Els thrillers de terror narrats des del punt de vista femení fa temps que són tendència i si algú es pensava que s’estaven començant a saturar arriba Strange darling per demostrar tot el contrari. Dirigida amb mà ferma, estil i un pols narratiu sorprenent per J.T. Mollner, capgira de forma subversiva tot allò que sabíem dels psychokillers, perquè el seu relat fragmentat i muntat a consciència per anar dosificant la informació necessària acaba construint un retrat d’un assassí en sèrie majúscul. En el Festival de Sitges ha estat una dels films més aplaudits, amb raó de ser.

Perquè sí, tot comença de forma canònica: una dona fuig corrent i ensangonada d’un home que la persegueix per una zona rural, fins que aconsegueix amagar-se en una granja... Però el relat s’atura de cop i volta, per anar endavant i enrere durant sis episodis curts en què s’anirà desvelant quan va començar tot i com va acabar la protagonista enllitant-se amb un personatge pertorbador, on res és el que sembla i aparenta i els jocs de consentiment i violència sexual posaran els pèls de punta.

El fet que estigui dividida i muntada com ho està va conferint suspens i tensió com feia temps que no experimentàvem en un thriller ombrívol catapultat per les actuacions brillants de Willa Fitzgerald (The Lady) i Kyle Gallner (The Demon). És subversiva per com tracta la temàtica, però poc més s’ha de saber si un vol disfrutar de la pel·lícula de principi a fi d’aquest incessant joc del gat i el ratolí narrat en ordre no lineal, al qual –insistim– és millor assistir sense saber-ne pràcticament res. Com a al·licient, destacar que en el repartiment també hi ha Ed Begley Jr. i Barbara Hershey com a peculiar parella de hippys carregada d’anys que viu pacíficament en una granja rural. Pacíficament fins que...