El surrealisme, eina de treball

El procés de creació del guió i la tria del director de la pel·lícula Belle de Jour va ser complex, tot i que finalment va ser el més gran èxit de la cinematografia del director aragonès Luis Buñuel. El film va ser la primera pel·lícula espanyola a guanyar el Lleó d’Or del Festival de Venècia i l’única fins enguany, que l’ha guanyat Pedro Almodóvar.

Belle de Jour està basada en un llibre de Joseph Kessel que narra la història d’una dona casada que es comporta sexualment freda amb el seu marit i tanmateix troba sortida al seu desig sexual oferint sexe en una casa de barrets. El drets de la seva adaptació cinematogràfica van ser adquirits pels productors egipcis Robert i Raymond Hakin, que primerament van encarregar el projecte a Louis Malle, que no veure gens clar fer “una pel·lícula molt barata sobre putes”. Però va ser precisament Malle qui va ser el desllorigador del problema que tenien els productors per trobar director. Malle havia treballat amb el guionista Jean-Claude Carrière, que, al seu torn, havia col·laborat amb Buñuel a La Vía Láctea. El contacte, gestionat per un dels fills del cineasta de Calanda, va reeixir no sense reticències de Buñuel, que va posar una condició: no admetria cap intromissió i treballaria amb tota llibertat. Tanmateix, Buñuel va haver de transigir amb l’actriu protagonista. No li agradava gens Catherine Deneuve, que considerava massa freda. Amb aquestes condicions va acceptar dirigir el projecte el 1966.

Tot el complex procés de gestació del guió de la pel·lícula fet a quatre mans entre Jean-Claude Carrière i Luis Buñuel és el que reflecteix la novel·la gràfica Buñuel y los sueños del deseo (Reservoir books), amb guió d’Óscar Arce i Esteve Soler i dibuixos de Fermín Solís. Els autors han posat l’accent en la personalitat surrealista del director, fins al punt que el relat del procés de construcció del guió és en ell mateix més surrealista que la pel·lícula. Destaca la utilització de dos personatges invisibles a tothom excepte a Buñuel i els lectors. Es tracta d’una “parella francesa de classe mitjana d’una certa edat”: Henri i Georgette, que quan desapareixen indiquen que la cosa no va bé. Buñuel està convençut que mentre ell els vegi, tot està en ordre..

Pel que fa als autors de la novel·la gràfica, tenen, en general, una aproximació prèvia a Buñuel. Fermin Solís és l’autor del còmic Buñuel en el laberinto de las tortugas (2019), del qual es va fer una adaptació a dibuixos animats i que narra el viatge del cineasta a Las Hurdis. “En aquesta obra he fet un treball de recuperació dels colors de Kodak que corresponen a una època que m’agrada molt”, explica el dibuixant. Amb tot, Solís diu que en aquesta història ha procurar cenyir-se més al guió. “Era la primera vegada que treballava amb un guió d’altres i amb la dificultat afegida que es tractava d’un guió cinematogràfic.”

“Vam triar aquesta època de la seva trajectòria perquè ens va semblar fascinant. Buñuel arriba a aquest projecte amb problemes de salut i d’altres menes, és un moment previ a obtenir un gran èxit comercial i de crítica que representarà la seva consolidació i maduresa”, explica Esteve Soler. Per a Óscar Arce, creador de l’Institut de Cine Luis Buñuel,“ens interessava que era també el relat d’una història d’amistat i creació entre Carrière i Buñuel”.