Suïcidi a l’entusiasme

Els artis­tes veuen en La gavina, un espec­ta­cle catàrtic. Julio Man­ri­que l’ha uti­lit­zat per fer la pre­sen­tació for­mal com a direc­tor artístic del Lliure. Una desena d’actors, entre els seus còmpli­ces habi­tu­als i els joves, Dani­ela Brown (Nina, pot­ser el per­so­natge més ten­dre), Nil Car­do­ner, Marc Bosch i Clara de Ramon. És cert que Man­ri­que ha afi­nat la iro­nia res­pecte a la seva pri­mera direcció txek­ho­vi­ana (L’hort dels cire­rers, Romea 2010). La frus­tració de les il·lusi­ons juve­nils acaba sin­to­nit­zant amb el con­for­misme de la madu­resa. Sem­bla que l’única manera d’esca­par-se d’aquest destí és la mort, bus­cada o sobre­vin­guda. A l’obra, d’ofici i recur­sos, li falta trans­me­tre l’entu­si­asme; acla­para, tot i les bones inter­pre­ta­ci­ons.

Resulta que Kons­tan­tin (Nil Car­do­ner) pensa en el llac com a esce­nari per al seu cant a les noves for­mes. Ben bé com Peter Brook. Revo­lu­ci­o­nari a prin­cipi del segle XX, però clàssic en ple segle XXI. En canvi, les altres esce­nes s’entos­su­dei­xen a car­re­gar l’escena de tècnics, core­o­gra­fia i, fins i tot, una presència d’actors molt més alta que les ver­si­ons habi­tu­als. És cert que el miratge audi­o­vi­sual és impac­tant. El mun­tatge té, pun­tu­al­ment, l’apa­rent espon­taneïtat de Les tres ger­ma­nes l’altre Txékhov que va diri­gir Man­ri­que al Lliure, el 2020.

La set­mana pas­sada, Gui­llermo Cacace en feia una versió al Tem­po­rada Alta, amb només cinc actrius, en què cen­trava l’afer d’amors no cor­res­pos­tos. Diluïa el tema de les il·lusi­ons, però la inter­pre­tació, en una taula com­par­tida amb el públic, trans­me­tia potència; a Montjuïc, és més tova. Però, és clar, el cinisme de Maixa (Clara de Ramon), el con­for­misme amarg de qui serà el seu marit per mirar d’obli­dar l’amor (Marc Bosch) i l’ego­isme d’Irina (Cris­tina Gene­bat), Boris (David Ver­da­guer), els pares de Maixa (Ade­line Flaun i Xavi Ricart), el doc­tor (Andrew Tar­bet) i el germà i amfi­trió (David Sel­vas) són dis­tre­tes, diver­ti­des i, pun­tu­al­ment, ingènua­ment emo­ti­ves. La pro­posta d’Àlex Rigola sobre aquest text (Tem­po­rada Alta, 2020), amb el seu tea­tre quasi zen, atra­pava amb més força que el des­ple­ga­ment actual. La il·lusió ha de ser foc immor­tal.