Llibres

CRÍTICA

El sentit sempre és dins

El dins del títol vol dir en l’àmbit estricte de la inti­mi­tat de l’ésser humà. I el d’inti­mi­tat, com il·lus­tra Sáez Mateu, és un con­cepte molt més pro­blemàtic i esmu­nyedís que el de pri­va­ci­tat (de fet, pri­va­ci­tat, per a la nos­tra llen­gua, és un terme molt recent, man­lle­vat a l’anglès: el Fabra o el dic­ci­o­nari de l’Enci­clopèdia que jo solia fer ser­vir als anys noranta, quan tre­ba­llava com a cor­rec­tor de pro­ves, encara no el reco­llien). L’eti­mo­lo­gia ens ho acla­reix: inti­mus és super­la­tiu d’intus (que vol dir ‘dins de’, ‘en l’inte­rior de’). Si dei­xem a banda la cova platònica, que ens comença a emme­nar cap a l’àmbit clos de la inti­mi­tat, la pin­tura del jo de Mon­taigne i el plan­te­ja­ment del Dis­curs del mètode de Des­car­tes en són mani­fes­ta­ci­ons palmàries. Aques­tes dues dar­re­res, a més, cons­ti­tu­ei­xen sen­gles palan­ques de la moder­ni­tat. En una de les seves poe­sies més cele­bra­des, Innis­free, l’illa del llac, W.B. Yeats anhela, per mitjà del jo que hi parla, una feliç estada en aqueix lloc tran­quil i bell, l’aigua del qual, “men­tre soc a l’asfalt o a les vore­res gri­ses / la sento ben endins al fons del cor”. Això últim, en anglès, encara sona més radi­cal: “I hear it in the deep heart’s core” (el subrat­llat és meu). Aquesta fondària, la podríem asso­ciar a la de la metàfora tan ben expli­cada per Ortega y Gas­set en un dels seus assaigs més citats: la del fondo del alma.

Doncs bé, la inti­mi­tat mos­tra ver­ti­ca­li­tat, men­tre que la pri­va­ci­tat té lloc, més aviat, en un pla horit­zon­tal: “Si lo íntimo señala super­la­ti­va­mente un límite ver­ti­cal (‘lo más hondo’), lo pri­vado remite, al menos en térmi­nos eti­mológicos, a uno de carácter hori­zon­tal.” I Fer­ran Sáez Mateu hi ha dedi­cat aquest assaig llu­minós que és, també, un lli­bre ven­tu­ro­sa­ment híbrid, perquè recull digres­si­ons escri­tes durant l’època del con­fi­na­ment. Una con­tingència, aquesta, que el va obli­gar a pen­sar, encara amb més insistència, sobre el tema. En la inti­mi­tat, copu­lem, resem o defe­quem.

L’autor que va per­me­tre que aflorés la inti­mi­tat en el seu lli­bre –lli­bre que va ser­vir per encu­nyar un nou terme: el d’assaig– fou Mic­hel de Mon­taigne (1533-1592), que Sáez Mateu no deixa mai de tenir pre­sent. Aquesta és una de les inno­va­ci­ons remar­ca­bles de l’obra del senyor de la Mun­ta­nya, com també ho és el fet que, dins les seves pàgines, el temps s’hi sent pas­sar: “El movi­mi­ento de las cosas, su cam­bi­ante y a la vez pre­vi­si­ble trans­cur­rir, aca­bará siendo, de hecho, la mate­ria prima de los Ensayos.” Mon­taigne no sols mos­tra allò pen­sat, sinó també el fet de pen­sar. I l’assa­gista català ha seguit aquesta pràctica, perquè la seva obra com­bina, d’una manera molt lle­gi­dora, una ambi­ci­osa reflexió filosòfica amb ano­ta­ci­ons de caire més die­tarístic, l’objecte del pen­sa­ment amb el mateix curs del pen­sa­ment.

La qüestió de la inti­mi­tat remunta als grecs, i, en con­cret, a Sòcra­tes: “La ver­da­dera hon­dura se halla en nues­tro inte­rior, al mar­gen de las pala­bras y de las cosas que estas pre­ten­den repre­sen­tar.” I en Plató la idea pren cos: l’autor ens recorda que, per al grec, el conei­xe­ment habita l’esfera de la inti­mi­tat, no la cridòria de l’àgora. Recon­si­de­rar aquest pro­blema és d’allò més esca­ient: “Ya no hay espa­cio para la pri­va­ci­dad, obvi­a­mente, pero tam­poco para la inti­mi­dad en su sen­tido pri­mi­ge­nio.” I és que l’àmbit de la inti­mi­tat és espe­cu­lar, com sosté l’autor, i no rela­ci­o­nal. A banda que, com és fàcil d’infe­rir, una qüestió com aquesta també té una dimensió política: “La única liber­tad que ver­da­de­ra­mente sor­tea los tentáculos de la opresión reside en nues­tra arrière-bou­ti­que, en nues­tra inti­mi­dad.

Sáez Mateu col·lec­ci­ona ins­tru­ments musi­cals (que, a més, pot tocar: és un músic ama­teur esti­ma­ble). En té més de qua­tre-cents! La seva con­dició de col·lec­ci­o­nista és pri­vada (i m’ima­gino que el plaer de tocar algun ins­tru­ment de tant en tant, un fruit pri­mo­ter de la seva inti­mi­tat). El pen­sa­dor aborda altres fronts. Per exem­ple, la manera com la foto­gra­fia va cap­gi­rar la idea que es tenia fins lla­vors de la inti­mi­tat. Jo anava lle­gint aquest lli­bre tan sug­ges­tiu i, tot d’una, vaig recor­dar la Cançó de la bella con­fiança, de Cle­men­tina Arde­riu, que podria ser­vir per il·lus­trar lírica­ment aquesta reflexió: “A l’amant he dona­des / totes les claus; / jo tinc totes les seves / i fem les paus. // Però resta una cam­bra / al fons del fons / on entrar no podríem / ni breus segons. // Tan­tes for­ces ocul­tes, / tants pen­sa­ments / allà dins són escàpols / a tots moments! // Bé seria deba­des / sot­jar-hi un poc: / l’alda­rull col­pi­ria / més que no un roc. // Con­ten­tem-nos d’una ombra / o d’un ressò. / Que ell es dugui els seus comp­tes / com me’ls duc jo.”

La intimidad perdida
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial: Herder
Pàgines: 232


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.