Crítica
Espectacular, curt de màgia
Des de ben d’hora, moltes companyies han volgut que Marcos Morau (Ontinyent, 1982) signi una coreografia amb ells: té d’aval la trajectòria meteòrica de La Veronal dels darrers quinze anys.Ara, Afanador li ha permès de disposar d’un cos de ball de quaranta ballarins. La dansa espanyola marida bé amb les fotografies de Ruvén Afanador. L’espectacularitat del cos de ball (que no abraça l’ull humà) amb un món audiovisual infinit ha atrapat l’audiència del Liceu. Com ja ho va fer amb els del TNC a Opening night (2021). Morau repetirà, vista la bona resposta de públic. L’obra, però, excedeix en els recursos propis però no els ha sabut traslladar prou al terreny del ballet, com sí que va aconseguir amb Oskara (2016) amb la dansa d’arrel de Kukai Dantza. A Afanador, sembla que li falti escolta a la sala d’assaig.
Efectivament, el cos de ball és tan ampli que la vista no aconsegueix abraçar-lo sencer, com l’escena de les cames repicant amb més aire de claqué que de dansa espanyola. Superada l’etapa del KOVA (una forma de dansa pròpia, treballada amb La Veronal) ara torna a formes més clàssiques com la forma geomètrica de la rotllana i a alçar un personatge o element al centre, buscant un equilibri perfecte. A Afanador, pulcre, vistós i esplèndid, li falta la punta de desvergonyiment gamberro, de trencar amb el relat i sorprendre l’audiència.
Després de les pantalles de llum de cinema per retratar el Buñuel de Sonoma, ara opta pels flaixos de fotògraf professional i per una rotllana de focus que té diferents inclinacions per jugar amb la llum com Bieito ho feia amb el reflex d’un mirall gegant a La vida es sueño. És un resultat brillant però que ha perdut el moment poètic pur.
Morau continua sent l’amo de les transicions escèniques i de trobar postals icòniques, que es mimetitzen amb els retrats del fotògraf colombià. Aconsegueix que les imatges fixes construeixin relats, com la noia que espera al balcó la parella i que deixa la cabellera lliure, com una invitació perquè pugi a una cambra, aparentment protegida pel zel patern. L’audiovisual de Marc Salicrú (com a Firmamento) pinta i esborra com un joc entre la sorpresa i l’ensopiment de recaragolar el traç.