Cinema

dit o fet per dones

Aquella “mirada de cinema” que ens encisa

El premi Donostia concedit recentment a Cate Blanchett convida a parlar del magnetisme d’una de les grans actrius contemporànies

Cate Blanchett va ser fa uns dies a Sant Sebastià per recollir el premi Donostia com a reconeixement a la seva carrera d’actriu. Com sempre, es va parlar d’aquella elegància amb què brilla a les catifes vermelles. Ho veig, però no és allò que me n’interessa més. És cert que també va comentar-se, com si fos una cosa sorprenent en una actriu, que sigui una dona culta i amb intel·ligència, manifestada de nou en les respostes a les preguntes de la roda de premsa (en què va vindicar la diversitat cinematogràfica i així el seu suport a cineastes independents que tenen dificultats per seguir fent pel·lícules, com és el cas de Jim Jarmusch, amb qui ha treballat recentment, vint anys després de participar en un episodi hilarant de Coffee and Cigarretes) i en el seu parlament en rebre el premi honorífic, en què va citar Clarice Linspector per expressar el desig de saber a partir de no saber: “L’escriptora brasilera considerava que no saber té els seus avantatges, perquè així la ment és verge i lliure. Sento que tot el que no conec comença a formar part de mi i, en aquest no saber, vaig comprenent.”

Sí que m’interessen les seves opinions, sobretot quan parla de la seva experiència com a actriu i com aborda la interpretació. Sobre això, recomano una esplèndida entrevista, feta per Fernando Ganzo i Marcos Uzal, publicada a la revista Cahiers du Cinema (núm. 809), el maig passat. Hi diu, entre moltes altres coses, que se sent una mena d’artista de circ; que, a partir de la seva experiència teatral, considera que allò fonamental és saber quin lloc ha d’ocupar el cos en un espai; que si pogués recomençar, i tingués el talent i la sort per fer-ho, el seu somni seria treballar amb Pina Bausch; que s’ha d’arribar a un rodatge (o a un muntatge teatral) profundament preparat i radicalment obert: “Com que és impossible conservar completament el control, cal aprendre a estimar la sensació de perdre’l. Viure en el caos pot ser excitant.” Al capdavall, però, allò que m’interessa més de Blanchett és pròpiament el seu treball com a actriu, amb les seves metamorfosis i modulacions, i el seu magnetisme.

He començat referint-me a la seva presència recent en el festival de Sant Sebastià, com si fos un pretext per publicar ara un article sobre Cate Blanchett, però, de fet, sempre puc tenir ganes d’escriure, sense justificació, a propòsit d’una actriu que atrau la mirada, cosa que potser fa a partir de la seva pròpia mirada. És així que també podria haver començat fent presents algunes de les paraules que Isabelle Huppert (amb la qual va treballar en un muntatge de Les criades de Genet) va dedicar-li amb motiu de ser també homenatjada, fa dos anys, amb el Cèsar d’Honor. Celebrant-ne la llibertat i audàcia com a actriu, Huppert va triar parlar sobretot dels ulls de Cate Blanchett: somrients, tristos, càndids, maliciosos, intel·ligents, insondables, somiadors, tràgics, humans i, a la vegada, salvatges. Aquests ulls que ens miren, va rematar-ho Huppert, amb una “mirada de cinema que ens encisa”. Aquesta “mirada de cinema” que, lligada a una aura, fa que Blanchett ens recordi les estrelles del cinema clàssic, tot i que la seva manera d’actuar (a més del seu físic i la seva actitud) no sigui un anacronisme, sinó tan modern: sempre sembla que està buscant com fer-ho.

També podria haver començat explicant a partir de quin moment, de quina actuació, em va interessar especialment Cate Blanchett i, de fet, vaig sentir-m’hi fascinada. No va ser encarnant Elizabeth, el paper que, sent una actriu australiana que aleshores treballava en el món teatral de Londres, va catapultar la seva carrera cinematogràfica. Ni tampoc fent de Galadriel a El senyor dels anells. Ni tan sols quan va assumir una cosa tan difícil com interpretar Katharine Hepburn a L’aviador, de Martin Scorsese, guanyant-hi un Oscar. Va ser quan vaig veure-la a I’m not there, el film amb el qual Todd Haynes va abordar la personalitat esmunyedissa de Bob Dylan a través de diversos personatges (assumits respectivament per diferents actors i una actriu, ella) o encarnacions. Cate Blanchett va convertir-se en Jude Quinn, personatge concebut a imatge i semblança del Bob Dylan de l’etapa en què, considerat un traïdor per haver abandonat el folk i la cançó protesta, va lliurar-se a les addiccions (àcids i amfetamines, bàsicament) que van dur-lo a un estat paranoic. No és només que, amb l’ajuda d’una perruca arrissada, Blanchett s’assembli sorprenentment al Dylan d’aquell període, sinó que, mitjançant els moviments del seu cos (aquella manera d’encongir-se i encorbar-se), aprimat d’una manera extrema, fa palpable un caos físic i psíquic.

Encara que, evidentment, el personatge que interpreta a Blue Jasmine no tingui res a veure amb Dylan, en la pel·lícula de Woody Allen també pot observar-se la capacitat de Blanchett per fer creïbles els estats d’addicció (Jasmine sempre pren alguna cosa, sigui alcohol o medicaments) i transmetre la confusió de qui no distingeix entre el fantasiejat (sigui el que sigui) i la realitat. Alguna cosa semblant podria dir-se respecte del seu personatge a Tar. Com en el cas d’aquest últim, Jasmine és una de les grans creacions de l’actriu, que va inspirar-se en Blanche Dubois, que, prèviament, va interpretar en un muntatge d’Un tramvia anomenat desig dirigit per Liv Ullmann: un treball a la corda fluixa en què troba la tonalitat justa per a un personatge que, en el seu pendent cap a la bogeria, convidava a l’excés o el subratllat. En la seva mirada final, quan Jasmine està absolutament perduda asseguda en un banc i parlant sola, hi ha alguna cosa estranyament commovedora que va fer que Sofia Loren digués que mai no havia vist res semblant en una actriu. La mirada, doncs, de Blanchett.

Tornant a I’m not There, hi ha la de l’últim pla del seu personatge. Assegut dins d’un cotxe, mira la càmera i, així, als espectadors: primer ens mira greument, per deixar pas a un somriure dolçament desafiant. Una bella mirada que, en certa manera, dialoga amb la del pla final de Carol, l’altra pel·lícula (basada en una novel·la de Patricia Highsmith, narra la complicada relació amorosa entre una dona malcasada i una jove aspirant a fotògrafa) en què ha col·laborat amb Todd Haynes, un cineasta del qual diu que, sense saber com arriba a fer-ho, crea una sensació de seguretat i, a la vegada, d’estar joiosament en perill: algú que, transmetent-ho, sap què està fent i, a la vegada, buscant alguna cosa inesperada, no acaba de saber què farà. Un cineasta crec que especialment acordat amb l’actitud de Blanchett, de la qual ja he dit coses (ella mateixa les ha dites) que qüestionen la idea que és una actriu calculadora, amb tot previst i mesurat, absolutament autoconscient. Allò que fa, com també ha explicat, per abordar un personatge és documentar-se tant com pot i, després, oblidar-se’n per lliurar-se a la intuïció. El que jo n’intueixo és una tensió entre el saber i el no-saber, la preparació i la intuïció, el conscient i l’inconscient, el premeditat i l’imprevist, l’assajat i l’espontani, el buscat i el trobat, l’adquirit per construir el personatge i el que surt de la pròpia gestualitat.

Resta, doncs, la mirada final de Carol, que arriba quan, en un restaurant, el seu personatge (Carol Aird) s’adona que la seva estimada Therese, a qui havia abandonat per una pressió familiar i social, retorna cap a ella. He vist mil cops aquesta mirada i sempre em resulta misteriosa. Quina màgia fa aparèixer la gestualitat facial que expressa una diversitat d’emocions, des de la sorpresa fins la felicitat, en pocs segons? Quina vibració íntima fa que el rostre de Blanchett s’il·lumini per acordar el desig amb la realitat? En una altra ocasió, podria parlar de la seva veu o de les seves mans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.