Música
Albert Guinovart
Pianista i compositor
“Creia que tenir tant èxit amb ‘Mar i cel’era, fins i tot, injust”
El músic, compositor de la històrica obra de Dagoll Dagom, ha protagonitzat aquests dies l’inici de diferents temporades musicals
“A Catalunya ens pensem que hi ha molta afició pels musicals, però no és veritat. Ens movem per grans fenòmens”
Si hi ha un autor català en el terreny de la “música clàssica” actual que es mereix ser qualificat de “popular”, aquest és Albert Guinovart (Barcelona, 1962), compositor, pianista, arranjador i pedagog amb una gran capacitat per connectar amb el gran públic. Guinovart ha estat present aquests dies en un munt d’arrencades de temporades musicals a Barcelona, ja sigui com a solista en el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov amb la Simfònica del Vallès, com a arranjador de cinc cançons de Mompou amb l’OBC a L’Auditori, o com a autor de la Suite Terra Baixa que va interpretar la Franz Schubert Filharmonia. Sense oblidar, és clar, la música que va fer per al Mar i cel de Dagoll Dagom, que torna a representar-se al Teatre Victòria, o la que ha realitzat per a l’espectacle d’inauguració de la copa Amèrica avui a la platja del Bogatell.
Hi ha algun secret per tenir tanta presència, aquests dies, en els auditoris del país?
Treballar molt i dir sempre que sí, que és un dels meus defectes. No ha estat res que hagi buscat. I, fins i tot, em fa una mica de vergonya. Però m’agrada i visc tan profundament la música que, si algú em fa un encàrrec, tinc la sensació que m’està fent un regal...
És signe, potser, d’haver arribat al moment més determinant de la seva carrera?
Bé, sento que estic en un moment molt dolç. Musicalment em sento força consolidat i m’agrada el que faig. I sento, també, que agrado a la gent a qui em dirigeixo, que és una cosa important, perquè l’origen de la frustració de molts creadors és que no saben exactament a qui es dirigeixen i, per tant, es desanimen quan veuen que no arriben a tothom.
Què explica que el seu món abraci des de Rakhmàninov fins a ‘El cor de la ciutat’?
Des del segle XX sembla que els intèrprets hagin d’estar tots especialitzats en una època concreta. I, és clar, quan hi ha algú que funciona al revés d’això i, en comptes d’especialitzar-se, cada vegada s’obre més, descol·loca. Hi ha aquesta sensació que, si fas moltes coses, les fas totes malament, però jo sempre he procurat tenir present que, fes el que fes, ho havia de fer bé. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, mai no he dirigit, ja que sé perfectament que no tinc prou caràcter per fer-ho bé.
Aquest caràcter polièdric ha estat una aposta seva o un cúmul de casualitats?
A casa meva no hi havia tradició musical. Per casualitat vaig començar a tocar el piano als quatre anys, però, quan veia a TVE pel·lis en blanc i negre de Hollywood, deia que jo el que volia era fer música per a cinema. Al conservatori, tot el tema de composició, no era precisament el que més m’agradava. A mi m’entusiasmaven les grans melodies! Però tenia facilitat per al piano, me’n vaig anar a Londres un cop finalitzats els estudis per forjar-me una carrera com a assistent de Maria Curcio [pianista i pedagoga] i, un cop establert allà, una amiga meva del Conservatori que estava treballant a El Mikado de Dagoll Dagom em va dir que la companyia estava fent proves per a Mar i cel.
I allò li va canviar la vida!
M’hi vaig presentar amb un Revox, ja que no hi havia ordinadors. Vaig gravar la Cançó d’Osman, tot i que diferent de la que acabaria en l’espectacle final, i el cor d’Aigua, per pietat. Jo aleshores encara vivia a Londres i em van trucar dos mesos després per dir-me que m’havien triat! Jo havia vist només Jesucrist Superstar en un viatge amb els meus pares a Anglaterra i vaig posar-me a veure de seguida Follies, Into the woods, El fantasma de l’òpera, Els miserables, Germans de sang… Tots, en una setmana, ja que al cap de pocs dies havia de ser altre cop a Barcelona!
Com va viure que ‘Per què he plorat?’ o l’‘Himne dels pirates’ s’incrustessin en l’educació sentimental de milers de catalans?
L’èxit de Mar i cel em va agafar per sorpresa. Creia que tenir tant èxit era, fins i tot, injust, ja que jo, aleshores, estava poc preparat per compondre. Va ser a partir d’aleshores quan vaig començar a estudiar a fons orquestració i composició.
Què en pensa, del mapa de musicals a Barcelona?
Ens pensem que hi ha molta afició, però no és veritat. A Catalunya ens movem per grans fenòmens: Mar i cel, El mètode Grönholm... però no hi ha un gran públic. Aquí, un musical de fora dura dos mesos. A Madrid, El rey León porta tretze anys.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.