Baralla entre l’emoció i el discurs

Hi ha moments en The Room Next Door en què pot sentir-se una emoció que, expressada amb una contenció que precisament fa que entri més endins, té a veure amb la sensibilitat interpretativa de Julianne Moore, extraordinària, i Tilda Swinton. Tanmateix, sens dubte, hi ha un cineasta capaç d’extreure el millor de les dues actrius per tal que representin una bella relació humana quan una d’elles (Martha, reportera de guerra) afronta una malaltia terminal i li demana a l’altra (Ingrid, escriptora) que l’acompanyi en els seus últims moments. Això havent decidit Martha que, per morir dignament, posarà fi a la seva vida amb una substància prohibida comprada a través d’internet. Havent compartit bogeries de joventut boja a Nova York, sense mantenir contacte durant molt de temps, Martha visita Ingrid a l’hospital i, després de dubtar-ho, accepta fer-li companyia en una casa rural. En aquest breu temps compartit, hi ha, doncs, una emoció que passa pel simple fet d’estar juntes, de fruir encara de la vida a prop de la naturalesa, per la manera en què s’hi fa present el relat Els morts de James Joyce i també per com, amb una subtilesa que té a veure amb el fora de camp, arriba la mort de Martha, ja pressentida, i així sentida, per Ingrid abans que la seva amiga reaparegui com un fantasma. En aquesta emoció, no només hi ha un director treballant amb unes actrius, sinó el que ho posa en escena a través de la il·luminació, del cromatisme, dels enquadraments, dels primers plans que, en aquesta ocasió, Almodóvar ha copiat esplèndidament de Bergman: Persona.

El problema, a parer meu, és el fet que Almodóvar no en fa prou, de representar una bella història d’amistat i de mort, que també ho és de vida. Partint d’una novel·la amb elements d’assaig de l’escriptora novaiorquesa Sigrid Nunez, Quin és el teu turment, vol dir moltes, masses, coses sobre el món amb un caràcter, a més, discursiu. A través de flashbacks explicatius, amb un de nefast amb una casa en flames, vol parlar de les guerres (i els seus efectes perdurables) sigui en relació amb la del Vietnam o, més recentment, de l’Iraq, que en aquest cas també aprofita per vindicar la llibertat sexual amb uns monjos carmelites homosexuals i solidaris. També, mitjançant el personatge d’un intel·lectual interpretat per John Turturro, introdueix un discurs en contra de l’extrema dreta xenòfoba, negacionista del canvi climàtic, destructora de tot sistema públic, fins el de la sanitat que ni existeix als Estats Units.

Comparteixo les inquietuds d’Almodóvar, però crec que, de la mateixa manera que hi ha una contradicció entre tanta narrativa explicativa i tot allò tan suggestiu que passa entre Moore i Swinton, el discurs a vegades fa massa explícit allò que ja hi és bellament implícit: no calia insistir tant en la perversitat moralista d’un policia per vindicar el dret a l’eutanàsia en contra dels seus detractors. És com si hi haguessin dues pel·lícules en una: una part és commovedora i l’altra l’esguerra.