Amb l’amiga Harper Lee a la Costa Brava

Que Tru­man Capote passés tres estius a Palamós no m’emo­ci­ona tant com el fet que, en un d’ells, hi con­vidés la seva amiga Har­per Lee. Hi deu pesar l’amor incon­di­ci­o­nal que m’ha ins­pi­rat sem­pre Matar un ros­si­nyol, l’obra amb què aque­lla escrip­tora menuda d’Ala­bama va gua­nyar el Pulit­zer el 1961, però més encara que Carme Viu, la minyona de Robert Ruark, un altre escrip­tor nord-ame­ricà, avui obli­dadíssim, que va tenir casa des de 1953 a la Costa Brava, al paratge d’es Monestrí de Sant Antoni de Calonge, m’expliqués com n’era de modesta i dolça, i també gene­rosa: va rega­lar-li un dels seus jer­seis d’angora. En alguna altra entre­vista, diria que no era un jer­sei, sinó dos ves­tits que Har­per Lee s’havia obli­dat de reco­llir a la buga­de­ria de Palamós i que Capote va aca­bar ofe­rint a la jove cam­brera. No té cap importància, quina peça de roba era, i crec que l’antiga minyona també ho sabia men­tre em comen­tava com de fàcil havia estat aten­dre aquells dos ame­ri­cans que la trac­ta­ven amb res­pecte i reco­nei­xe­ment, enfront de l’alti­vesa capri­ci­osa de les estre­lles de Hollywood que solien freqüentar la casa de Ruark.

Els dos escrip­tors s’esti­ma­ven més aviat poc: a l’amfi­trió, vivi­dor i fal­di­ller, l’inco­mo­dava l’homo­se­xu­a­li­tat de Capote, i aquest sen­tia per aquell com­pa­tri­ota “hor­ri­ble” autèntica aversió. Va ser Carme Viu qui em va expli­car per pri­mera vegada l’anècdota segons la qual Ruark, que es van­tava de tecle­jar a màquina a gran velo­ci­tat, va voler humi­liar Capote, que encara escri­via par­si­mo­ni­o­sa­ment a mà, infor­mant-lo que en un sol dia havia enlles­tit un capítol de cinc mil parau­les, a la qual cosa el seu con­vi­dat va res­pon­dre-li que ell només n’havia escrit una, “però és la bona”. Sigui certa o no l’anècdota, el temps l’ha cor­ro­bo­rada: men­tre va ser a la Costa Brava, Capote va escriure una de les seves obres mes­tres, A sang freda, men­tre que Ruark, tot i la seva endi­mo­ni­ada des­tresa al teclat, només va arri­bar a ser con­si­de­rat un imi­ta­dor, i més aviat dolent, d’Ernest Hemingway. El cas és, però, que va ser aquest novel·lista menor (però un dels peri­o­dis­tes més ben pagats de l’època als Estats Units) qui va ani­mar Capote a venir a la Costa Brava perquè hi trobés la tran­quil·litat que bus­cava per enlles­tir A sang freda. No va arri­bar a allot­jar-se a la casa d’es Monestrí excepte per acu­dir a algun dels sopars i les fes­tes que Ruark hi orga­nit­zava dia sí, dia també, però va estar-s’hi ben a prop. Entre 1960 i 1962 va fer tres esta­des a la costa empor­da­nesa, sem­pre amb la seva pare­lla, Jack Dunphy, i hos­tat­jat suc­ces­si­va­ment a l’hotel Trias, al car­rer de la Catifa a Palamós, a la casa Az-Zahara del com­tat de Sant Jordi, de nou a la casa de la Catifa, a la residència del secre­tari de Ruark a Calonge, i, final­ment, l’estiu de 1962, al soli­tari xalet que els Woe­vodsky s’havien fet cons­truir dalt d’un penya-segat a cala Sanià i que ales­ho­res era del marquès d’Amur­rio. Li agra­dava el mar, d’una aigua “tan clara i blava com l’ull d’una sirena”, i l’aïlla­ment en què podia tre­ba­llar (en la seva cor­res­pondència, parla de “vida monàstica”), però apre­ci­ava molt poc els cos­tums del país i la Costa Brava en par­ti­cu­lar, l’únic mèrit de la qual era que estava “apar­tada dels cir­cuits de moda”. Tot i això, va ser aquí on, segons el seu biògraf, va ado­nar-se que la crònica del crim de la família Clut­ter a Kan­sas havia de tenir l’ambició d’una tragèdia grega. La finca Sanià, avui pro­pi­e­tat de la família Fer­rer-Salat, que l’ha adap­tada com a residència d’escrip­tors de la Fun­dació Fines­tres, és l’únic que va entu­si­as­mar Capote. Si algú vol seguir-li les pas­ses per Palamós, que lle­geixi la crònica de Leila Guer­ri­ero La difi­cul­tad del fan­tasma, fruit de la seva estada a la mateixa casa davant del mar, que acaba de publi­car-li Ana­grama.