Crítica
El rovell de l’or
Francisco Contreras Molina, àlies El Niño de Elche, va tornar aquest dissabte a Girona per presentar a la Sala de Cambra de l’Auditori el novíssim disc, Cante a lo gitano, que recupera el repertori de Manuel Torre (1880-1933), cantaor de Jerez de la Frontera i figura ineludible de la història del flamenc. Tanmateix, el polifacètic artista d’Elx no és simplement un recercador musicològic i etnogràfic, sinó un autèntic –i formidable– perfomer, i naturalment s’esperava amb palpable ansietat com seria l’entregat lliurament a nivell escènic. De tal manera que el públic –que no cobria completament el recinte– ja va cridar “bravos” fervents i incondicionals només a l’entrada del músic a l’escenari.
Sota una llum ataronjada que es va mantenir afeblida casi tot el concert, com una erupció volcànica nocturna divisada de lluny, El Niño venia acompanyat per dos músics que es van mantenir eximis tota l’actuació, encara que relativament discrets i sense cap afany de protagonisme: es tractava del guitarrista sevillà Emilio Fernández de los Santos, de sobrenom Caracafé, gran activista de la comunitat zíngara andalusa, i la percussionista Nasrine Rahmani, nascuda a Austràlia de mare mauritana i pare iranià, que a part del calaix també se socorria amb solvència d’una caixa de ritmes sintetitzada.
El trio va encetar el sortilegi al bell mig de l’escenari, seguint només amb palmes i peus el cant de Fiesta gitana, tota una proposició d’intencions i agençament. El cantant s’abillava amb un vestit complet d’espaterrant color daurat, que naturalment impressionava d’antuvi. Tot i què es va treure el barret i cap al final també la jaqueta, quedant amb el tronc al descobert, va acabar una mica hostatge del personatge i la seva excessiva brillantor, durant l’hora i vint que va durar l’actuació. Un problema afegit, que tampoc va acabar de quallar o convèncer, va ser l’amplificació massa reverberada prestada a la veu: segurament responia al designi de contextualitzar l’antigor original de les cançons, fins i tot prestant-los certa aura de misteri, però un cop assolit l’objectiu d’homenatge, s’hauria d’haver anat reduint passats els primers temes: en efecte, sonava massa aspra, nasal i metàl·lica, com un megàfon de fira mig rovellat, impedint tant la cabdal comprensió de les lletres, com el ple goig, a nivell perceptiu, de la pròpia interpretació vocal.
Encara així, es van regirar i sotsobrar diversos moments estel·lars, a l’alçada de la genialitat i heterodòxia que ja ens va acostumar el portentós torpede del País Valencià: la impressionant Farruca asturgalaica, amb El Niño cantant reclòs a l’obaga sepulcral de l’escena, tot què el fons de gaites i sacs de gemecs eren en realitat pregravats; les Seguiryias de la casa, que la percussionista va ornamentar esplèndidament, extraient del seqüenciador electrònic sorolls de gots i ampolles de vidre entrexocant, recreant així un ambient de taverna vernacular; o també la Saeta de los golpes amb el seu caràcter de tremolós ritual obscurantista.
El bis estava més que preparadíssim, despertant sensacions també ambivalents, amb la frenètica parafernàlia tectònica i tecno-tronant de Petenera: després que Nasrine hagi dipositat, com trofeus, uns collarets metàl·lics d’estil gàngster sobre el coll i el pit del cantador i mestre de cerimònies, els tres músics van afrontar estàtics la platea, com recreant una foto de família d’època, sota una il·luminació flamejant de rabiosa rave party. L’efecte coreogràfic era innegablement poderós, deixant gran part dels seguidors extasiats. No obstant, el component musical no deixava de ser un playback en la seva totalitat.
Cante a lo gitano tanca una trilogia també conformada per Memorial de cante en mis bodas de plata con el flamenco (2021) i Flamenco. Mausuleo de celebración, amor y muerte (2022), i per tant també un capítol en la carrera d’El Niño de Elche, que segurament es llençarà en un futur a novells aventures, filigranes, quimeres i fantasies del seu flamenc postmodern, transversal i trasbalsador, que ja està tornant al final referència i model.