llibres
Una Barcelona fosca és l’escenari del debut de Rosa Olsa
Està sent una tardor fructífera pel que fa a debuts literaris, un 90% de mans d’autores, per cert. I no tots surten dels grans grups editorials, també arriben alegries –quan és el cas– d’editorials modestes, com l’andorrana Medusa, que ha publicat la novel·la breu Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós, de Rosa Olsa.
Rosa Olsa (Barcelona, 1973) és llicenciada en Filosofia, filòloga i traductora. Des de sempre escriu poesia. I també narrativa, tot i que amb un curiós lapse de vint-i-cinc anys sense fer-ho. “Als 18 anys vaig guanyar un premi de relats. Això, sumat a la ingènua prepotència postadolescent, em va empènyer a pretendre escriure una obra genial i perfecta i, en adonar-me que no n’era capaç, em vaig frustrar tant que vaig deixar d’escriure narrativa durant uns vint-i-cinc anys... Fins ara”, confessa amb recança.
El 2019 va fundar amb un company una petita editorial, Filigrana. Passats tres anys, la van tancar perquè el projecte no va funcionar. “La meva intenció principal era recuperar obres, bàsicament relats, d’escriptores de principis del segle XX que han quedat oblidades.”
Aquesta experiència li va permetre viure la literatura des del món de l’edició, des de l’altra banda de la taula. “Fins que em vaig decidir a tornar a escriure, amb la condició de fer-ho amb humilitat i paciència, partint de zero, amb ganes d’aprendre i de passar-m’ho bé, perquè no em podia permetre vint-i-cinc anys més d’espera”, detalla. Ha valgut la pena. A més, ja té un recull de relats al calaix i intencions de continuar estirant les vides dels personatges de Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós.
L’obra té una estructura fragmentada molt estimulant. Ambientada en una Barcelona nocturna poc habitual. Un estil elaborat, subtilment poètic, en què es nota l’experiència a l’hora d’expressar-se. Bons diàlegs i una creació de personatges molt destacable.
En una Barcelona freda i a estones hostil, troben el cos sense vida i amb signes de violència de l’Alícia Pinós, una noia de 19 anys que, pel que indica l’autòpsia, mor embarassada de tres mesos.
En un altre espai i temps de la trama, l’agent dels Mossos d’Esquadra Catalina Benejam intenta, de manera desesperada i la nit abans de la vista final del judici, demostrar que l’únic inculpat per la mort de la noia és innocent. A partir d’aquesta carrera frenètica es va aclarint la mort de l’Alícia Pinós i es van mostrant les vides dels personatges, que corren de manera paral·lela a la història de l’assassinat alimentant-se mútuament.
Tot i el plantejament, “no és una novel·la policíaca, és amb policies”. I, com sol passar a les novel·les negres, més que la resolució del cas atrauen els temes de fons que hi apareixen, com ara el qüestionament del concepte de justícia –o la manca de justícia–, la maternitat, la corrupció, el poder, la fidelitat, l’art, la solitud...
“Els temes van anar apareixent a mida que la història es construïa, no els tenia tots previstos de bon començament. Han acabat sortint-ne molts perquè he volgut reflexionar sobre moltes coses, i convidar el lector a que, si vol, també ho faci.”
Olsa té molt present el lector, a l’hora d’escriure. “M’interessa molt jugar amb el lector. No de manera deshonesta, o en el sentit de fer-lo anar de corcoll, sinó de provocar que senti emocions determinades i que es plantegi coses concretes que vull posar sobre la taula. I m’agrada, també, portar-lo una mica per on vull, i mirar de recompensar-lo per aquest atreviment... Durant el procés d’escriptura he tingut el lector sempre present i he intentat tenir-ne cura. Els lectors imaginaris han estat la raó de ser de la novel·la”, assegura l’autora.
Debutar en aquest gènere va ser una mena de repte per a Olsa. “Va partir d’una proposta que em van fer i que vaig acceptar. No havia pensat mai que fos capaç d’escriure novel·la negra. He estat fan de Pedrolo des de l’adolescència, és un dels autors amb qui m’he format. També admiro Highsmith, Chandler, i les sèries que consumeixo són només de policies i de misteris..., però no havia anat mai més enllà”, comenta Olsa. “En canvi, el personatge de la Catalina Benejam em va captivar, em va enganxar veure com es movia dins del gènere negre, i el que havia de ser només un relat es va convertir en una novel·la.”
Rosa Olsa se sent més còmoda escrivint històries curtes que novel·les. Potser per això Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós està construïda sobre una mena de relats, tot i que ben relacionats, amb trames i personatges que van saltant de l’un a l’altre. I l’assassinat de l’Alícia Pinós és el fil amb què Olsa cus totes les històries.
A diferència d’altres obres amb mossos pel mig, en aquesta obra no surten ben parats. “No surt ben parat ningú. És una novel·la de perdedors!”, afirma, rient. “Només hi ha un personatge que és coherent amb si mateix i amb el que vol, i que pren la decisió de la seva vida amb valentia. Acaba sent, per això, un personatge ple de llum. Però et demano de no posar-hi el nom per no explicar massa... El lector ja ho veurà.” Fet.
Hi ha una part de la trama relacionada amb el món de l’art, amb connotacions morboses. “Quan l’artista crea, posa en l’obra més o menys de si mateix, segons els casos, però el pintor de la novel·la ho posa tot, literalment tot de si mateix, perquè és la seva manera de comprometre’s amb l’acte creatiu per aconseguir una obra perfecta. Jo volia mostrar com per a ell la creació és un absolut al qual està totalment entregat, però també plantejar què passa quan l’artista comença a lucrar-se del seu art, quan es deu a un públic; en què es pot convertir el fet de crear quan el creador esdevé famós i la seva obra adquireix un valor monetari inesperat. Aquest valor, es correspon amb el que té l’obra per al pintor que està buscant l’essència en el procés de creació?”, reflexiona Rosa Olsa.
Una de les claus de la novel·la és l’ambient, nocturn i fred, sovint ingrat, solitari. “Aquest ambient nocturn i fosc suposo que surt d’estar farta d’aquesta Barcelona tan turística, tan perfecta, tan lluminosa. Una Barcelona que veiem més en la mirada dels altres, en el que es projecta des de i cap a l’exterior. Tinc força amics estrangers que sempre volen tornar, que estan enamorats de la ciutat i que es pensen que la coneixen perfectament, i jo sento una mica de ràbia perquè Barcelona no és realment com la veuen, té parts fosques, està bruta, hi passen coses... M’interessava mostrar aquesta ciutat que no surt a les guies turístiques perquè és molt més real. I molt més meva.”
“A part que Barcelona, de nit, té una certa bellesa poètica. Passejar per la Barcelona nocturna, però no la del centre sinó la dels barris, em reconcilia amb ella. Per a mi és el moment en què puc fer les paus amb la ciutat”, conclou Rosa Olsa.