Cinema
Joana Vital
Néta del Manolo Vital, que va segrestar ‘El 47’
“Fora de la família, la gent no es creia el segrest del 47”
Es fa pública la identificació de les restes de Diego Vital, pare del protagonista del film, que va ser afusellat pels franquistes el 1936
“La pel·lícula és un homenatge als meus avis. És molt emocionant, em falten adjectius per descriure-ho, si he de ser sincera”
Tothom té una relació directa o indirecta amb la pel·lícula, perquè, al cap i a la fi, és la nostra història
“Del dolor que al món no expliquen”, canta Valeria Castro a la bella cançó dels crèdits d’El 47. Aquest tema musical, tota la pel·lícula, justament cerquen això: explicar el dolor, la lluita de tota una generació, i retre-li homenatge. També canta: “No se olvida el recuerdo ni el daño.” Connecta amb un altre dels temes que toca El 47: la memòria històrica. Ahir es va fer públic que en una mina de Valencia de Alcántara (Cáceres) es van exhumar i identificar les restes de Diego Vital, pare del protagonista del film, Manolo Vital. L’home que va segrestar l’autobús de la línia 47 per reivindicar transport públic per a Torre Baró va veure de nen com afusellaven el seu pare. No oblidar el record ni el dany és parlar també d’això: de la repressió feixista i del treball de recuperació de les restes de les víctimes enterrades en fosses comunes. Joana Vital, personatge real que inspira la Joana de la pel·lícula, parla amb orgull del seu besavi i el seu avi, de la llarga lluita que ha portat a descobrir les restes de Diego i de l’emoció de veure com la història de Manolo és rebuda amb llàgrimes i aplaudiments a les projeccions.
La Joana de la pel·lícula neix a principis dels 1960. Quin any va néixer en realitat, vostè?
El 1976, i el segrest va ser el 1978, jo tenia dos anys. A casa meva era molt normal parlar d’això. Ara, fora de la família, segons a qui ho explicaves, no s’acabaven de creure això del segrest del 47. Llavors no ho explicàvem gaire, perquè semblava que t’ho estaves inventant.
I el seu pare, quin any va néixer?
El meu pare va néixer a Barcelona el 1948. El meu avi va arribar-hi abans del seu naixement. Primer va viure al Clot i després, com que era un home que necessitava terra, van comprar uns terrenys a Torre Baró i van començar a construir-hi. Aquí és on s’inicia tota la història d’El 47. És un barri creat per la gent, no per l’ajuntament.
Com us vau sentir, en saber que havien identificat les restes del seu avi?
Besavi! Era el meu besavi. El meu avi, Manolo Vidal, el protagonista d’El 47, tenia 13 anys quan va esclatar la Guerra Civil. El 1936 van afusellar el seu pare, és a dir, el meu besavi. Les restes no les van trobar mai. El que va fer el meu avi va ser pagar rigorosament durant anys la quota de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Però va morir al 2010 sense saber on era el seu pare. Ell era de Valencia de Alcántara, que és un municipi de la província de Càceres. Al poble, realment, sí que sabien més o menys on eren les restes, no específicament les del meu besavi, però sabien on era enterrada molta gent que havia estat afusellada. El que passa és que era dins d’una propietat privada que es deia la Finca Cuadrillas de Arriba, i a més a més hi havia la mina de Terría. La Diputació de la Càceres ja volia investigar per poder exhumar totes aquestes persones, però com que era propietat privada, no van poder.
Quan van canviar les coses?
L’any 2017 van arribar a un acord amb els propietaris i van poder fer l’inici de l’exhumació, i el 2018 van començar a treure les restes. El juliol del 2022 van identificar les restes del meu besavi, Diego Vital Díaz, el pare del meu avi Manolo Vital. Llavors, d’alguna manera s’està tancant un cicle.
I a més ha coincidit amb la pel·lícula...
Diguem que la pel·lícula és com un homenatge als meus avis, i a més a més hem tingut la sort que quan es preparava, hem trobat les restes del besavi i li hem pogut donar sepultura. Ha sigut un procés llarg, però al final el resultat ens dona molta pau a nivell familiar. Ho hem rebut com un tancament d’un cicle molt llarg, ha significat posar les coses al seu lloc, bàsicament.
Van trobar-lo el 2022, però acaba de saltar la notícia. Ja ho sabíeu, però es va fer públic ahir?
Correcte. S’hi van trobar 48 costos, i el meu besavi va ser dels set primers que van poder identificar amb l’ADN, van poder validar que era el Diego Vital Díaz. I ara han començat a identificar altres restes, i ho han fet públic. Ha coincidit amb la pel·lícula. Han aprofitat l’avinentesa, suposo, per donar més llum i més altaveus a la notícia.
Com ho va viure, quan ho vau saber?
Va ser justament durant el procés de preparació del rodatge de la pel·lícula. El Marcel Barrena i jo estàvem buscant fotografies i acabant de documentar quatre coses i vaig dedicar un temps a indagar sobre aquest tema. Vaig saber que, de fet, qui va impulsar tot les exhumacions va ser la Conchita Viera, la filla del que va ser l’alcalde de Valencia de Alcántara, que també va morir afusellat. I vaig esbrinar que el Diego, el meu besavi, també treballava a l’ajuntament, era el comptable. Arran de tot això i d’aquest treball de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, s’ha pogut fer aquesta troballa, donar sepultura a les víctimes i donar pau a les famílies.
Quina importància té trobar les restes i enterrar-les per tancar el dol de la família?
A part de donar pau, com he dit, és una qüestió de dignitat de la persona i de respecte per la vida. És molt dur trobar les restes del teu besavi en un forat i que la família no l’hagi pogut acomiadar. És com tancar aquest cercle i que cada cosa estigui al seu lloc per fi, tot i que el procés ha sigut molt dolorós. Ho va ser molt per al meu avi en aquell moment.
Les restes ja estan enterrades?
Són allà, a Valencia de Alcántara, li van donar sepultura. Han fet un mausoleu per a totes les víctimes. Va ser molt emocionant, un acte amb molt de respecte per a les víctimes. Al final, la vida ho acaba posant tot en el seu lloc, en algun moment. I aquest moment ha estat ara.
He llegit que el personatge de Manolo Vital a la pel·lícula ‘El 47’ és una barreja del seu avi i el seu pare, que es deien igual. És així?
No, el Manolo Vital [interpretat per Eduard Fernández al film] és el meu avi. La Carme [Clara Segura] és la meva àvia, i és veritat que era monja. És el personatge de la Joana Vital que és una fusió del meu pare i jo, perquè en realitat el meu avi Manolo va tenir un únic fill, que és el meu pare [al film té una filla]. Ell em va tenir a mi, que soc Joana Vital, també filla única. Llavors, en el moment de portar endavant aquest projecte, el Marcel, que és molt treballador, ja tenia un guió mig embastat i ell pensava que posar-hi una figura femenina estaria bé. El meu pare està molt malalt, té una malaltia degenerativa, no ha pogut participar activament al projecte, i vam acordar de fer la fusió dels dos personatges i posar-li el meu nom. Hi ha un element fictici, tot i que està basat en uns fets i personatges reals.
El segrest de l’autobús el va fer el seu avi, doncs?
El va fer el meu avi, sí, sí. El meu avi era conductor d’autobús de la línia del 47. Va ser ell que va fer el segrest.
Com viviu, l’èxit de la pel·lícula? Hi ha gent que aplaudeix al final de les projeccions.
És molt curiós perquè el meu pare sempre m’havia acostumat a anar al cinema, era molt cinèfil, a més de llegir i escoltar música, i m’hi havia acostumat. Jo recordo quan era petita que al final de les sessions s’aplaudia, i això es va deixar de fer. Llavors em va sorprendre molt la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, a la productora, i després la première, i altres vegades que l’he vista, tothom aplaudeix i, bé, això és molt emocionant. Vol dir que ha arribat a la gent. Quan surten de la pel·lícula, fan comentaris perquè un té un avi d’aquí, una tieta d’allà, els meus pares de tal lloc... Tothom té una relació directa o indirecta amb la pel·lícula perquè al cap i a la fi és la nostra història, d’una manera o l’altra. Són gent que també han format part de Catalunya i que han ajudat a construir-la. I això és un orgull, també, per a la família que ja vivim aquí a Catalunya. És molt emocionant, la veritat. No puc dir-te una altra cosa. I jo, personalment, estic plena d’orgull, perquè per mi és un homenatge als meus avis. Em falten adjectius, si he de ser sincera.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.