Una vareta d’il·lusió per transformar Ripollet

Jaume Sariol Ricart era un vailet del Ripollet de pagès d’abans de la guerra que estava predestinat a munyir vaques. Ningú el feia massa espavilat. Però un bon dia va sorprendre a tothom. Va decidir fer un gir a la seva vida i es va convertir en mag. Els seus jocs de mans i trucs, com el de fer levitar objectes i persones, meravellaven tant que una ressenya al programa de festa major del 1933 s’aventurava a presentar-lo com una promesa internacional. I qui ho sap si hagués complert el somni. El 1936 va ser cridat a files i no va tornar mai més a casa. Així i tot, la seva vareta continua propagant un missatge poderós: “La il·lusió és l’estímul per a transformar i transformar-nos”, exclama Nora Ancarola, artista visual i investigadora argentinocatalana, artífex de l’exposició #lamevaripollet, el projecte que ha concebut i que ha materialitzat per a la biennal Manifesta.

Aquest esdeveniment s’està celebrant a dotze ciutats de l’àrea metropolitana. I, sense que en sigui una seu oficial, perquè estranyament l’Ajuntament va descartar ser-ne, Ripollet hi té veu –millor dit: veus–, potser més que cap altre municipi. Però cal anar a Sant Cugat, a Cal Quitèria, Centre d’Art Tèxtil Contemporani. Menys de deu quilòmetres separen aquestes dues localitats vallesanes, però això és només sobre el plànol. La distància mental i emocional és enorme. Tanta, que no hi ha ni un sol autobús que les comuniqui. Són la nit i el dia de com van evolucionar els petits pobles vallesans per acollir l’onada migratòria dels anys seixanta. Sant Cugat es va convertir en una mena de paradís de la societat del benestar. A Ripollet, que va multiplicar per cinc la seva població, les prioritats van ser unes altres. “L’urbanisme i l’arquitectura no són mai neutres. I a Ripollet es van fer d’esquena a la ciutadania”, anota Ancarola.

Però a #lamevaripollet no regna pas el desànim. No és un projecte de ràbia i de dol, sinó d’esperança i d’entusiasme per canviar l’estat de les coses. L’exposició és, de fet, el resultat d’un procés llarg que Ancarola ha fet acompanyada de molta gent. De l’associació ripolletenca Traça, que aspira a revertir la llastimosa manca d’espais de propulsió artística; del performer, mediador i gestor cultural José Antonio Delgado, que s’ha inventat un nou concepte, traçar-se, per invocar la capacitat de la cultura per connectar persones de perfils diversos i per visibilitzar problemes comuns a totes elles; i de creadors hereus d’ànima del mag Sariol: els que ho tenen tot en contra però van endavant.

“L’exposició és un homenatge a totes les persones que no es rendeixen”, sosté Ancarola. El muntatge té un aire de sala de miralls màgics en què es reflecteix, sovint deformada per les vicissituds de la història, una genealogia de ripolletencs defensant els seus drets, dels anarquistes dels anys vint, passant pels obrers del tardofranquisme, fins als que han entomat les reivindicacions recents que, en realitat, ja són velles, com el cobriment de l’autopista C-58, que divideix la ciutat en dues parts, una ferida que sagna diàriament contaminació i aïlla uns veïns dels altres. Un mur invisible.

Per construir l’autopista, es va enderrocar sense miraments el Celler Cooperatiu, de Cèsar Martinell, l’arquitecte de les catedrals del vi que singularitzen l’skyline de tantes poblacions del país. Avui la imatge icònica de Ripollet és, per contra, una antipostal: el pont de vianants que s’enlaira per sobre de la C-58 i del riu. Ancarola ha transmutat aquest monstre en una videoinstal·lació que ressegueix les passes dels ripolletencs que ves a saber quants cops al dia l’han de travessar, per anar a treballar, a comprar, a veure un familiar o un amic, agafar el tren (que no té parada a Ripollet)... Un pont de 450 metres, que aviat és dit.

I a l’antiga Ripollet de camps de vinyes li canta Sílvia Balaguer, guitarrista del grup de rock local dels anys vuitanta Menos Rollo. Animada per Ancarola, Balaguer, que va deixar la música per ocupar-se del negoci familiar, una pastisseria, ha compost una cançó amb el seu nou grup, Deqlive. Es diu Aquí crecí; maleeix les atrocitats urbanístiques, no perdona els que van convertir el riu en una claveguera, l’enfurisma que els hagin considerat ciutadans de tercera, i així i tot no es dona per vençuda: “Soc d’aquí, aquí vaig créixer i aquí vull continuar.”

Hostil per a les dones

Salma Llovet, una cantant de música urbana que podria ser la filla de Balaguer (i la besneta del mag Sariol), també aporta una peça musical creada expressament per a #lamevaripollet, Mi lugar, en què proclama aquest altre Ripollet “digne i decent” que evitaria que tants joves en fugissin frustrats. El Ripollet especialment hostil per a les dones que fan feina als polígons industrials i que quan pleguen han d’allargar els itineraris a peu per esquivar els racons foscos. No hi para cap autobús. La periodista i fotògrafa també ripolletenca Anna Puertas ha gestat un document fotogràfic d’aquesta terra de ningú altament perillosa per a les treballadores.

#lamevaripollet culmina en una sala per jugar. Els participants han de prendre decisions i han d’escollir preferències (“ho volem tot” és una entelèquia) per transformar Ripollet i per transformar-se ells mateixos. I no, no és cap joc de fantasia.