Art

art

La col·lecció Muñoz Ramonet com mai s’havia vist

El periodista i historiador José Ángel Montañés desvela a la jornada de Col·leccionisme de Sitges com estaven distribuïdes les més de 500 obres del controvertit empresari al seu palauet

A Julio Muñoz Ramonet li encantava deixar impressionats els convidats a casa seva. És famosa la vaixella d’or amb què els servia. Però l’art va ser el principal mitjà que va utilitzar per fatxendejar. Les parets del seu palauet del carrer Muntaner estaven literalment folrades d’obres. Les de més pedigrí, estratègicament ben situades en les estances on rebia persones a les quals volia que els quedés clara la seva posició social. Només al vestíbul ja hi tenia nou Goya, tres Fortuny, dos Ribera i una llarga llista de primeres espases de la pintura (Zurbarán, Renoir, Botticelli, Rembrandt, Delacroix...) que en total sumaven 46 quadres. I encara hi havia espai per a cinc retaules i tres tapissos.

El periodista i historiador José Ángel Montañés ha desvelat avui en una ponència a la tretzena edició de la Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus de Sitges el que era un dels secrets més ben guardats de la col·lecció de Muñoz Ramonet: com estava distribuïda a la seva residència. El 2013, 22 anys després de la seva mort, quan finalment l’Ajuntament de Barcelona va poder entrar a la propietat que l’empresari havia llegat a la ciutat junt amb tot el contingut, estava pràcticament buida. Les filles de Muñoz Ramonet, entestades en incomplir la seva voluntat, s’havien emportat tot el que tenia valor.

Tres dècades de litigis, encara en curs i sense el final en perspectiva, per poder posar a disposició dels ciutadans aquest fons d’art, han donat per a una intensa i extensa cobertura informativa als mitjans. “Però el cas és que la col·lecció Muñoz Ramonet és tan mediàtica com poc coneguda”, remarca Montañés, el periodista de referència i el que més ha investigat les vicissituds del conjunt artístic que els descendents de l’empresari es van apropiar indegudament i que continuen retenint.

A la jornada de Sitges, Montañés ha presentat una recerca que tot d’una era complexíssima perquè no hi ha fotografies (o molt poques i de baixa qualitat) dels interiors de la mansió que Muñoz Ramonet va adquirir el 1945, la coneguda com a casa del Marquès d’Alella. El que sí que ha localitzat aquest historiador en un arxiu particular són uns plànols de totes les habitacions del palauet amb indicacions d’on estaven ubicades les obres, paret per paret. A la Fundació Muñoz Ramonet també es conserva una còpia d’aquests croquis, 21 desplegats en setze folis. “No sabem qui els va fer. Tampoc consta la data, però ha de ser mitjan anys setanta”, ha apuntat Montañés, que ha creuat aquests esquemes, en què només apareixen els noms dels artistes, amb un inventari de les obres en què sí que surten els títols i les mides, de manera que virtualment ha pogut recrear la decoració de les estances.

L’aspecte de la casa era sorprenent i, tal com volia l’empresari, deuria impactar fort als que hi entraven. Hi lluïen un total de 561 obres. Nou al rebedor, d’entre les quals un Alonso Cano, un Maella i un Juan de Arellano. Al vestíbul, ja hem parlat del festival de grans noms. Dels nou Goya, l’únic que s’ha recuperat és L’aparició de la Mare de Déu del Pilar. El va requisar la Guàrdia Civil el 2011 i des del 2017 s’exposa al MNAC. En aquella operació policial també es va localitzar un Greco, L’Anunciació (actualment també al MNAC). Muñoz Ramonet el tenia a la sala de fumadors amb dos Greco més, dos Murillo i un Velázquez. A l’avantsala del reservat per als fumadors, tres Goya, tres Fortuny, un Botticelli i un Renoir.

Els medievalistes que han assistit avui a Sitges han salivat en veure l’orgia de retaules en el seu lloc exacte. El Tríptic de Santa Caterina de Mateu Ortoneda estava en un espai insòlit, dalt de la porta del vestíbul per on passaven els convidats per accedir al saló principal. Si alçaven els ulls podien contemplar la galeria de la primera planta, on en convivien 46, de peces romàniques i gòtiques: quatre Pere Serra, dos Huguet, dos Gonçal Peris, un Borrassà, un Bermejo, un Berruguete...

Qualsevol racó era bo per penjar-hi quadres. A la sortida de l’ascensor de la primera planta, dinou, tot bodegons. Però vet aquí que el prestigi de les firmes es diluïa en les zones més privades de la casa. Als dormitoris de les filles predominava Aguilar Moré. El mateix Muñoz Ramonet dormia envoltat de teles d’aquest autor de menys entitat. Això a l’habitació on passava la nit sol. En la de matrimoni, només hi tenia quatre peces, però almenys una era de Luca Giordano. Al despatx, on tornava a sentir la necessitat de fer-se respectar i admirar, 21 quadres novament de bona cotització: tres Eugenio Lucas, un Anglada Camarasa, un Zuloaga, un Sorolla...

Al tour guiat per Montañés, ens trobem amb decoracions inaudites. Al segon pis, un passadís amb a la vora de cent pintures (vint Eugenio Lucas i dinou Fortuny). I, una altra raresa, un munt de cambres amb els finestrals tapiats per guanyar espai per a les obres. Quinze Eugenio Lucas més a la sala de cinema. I més i més.

La majoria de les 561 obres només les podem apreciar en fotografies en blanc i negre, i això amb sort. En color, les que el col·leccionista feia servir per felicitar el Nadal i les que els cossos policials han anat trobant amagades en propietats de la seva família, d’entre les quals més de 400 en una macrointervenció de l’any 2020, i que actualment es troben en un dipòsit judicial (els especialistes n’han identificat 150 que pertanyen al llegat). “El gran drama de la col·lecció Muñoz Ramonet és que s’ha vist molt poc, i això és el que ha dificultat tant els processos de reclamació”, assenyala Montañés.

Ell no en va cedir més que cinc per a exposicions públiques. Un cop mort, i quan el conflicte judicial ja s’havia activat, les seves filles en van deixar algunes sobretot per a mostres fora de Barcelona. L’origen de la col·lecció més controvertida de la història del col·leccionisme català va ser la col·lecció Bosch i Catarineu, que per una carambola Muñoz Ramonet es va quedar el 1950. “Però no és cert, com s’ha dit, que l’únic valuós que va posseir Muñoz Ramonet procedia de Bosch i Catarineu. Ell també va comprar, i compulsivament, obres importants, si bé no totes amb l’autoria avui reconeguda. I una dada rellevant: mai es va vendre res perquè temia que l’estafessin amb els preus”, precisa l’historiador. És a dir, la radiografia de la casa de mitjan anys setanta s’ajusta al que va llegar a Barcelona. “Potser fins i tot hi havia més obres quan va morir, però menys segur que no”, rebla l’estudiós.

Ara bé, a qui les va adquirir? No se sap. Al revers d’alguns quadres hi ha una pista enigmàtica: la paraula “Mufo”. Cal desxifrar què vol dir. En uns documents que ha localitzat Montañés consta que un dels seus assessors, com a mínim del 1949 al 1951, va ser Joaquim Folch i Torres, l’exdirector del Museu d’Art de Catalunya i el monument man que va salvar el patrimoni cultural català durant la Guerra Civil. En una minuta dels serveis que va prestar a Muñoz Ramonet, figura la col·locació de les obres a casa seva.

Folch i Torres, de puntal de les polítiques culturals de la Generalitat republicana a conseller artístic de Muñoz Ramonet, un fosc personatge que va erigir la seva enorme fortuna movent fils a les clavegueres del franquisme. Un tema calent del qual se’n desvelaran més dades properament en un llibre col·lectiu de diversos historiadors de l’art.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.