidacta i el paper que va tenir per convertir la CNT en la principal organització sindical del país

‘Salvador Seguí. El Noi del Sucre’
Autor: Ferran Aisa
Editorial: Base
Pàgines: 216
En la pre­sen­tació del lli­bre explica que la figura de Sal­va­dor Seguí li resulta espe­ci­al­ment pro­pera. Per quin motiu?
Vaig néixer en un edi­fici del car­rer de la Cadena, a pocs metres d’on el van assas­si­nar. I des de molt petit sen­tia par­lar del Noi del Sucre amb devoció. La meva mare m’ense­nyava sovint el lloc on el van matar. Després, durant els anys de la Tran­sició, vaig mili­tar al Sin­di­cat de la Cons­trucció de la CNT i vaig dedi­car el meu pri­mer arti­cle als 54 anys del seu assas­si­nat. Des d’ales­ho­res he escrit molts arti­cles sobre ell i fins i tot vaig col·labo­rar en una expo­sició que se li va dedi­car a l’Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar i li vaig dedi­car un poema.
En el lli­bre recorda que és un per­so­natge molt precoç, que amb només 15 anys, arran de la vaga gene­ral del 1902, ja tasta la presó...
Des de molt petit és una per­sona rebel, que s’escapa de l’escola perquè no li agrada anar-hi. En canvi, li agrada molt lle­gir, però en un pri­mer moment no es decanta per lec­tu­res de tipus social, sinó per tot allò que li cau a les mans. Després, s’afe­geix a les acti­vi­tats que fan al Cen­tre d’Estu­dis Soci­als, on coneix mili­tants àcra­tes amb qui després coin­ci­dirà, com ara Jaume Bisbe i Fran­cisco Miranda. A prin­ci­pis del segle pas­sat hi havia molta tra­dició de lle­gir Nietz­sche. Seguí és un d’aquests, i jun­ta­ment amb altres joves crea un grup que es diu Els Fills sense Nom o Els Fills de Puta i que dedi­quen a comen­tar el pen­sa­ment del filòsof ale­many per les taver­nes i locals dels bar­ris bai­xos. No és que sigui una agru­pació anar­quista ni de cap tipus, sinó jus­ti­ci­ers que actuen quan veuen una injustícia. També par­ti­cipa en con­ferències i comença a imbuir-se de la cul­tura anar­quista. A par­tir d’aquí és quan s’afi­lia al sin­di­cat de pin­tors, que en aquells moments estava al car­rer Tallers, que s’unirà a la Soli­da­ri­tat Obrera.
Repro­du­eix una entre­vista d’‘El Heraldo de Madrid’ en què deixa molt clar el seu rebuig al par­la­men­ta­risme. Va ser molt con­seqüent en aquest sen­tit, no?
El van temp­tar mol­tes vega­des perquè fes el pas cap a la política, fins i tot repu­bli­cans com Fran­cesc Lay­ret i Lluís Com­panys. Tenien la idea de crear un par­tit d’obrers. Però ell sem­pre es va man­te­nir en la línia lli­bertària i, sobre­tot, anar­co­sin­di­ca­lista. I no va voler par­ti­ci­par mai en la política.
En canvi, va tenir un paper clau en la for­mació de la CNT...
El 1907, quan es crea Soli­da­ri­tat Obrera, és molt jove. Però ja par­ti­cipa en totes les assem­blees i els con­gres­sos que fan. I s’implica de ple en totes les ini­ci­a­ti­ves que s’impul­sen, sobre­tot després de la Set­mana Tràgica, per crear un sin­di­cat d’àmbit esta­tal. I lla­vors es dedica de ple a fer mítings per crear la CNT, que s’aca­barà ges­tant en un congrés que se cele­brarà el 1911 al Palau de Belles Arts de Bar­ce­lona. Ell el que té molt clar és la idea d’orga­nit­zar el sin­di­ca­lisme. I no para fins que es creen els sin­di­cats únics. Amb l’èxit de la vaga de La Cana­denca, el 1919, acon­se­guei­xen que la CNT creixi de manera espec­ta­cu­lar. En aquell moment, gai­rebé mig milió d’obrers hi estan afi­li­ats, una xifra impres­si­o­nant si tenim en compte que ales­ho­res Cata­lu­nya tenia dos mili­ons i mig d’habi­tants.
La vaga de La Cana­denca i el míting que fa a les Are­nes és el seu moment de màxima popu­la­ri­tat?
Sí. Ell ja ha pac­tat amb la patro­nal i el govern per aban­do­nar la vaga, sem­pre que com­plei­xin tot el que figura en l’acord, des de la jor­nada de vuit hores de tre­ball fins a l’alli­be­ra­ment dels pre­sos i l’aban­do­na­ment de represàlies con­tra els tre­ba­lla­dors. Però encara hi ha pre­sos al cas­tell de Montjuïc. La majo­ria dels obrers dema­nen que no es deixi la vaga fins que siguin tots al car­rer i fins i tot els volen anar a alli­be­rar. Però ell defensa que el que cal és atu­rar la vaga i donar un ultimàtum al govern. El capità gene­ral no va com­plir i van con­ti­nuar a la presó. Lla­vors és quan va escla­tar l’altra vaga gene­ral. A par­tir d’aquí, és quan veiem que la patro­nal no fa cas de totes aques­tes millo­res i comença a pro­moure el pis­to­le­risme i a matar sin­di­ca­lis­tes, un dels quals serà en Seguí.
Han pas­sat cent anys d’ençà de la seva mort, però encara es tracta d’un per­so­natge molt cone­gut. A què ho atri­bu­eix?
És una per­sona que va tenir un gran carisma en el seu temps i que va ser recor­dat sem­pre. Durant els anys de la República i fins a la Guerra Civil, cada any es com­me­mo­rava l’ani­ver­sari de la seva mort. La premsa en par­lava, hi havia actes. I, després del fran­quisme, això s’ha anat recu­pe­rant. L’any pas­sat, amb motiu del cen­te­nari del seu assas­si­nat, els actes es van mul­ti­pli­car.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia