Meravellosa Alícia al CaixaForum

“Un sense sentit deliciós”, van escriure els crítics literaris de l’època quan es va publicar Alícia al país de les meravelles, el 1865. Des de llavors, la humanitat ha anat caient en bucle per la llodriguera del conill blanc a la recerca del mateix que va viure Alícia: una aventura de fantasia que l’ajudi a entendre millor la realitat i el món de l’ignot. Per què, si no, tants creadors de tantes disciplines diferents l’han necessitat per poder construir els seus propis universos? El Victoria and Albert Museum de Londres es va inventar el 2021 una exposició que explorés a fons aquest fenomen cultural, i ara fa gira al CaixaForum de Barcelona.

A Els mons d’Alícia. Somiar el país de les meravelles (fins al 16 de febrer), el lema més suggeridor per visitar-la és que “tots podem ser Alícia”, sosté Kate Bailey, comissària del museu britànic, que compara l’impacte que ha tingut el llibre amb Shakespeare i la Bíblia. A la capital catalana la mostra s’ha adaptat amb una escenografia immersiva gestada per Ignasi Cristià i amb 25 noves obres (i n’hi ha més de 300), algunes de les quals de context català, sigui del Dalí que va crear sota l’influx al·lucinatori d’aquestes peripècies subterrànies o siguin les il·lustracions que en feu Lola Anglada per a la primera edició al nostre país, del 1927, traduïda per Josep Carner, d’un colorisme que Bailey troba magnífic.

Però el viatge comença més enrere, en plena època victoriana. Tot d’una amb un reconeixement al pare de la criatura, Charles Lutwidge Dodgson, més conegut per Lewis Carroll, el seu pseudònim, sacerdot anglicà i professor de matemàtiques d’Oxford que amb 24 anys va quedar embadalit per una nena de quatre anys, Alice Liddell, de classe alta i segura d’ella mateixa. Carroll era un gran aficionat a la fotografia i va fer un munt de retrats a la seva menuda musa (alguns de realment controvertits). Un bon dia li va explicar un conte, i ella el va animar a escriure’l.

L’Alícia de carn i ossos també es passeja per l’exposició. I no només la nena. Ens la trobarem en una imatge del 1932, octogenària, poc abans de morir. Aquell any va viatjar als Estats Units per participar en un homenatge al centenari del naixement de Carroll. Van perdre el contacte al cap de res que es publiqués el llibre, no se sap exactament per què. Sembla ser que l’Alícia real no va portar del tot bé la fama de l’Alícia de la ficció. Sempre va tenir un caràcter fort i era d’ideals conservadors.

Sigui com sigui, no se’n va poder desempallegar. El seu àlter ego va néixer amb una pila de pans sota el braç. És curiós el marxandatge que va generar, de capses de galetes a jocs de taula. Parlem de la segona meitat del segle XIX! El cinema va ser el trampolí definitiu. La primera adaptació és del 1903, amb efectes especials rudimentaris però sorprenents. Carroll no la va poder veure perquè havia mort feia cinc anys. Res que s’assembli al que faria Disney mig segle després en el film que acabaria sent el més icònic i que encara donaria per a una altra versió estrenada ja en aquest mil·lenni, amb Tim Burton a la direcció.

Una de les seccions més afortunades de l’exposició és la del surrealisme, amb peces excel·lents. Per la lògica de la il·lògica història que viu Alícia, els súbdits d’André Breton se la van apropiar amb entusiasme. “Carroll és un dels nostres!”, va cridar més o menys el fundador del moviment d’avantguarda dels anys vint. Dalí en va quedar fascinat, i ja hem dit que al CaixaForum hi està ben representat.

El segle XX avançava i l’heroïna s’anava mutant sense perdre mai la seva identitat inconformista. Tothom volia ser Alícia! Els psicodèlics i els contraculturals dels anys seixanta, també. “Alícia era i continua sent sinònim de rebel·lia contra el poder i contra la norma”, remarca la comissària. Era i és un comodí per reivindicar causes de tota mena, de tots els temps i de tots els llocs (si s’ha traduït a més de 170 idiomes per alguna cosa deu ser); la de les sufragistes de primera hora i la de les feministes d’última generació. Pot adoptar també la forma d’una japonesa disfressada de manga o la d’un activista pels drets dels negres.

Al CaixaForum conviuen un munt d’Alícies filtrades pel món de la moda, el teatre, la música, els videojocs, la ciència... “Les ments més creatives busquen la inspiració en Alícia”, conclou Bailey. I té corda per a estona.