Suïcidi a l’entusiasme

Els artistes veuen en La gavina, un espectacle catàrtic. Julio Manrique l’ha utilitzat per fer la presentació formal com a director artístic del Lliure. Una desena d’actors, entre els seus còmplices habituals i els joves, Daniela Brown (Nina, potser el personatge més tendre), Nil Cardoner, Marc Bosch i Clara de Ramon. És cert que Manrique ha afinat la ironia respecte a la seva primera direcció txekhoviana (L’hort dels cirerers, Romea 2010). La frustració de les il·lusions juvenils acaba sintonitzant amb el conformisme de la maduresa. Sembla que l’única manera d’escapar-se d’aquest destí és la mort, buscada o sobrevinguda. A l’obra, d’ofici i recursos, li falta transmetre l’entusiasme; aclapara, tot i les bones interpretacions.

Resulta que Konstantin (Nil Cardoner) pensa en el llac com a escenari per al seu cant a les noves formes. Ben bé com Peter Brook. Revolucionari a principi del segle XX, però clàssic en ple segle XXI. En canvi, les altres escenes s’entossudeixen a carregar l’escena de tècnics, coreografia i, fins i tot, una presència d’actors molt més alta que les versions habituals. És cert que el miratge audiovisual és impactant. El muntatge té, puntualment, l’aparent espontaneïtat de Les tres germanes l’altre Txékhov que va dirigir Manrique al Lliure, el 2020.

La setmana passada, Guillermo Cacace en feia una versió al Temporada Alta, amb només cinc actrius, en què centrava l’afer d’amors no correspostos. Diluïa el tema de les il·lusions, però la interpretació, en una taula compartida amb el públic, transmetia potència; a Montjuïc, és més tova. Però, és clar, el cinisme de Maixa (Clara de Ramon), el conformisme amarg de qui serà el seu marit per mirar d’oblidar l’amor (Marc Bosch) i l’egoisme d’Irina (Cristina Genebat), Boris (David Verdaguer), els pares de Maixa (Adeline Flaun i Xavi Ricart), el doctor (Andrew Tarbet) i el germà i amfitrió (David Selvas) són distretes, divertides i, puntualment, ingènuament emotives. La proposta d’Àlex Rigola sobre aquest text (Temporada Alta, 2020), amb el seu teatre quasi zen, atrapava amb més força que el desplegament actual. La il·lusió ha de ser foc immortal.